13

La noia el fitava en silenci des dels peus del llit. Ves a saber quant de temps feia que era allà dreta, amb la camisa de dormir lleugera. En Sauer va obrir els ulls en la penombra de la mansarda i se la va trobar al davant, però no es va espantar gaire perquè la coneixia.

—Geli? —va dir amb un fil de veu.

Ella no va respondre. Es limitava a observar-lo amb aquells ulls grisos tan grossos encara plens de vida. Sota els cabells castanys, ben pentinats, el rostre era pàl·lid però lliure de ferides, i el nas conservava la seva corba delicada, sense cap blau o signe de violència.

«Estic somiant —va pensar en Sauer—. Ella no pot ser aquí».

Com si li hagués llegit la ment, la noia va obrir els llavis amb el mateix somriure de la foto que la Maria Reichert li havia mostrat el dia abans. Després es va posar una mà al pit, on la camisa de dormir estava cordada amb cintes roses, i va començar a desfer els llaços.

En Sauer va abaixar la mirada en aquell moment, segur que veuria l’orifici del projectil pel qual la vida havia fugit ves a saber on, però es va sorprendre en comprovar que la pell sota les cintes estava intacta. Al lloc de l’orifici només hi havia una cadeneta fina amb un penjoll: una petita esvàstica daurada.

Fixa-t’hi bé.

Es va despertar sobresaltat. Panteixant, amb la boca i els ulls molt oberts, en Sauer va buscar la noia a l’habitació i es va sentir decebut en no trobar-la. A l’altra banda de les finestres ja era de dia. Fulles de llum tallaven pel mig la mansarda, deserta i silenciosa com sempre.

«Quin somni…», va pensar, passant-se una mà pel front amarat de suor.

També els llençols, humits i rebregats com després d’una febrada, palesaven una nit inquieta. I, tanmateix, en Sauer havia sopat lleuger el vespre abans, cosa per la qual l’estómac li va començar a protestar de seguida. A casa, però, no hi havia res per menjar. Per esmorzar havia de baixar al Viktualienmarkt.

Es va llevar i va anar a obrir la finestra. El Vell Pere era al lloc de sempre, vell sentinella fiable, i marcava un quart i cinc minuts de nou. En Sauer no recordava l’última vegada que havia dormit tant, encara que fos diumenge. Pel que semblava, els dobles suïcidis ajudaven a agafar el son.

Després d’una llarga dutxa calenta, es va afanyar a vestir-se, fer el llit i tornar a endreçar la mansarda, ja endreçada, amb gestos maquinals. Finalment va acariciar el piano tancat i va obrir la porta de casa.

Un objecte lleuger li va caure sobre un peu, i des d’allà va lliscar fins al pelut. En Sauer va abaixar els ulls: un sobre. El devien haver deixat a la porta aquell matí. Potser un veí? En Sauer sempre tenia en compte l’hora quan tocava al vespre, i de nit posava la sordina al piano per no molestar, però potser havia molestat algú de tota manera.

Aclaparat pel sentiment de culpa, es va ajupir i va collir el sobre. Al paper aspre i de qualitat, una estilogràfica blava hi havia escrit el seu nom amb cura: HERR SIEGFRIED SAUER.

«Un veí obsequiós —va pensar l’inspector—. I no gaire enfurismat».

Però, quan va girar el sobre, el seu cor es va saltar un batec: el mantenia tancat un segell de lacre al qual havien imprès una petita i impecable esvàstica de color vermell sang.

—Herr Sauer! —el va saludar una veu masculina—. Bon dia! Vindrà al Wies’n, avui?

Era en Friedkin, l’amo de l’edifici, un homenàs agradable, però tímid, amb qui en Sauer, encara que es coneixien des de feia anys, no havia tingut mai res més que converses genèriques. Vivia a l’altra mansarda, al fons del corredor. D’una revolada, l’inspector es va ficar el sobre a la butxaca de la jaqueta.

—Bon dia, herr Friedkin. No, avui no aniré a l’Oktoberfest. I vostè?

—Hi vaig cada dia, herr Sauer —va respondre l’home—. Del primer a l’últim, i diumenge, del matí al vespre. Un cop l’any està permès fer festa. És més, hauria de ser obligatori!

En Sauer es va estremir. Només faltava que l’obliguessin per llei a beure cervesa.

—Espero veure’l allà un d’aquests dies —va continuar en Friedkin.

—Potser sí —va respondre l’inspector.

Dit això, es va acomiadar amb un gest del cap i va fer cap a l’escala.

Li sabia greu mostrar-se poc simpàtic amb en Friedkin, que era un bon home, però ara tenia afers més urgents. La carta li pesava a la butxaca com si fos una arma de calibre gros; de fet, podia ser encara més perillosa.

—Bon dia, tinent! —el va saludar la Meni Keller en veure’l travessar Frauenstrasse i apropar-se a la seva terrassa—. Aquest matí s’ha despertat d’hora!

En Sauer va adreçar un gest de salutació a la fornera.

—No m’ho sembla pas, frau Keller. Vostè quant fa que està dempeus?

—Ai, jo m’he llevat a les quatre! Tots els que treballem al Markt robem hores al son per cuidar Munic.

«I Munic cada cop necessita més que la cuidin», va pensar en Sauer.

—Però recordi que no soc tinent, frau Meni. Fa dotze anys que vaig deixar l’exèrcit.

—És clar, és clar! Prou que ho sé! Esmorzarà aquí avui?

—Sí, com sempre. No passo un bon dia si no el començo amb els seus brètzels.

La flequera li va regalar un somriure radiant i esdentegat.

—Doncs segui a la seva taula. De seguida li envio la cambrera perquè li agafi la comanda.

En Sauer va arrufar les celles.

—Que no hi és la Margit?

—Malauradament, no. Ha tingut un contratemps —va respondre la Meni Keller, no gens disgustada—. Però li diré que ha preguntat per ella.

L’absència de la Margit, un fet tan insòlit que en Sauer no en recordava cap precedent, es notava també a la seva tauleta, on no hi havia ni el cartonet que deia tinent sauer ni el plat i el ganivet. Pel mal humor que el va assaltar de cop, l’inspector va comprendre que darrerament s’havia tornat molt rutinari i que la vella fornera devia haver comptat amb això per tirar endavant el seu complot sentimental: la Margit no venia un matí i ell ja la trobava a faltar.

—Ja soc aquí, perdoni —va fer la cambrera que la substituïa, arribant sense alè—. El tinent Sauer?

—Soc inspector —va respondre ell en un to massa dur.

—Perdoni —va repetir ella, i ho va apuntar al bloc de notes—. Inspector i no pas tinent. Què desitja per esmorzar?

Aleshores en Sauer va alçar els ulls cap a la nouvinguda i el seu humor va millorar de sobte.

—És nova? —li va preguntar.

Estava segur de no haver-la vist mai servir les taules de la terrassa: aquell rostre blanc com la neu i cobert per un milió de pigues li hauria quedat gravat, així com els ulls avellana, càlids i profunds malgrat que la seva propietària estigués palesament aterrida, ves a saber si per la feina o per ell.

—Sí, he començat avui —va respondre.

En Sauer es va fixar que, darrere els llavis esquerdats, entre les dents petites com les d’una nena, s’alçava un incisiu escantellat, un defecte que per algun motiu el va entendrir. Sempre havia detestat les cares perfectes, potser perquè es trobava tan sovint davant de la seva.

—Però temo que serà el meu primer i últim dia —va continuar dient la noia.

—Em sap greu que digui això.

—I per què? Li sap greu sentir la veritat? —va replicar ella, posant-se darrere l’orella un floc de cabells castanys.

—No, és clar que no. Però em sap greu quan algú ho passa tan malament que es vol tirar enrere abans de començar i tot. Si no costa una mica al principi, el viatge no val gaire, no et sembla?

Li va somriure paternal, atès que, de fet, hauria pogut ser el seu pare, però potser no havia calculat bé l’efecte, perquè la noia es va quedar glaçada.

—Però… se m’està insinuant? —va preguntar, escandalitzada.

En Sauer es va quedar de pedra. Potser s’havia equivocat en parlar-li amb tanta confiança, però no havia dit res dolent, res que pogués donar peu a una sospita semblant. O potser sí? Estava buscant una resposta per a aquella pregunta desconcertant quan frau Keller va arribar a la tauleta i va ficar el nas en el diàleg:

—Tracti’m bé la Rosa, si us plau. Està a prova, però volem que se senti a gust i es quedi molt temps amb nosaltres; si més no, fins que acabi la universitat. Oi que sí, menuda?

—Sí, frau Keller —va respondre la noia, educada.

Tanmateix, es notava que aquell «menuda» se li havia entravessat. En Sauer li havia calculat uns vint anys, i si anava a la universitat no devien ser gaires més.

—Sap? —va continuar dient la Meni Keller—. La Rosa estudia medicina, però el seu somni és esdevenir música.

En Sauer es va quedar impressionat per la notícia. Va mirar la noia de manera diferent, com si, de cop i volta, la inclinació de la terra hagués canviat.

—Ah, sí? I què toca?

—El piano —va respondre la Rosa, abaixant els ulls cap al bloc de notes.

Era difícil saber si estava incòmoda o molesta.

—Per cert —va prosseguir la vella fornera—. La meva neboda diu que no et pot prestar el seu, que ja el fa servir una altra cosina que està començant. Però he fer córrer la veu pel Markt i veuràs com al final te’n trobem un.

—No passa res —va dir la noia, sense aixecar la mirada—. Puc continuar tocant el de la parròquia…

—Ximpleries! No et pots fer cada dia una hora d’anada i una altra de tornada per practicar. Si et dic que te’n trobarem un, pots estar ben tranquil·la. Ara agafa la comanda, vinga. En parlarem després.

I mentre ho deia va tornar a la parada, assetjada per un mar de clients vociferants.

—Una pianista… —va dir en Sauer quan es van quedar sols.

—Així doncs, què desitja? —va preguntar la Rosa, com si no l’hagués sentit.

L’inspector va deixar córrer el tema.

—Un brètzel salat, amb mantega.

—Vol també una salsitxa o…

—No, gràcies, no menjo carn.

—I per beure, cervesa?

—També soc abstemi —va respondre en Sauer—. Un te calent, en una gerra opaca si pot ser. Res de sucre ni llet. Només te.

La Rosa el va mirar durant un instant, perplexa, com si hagués de desxifrar un missatge codificat. Després ho va apuntar tot al bloc de notes i se’n va anar sense dir res.

Mentre esperava que la cambrera tornés amb l’esmorzar, en Sauer es va dedicar al seu passatemps preferit quan es trobava al Markt: escoltar les converses dels altres. Era fàcil sentir el que es deia en una desena de taules tot al voltant amb l’ajuda de l’acústica de la plaça, on les parades, disposades en semicercle, retenien i amplificaven les veus. El resultat era una babel bulliciosa per al client casual, però una simfonia perfectament llegible per a un escoltador expert. De vegades, quan estava perdut en investigacions confuses o sense indicis, on els informadors habituals fallaven i les indagacions donaven pocs resultats, una pausa al Viktualienmarkt ajudava en Sauer a aplegar idees o pistes noves. Només calia saber posar l’orella a la ciutat, i la ciutat tard o d’hora et parlava.

Aquell matí també va tenir sort: a la taula del costat, un grupet d’obrers de festa comparava noms i resultats de cavalls, la religió laica del poble que la ballava magra; a la de l’altra banda, tres estudiants amb pedaços als colzes i ulleres metàl·liques dissertaven sobre la superioritat del cinema alemany, d’M, un assassí entre nosaltres, respecte de les ensopides produccions hollywoodianes; darrere d’ells, algunes senyores d’edat, lúgubres i negres com beguines vuitcentistes, passaven el rosari acompanyant-lo amb petits sandvitxos de pa de sègol i xucrut; però el quart grup al qual en Sauer va parar l’orella parlava de política, i, en un moment determinat, van començar a enraonar de la Geli.

—Heu llegit el diari? En Hitler ha mort la seva neboda —va declarar un homenet d’uns cinquanta anys vestit per al festival, amb armilla, rellotge de butxaca i bolet. Semblava un banquer londinenc, o més aviat la idea que se’n podia haver fet un banquer de Munic—. Aquesta és la seva fi, us ho dic jo. El ficaran a la garjola per a tota la vida, i els seus camarades s’enfonsaran com rates en un vaixell sense capità.

—Però què t’empatolles? —va saltar un company d’esmorzar, abillat amb el tradicional lederhose.

—Ho deia el diari! Ho he vist aquest matí!

—Des de quan saps llegir, Karl? —va bromejar un altre company.

Tota la taula va riure, incloent-hi l’objecte de la broma.

En Sauer no comprava mai els diaris, però es va dir que aquell dia segurament faria una excepció. O potser no: en Mutti estava abonat al Nachrichten, podria llegir-lo a casa seva.

—No, de debò. L’Adolf Hitler ha disparat a la neboda, aquella que s’emportava a tot arreu, sabeu qui dic? Greta no-sé-què.

—Però no era la seva amant?

—Era la seva neboda, i potser també l’amant…

—Quin fàstic! —va opinar el quart comensal, movent el cap a banda i banda.

—En qualsevol cas, l’han trobat morta a casa seva. Oficialment és un suïcidi, però corre la brama que en realitat l’ha assassinat ell. Us imagineu que ho demostressin?

En Sauer va parar l’orella.

—No passarà mai —va sentenciar l’home del lederhose—. En primer lloc, no crec que el caporal austríac sigui capaç de matar ningú. A la guerra s’amagava a les latrines per tal de no participar a les accions.

—I tu què en saps?

—Ell era a la latrina del costat —va comentar el company moralista.

Es va produir una altra rialla col·lectiva. Per a en Sauer, era reconfortant veure que quatre amics eren capaços de parlar d’aquells temes amb tan bon humor. Darrerament, a Munic poques relacions se salvaven del parany de la política.

—En segon lloc —va continuar dient l’home del lederhose—, jo també he llegit l’article, i la policia no posa en dubte de cap manera la versió del suïcidi.

—Ah, llavors estem tranquils. Que potser diuen al mateix article que la policia no posa en dubte en absolut la llegenda del Sant Grial i l’existència del conill de Pasqua?

—Heinz, ets un veritable babau.

—M’agrada adaptar-me al nivell de la conversa.

—En tercer lloc —va continuar l’home del putsch de la Cerveseria?

Aquesta vegada, ningú no va dir res. Tots sabien de què parlava.

—Si no el van penjar després d’un intent de cop d’estat, què voleu que li facin per la mort d’una noia? I el ministre no ha canviat. «Carn de la nostra carn», va dir dels nazis. Estigueu tranquils que, si hi ha res que calgui ensorrar, ho ensorraran tan bé que al final semblarà el desert del Sàhara.

I mentre la Rosa s’acostava a la tauleta amb el brètzel i la gerra de te, l’inspector Sauer es va afegir en silenci a les rialles dels quatre amics.

Després d’esmorzar es va endinsar als carrers del centre històric, passejant amb els ulls clavats a terra i sense pressa cap a Karlsplatz, on pensava agafar el tramvia per anar a casa dels Forster. Mentre caminava no es fixava en la bellesa de la ciutat, resplendent sota el sol. Tenia al cap les frases escoltades al mercat, i en particular una: «Encara que haguessin assassinat la noia i ho hagués fet el caporal de les latrines en persona, de debò us penseu que li passaria res? Heu sentit parlar del putsch de la Cerveseria?».

En Sauer tenia massa experiència en qüestions criminals per no saber que el poble, fos quina fos la solució trobada per la policia, tard o d’hora evocaria maquinacions i generaria teories alternatives l’una més paranoica que l’altra. La veu del poble no callava mai, i, com menys elements tingués de què parlar, més parlaria i, si calia, inventaria. Abans que la persona que descobria un cos, abans que la policia, abans que el metge forense, abans que els tècnics i els portalliteres, abans que la rigidesa cadavèrica, al lloc del delicte hi arribaven els rumors, que després s’escampaven ràpids com grans de pols arrossegats per un corrent d’aire. En els moments millors, en Sauer es repetia a si mateix que, si la seva feina tenia encara un sentit, en temps de propaganda desfermada i desaparició de les certeses, era per a això: combatre els rumors, atestar la veritat. Perquè la veritat, independentment del que en pensessin els filòsofs, existia. I tant. Allò que succeïa, succeïa d’una manera i no pas d’una altra, i descobrir de quina era una feina delicada que requeria esforç, tenacitat i serietat. Requeria homes com ell.

En arribar a l’altura de Sant Miquel, a poques passes de la seu central, en Sauer es va decidir. Va alçar els ulls a les torres de la catedral per comprovar l’hora. Ni les deu. Tenia tot el temps del món, si volia, per fer una parada abans d’agafar el seu tramvia. El lloc on havia d’anar era a la mateixa línia, tot i que en direcció contrària. No hi perdria més d’una hora.

Amb una energia renovada, va girar a Eisenmannstrasse i va recórrer tot el carrer fins a la cantonada amb Herzogspitalstrasse, que va enfilar girant a mà dreta. Al fons, després de deixar enrere la cruïlla amb Herzog-Wilhelmstrasse, el centre s’acabava al Ring, que a aquella altura prenia el nom de Sonnenstrasse. A l’altra banda d’aquella avinguda tan àmplia hi havia la seva meta: el número 24, l’Institut de Medicina Forense de Munic.

En Sauer va deixar passar dos tramvies abans de travessar el carrer. Va arribar al peu d’un gran edifici de maons vermells amb una façana formada per desenes de finestres altes i estretes, agrupades sota arcs de mig punt. El conjunt tenia un aspecte molt anglès, realçat pels arcs puntats que dominaven els tres portals d’entrada, de fusta fosca i vidre. Allà hi havia el cos de la Geli, i en Sauer el volia tornar a veure. El dia abans, a l’apartament de Prinzregentenplatz, no havia dubtat que les explicacions del doctor Müller fossin correctes, és a dir, que el nas trencat, les ferides de la barbeta i del front i la inflor del rostre estiguessin causats per la caiguda cap endavant de la suïcida. Tanmateix, després de la visió d’aquella nit i de les paraules dels quatre amics al Viktualienmarkt, s’havia apoderat d’ell un neguit subtil, i, encara que la lògica dels fets fos indubtable, tot d’una sentia la necessitat de tocar la realitat amb les mans, com un sant Tomàs qualsevol.

Va pujar els esglaons fins a l’entrada de l’Institut. Quan allargava el braç per agafar la maneta del portal central, aquest es va obrir de cop i va deixar sortir com un llampec un home imposant, amb un vestit de ratlla diplomàtica de color blau, fet a mida. El portal era gairebé més vidre que fusta, per la qual cosa l’home del vestit de ratlla diplomàtica devia haver vist en Sauer a l’altra banda, i, tanmateix, no havia alentit el pas ni s’havia apartat de la seva trajectòria, anant a topar amb força contra una de les seves espatlles.

—Disculpi —va grunyir després de topar amb ell.

Tot seguit, sense ni tan sols girar-se, va baixar els esglaons fins a la vorera i va enfilar Sonnenstrasse en direcció a Karlsplatz. Dos homes més, amb vestits de ratlla diplomàtica semblants però de qualitat inferior, van sortir pel portal i van baixar l’escala darrere d’ell sense mirar l’inspector.

En Sauer es va quedar immòbil a la porta de l’Institut, subjectant-se amb la dreta el punt de l’espatlla on el primer home l’havia colpejat. Havia estat tot tan ràpid que no li havia pogut veure la cara, però tenia la sensació de conèixer-lo, d’haver-lo vist ja en algun lloc. Sens dubte, si el tornava a veure en el futur, tindria alguna cosa per dir-li.

Estava a punt de girar-se i entrar a l’Institut, quan va copsar de reüll a l’altre cantó de Sonnenstrasse una figura immòbil que de cop i volta deixava la façana de l’edifici oposat i s’afanyava en la mateixa direcció que els altres tres homes. Va ser un moment, perquè la figura havia sortit gairebé corrents, com si volgués recuperar el terreny perdut mentre esperava que els seus perseguits s’allunyessin prou per no adonar-se de res, però per a en Sauer va ser suficient. Aquella figura també li era coneguda, però en aquest cas sabia molt bé quan i on l’havia vist: el dia abans, mentre era al cotxe amb en Mutti i el sergent Julian, abandonant Prinzregentenplatz per anar a la Sucursal.

Per segon cop en dos dies, i en els quaranta-dos anys que els havien precedit, a l’inspector Sauer li havia faltat poc per trobar-se amb el seu sòsia.