Disclaimer

Fa generacions, alguna cosa va sortir malament en una nau-colònia que transportava milers de persones cap a un nou món. Els seus descendents s’han degradat al nivell de civilització més primitiu i han perdut no només tot coneixement tecnològic, sinó la memòria dels seus orígens. Dividits en tribus aïllades, repartides per diferents zones de la gegantina nau, el seu món es redueix ara a un entorn artificial de corredors, passadissos i estades cobertes per «pònics» (vegetals de ràpid creixement que creixen amb llum artificial formant una espessa jungla). Un llibre clàssic i imprescindible de l’Edat Daurada de la CF, i possiblement la millor obra del tema de la nau generacional.<

Un milió de dones russes van lluitar a la Segona Guerra Mundial. Aquesta és la història explicada per les dones que la van viure.<

La Segona Guerra Mundial va deixar al seu pas per territori soviètic milions de víctimes infantils. Últims testimonis és el conjunt de veus d’aquells que van sobreviure. Nens de 2 a 12 anys durant la guerra, ara, d’adults, ens parlen del que va passar, reprodueixen el que va ser la guerra als seus ulls. Svetlana Aleksiévitx ens presenta la guerra explicada no per soldats, ni polítics, ni historiadors, sinó nens. Els testimonis més desafortunats ens ofereixen una altra cara de la guerra… Últims testimonis és una de les obres més emotives i colpidores de Svetlana Aleksiévitx. El seu estil personal i únic ens fa arribar a les vides de la gent comuna, persones que no sortiran als llibres d’història, però que amb els llibres d’Aleksiévitx ja mai no podrem oblidar, creant una memòria col·lectiva sobre els esdeveniments més importants d’aquest últim segle.<

Una manera d’afirmar «qui som» és proclamar sense complexos «qui no som». Sota el títol Jo no sóc espanyol, Víctor Alexandre recull el fruit de vint converses sobre qüestions relacionades amb la identitat dels catalans. N’ha parlat amb diferents personatges dels àmbits de la televisió, la literatura, la música, el periodisme, la religió, l’esport… El resultat és un llibre àgil, contundent i d’una franquesa insòlita.<

La involució experimentada per TV3 d’un temps ençà ha estat espectacular. En donen fe les nombroses queixes que dia a dia apareixen als diaris denunciant la seva progressiva descatalanització i l’abandonament de la idea per la qual va ser creada: disposar d’una televisió pública que reflecteixi els valors que ens configuren com a poble, dotar la llengua catalana d’un espai que garanteixi la seva presència en un àmbit dominat abassegadorament per l’espanyola i crear consciència de pertinença a una comunitat nacional diferenciada. Aquests principis, els mateixos que els de totes les televisions públiques d’arreu del món, han desaparegut. Aquella emissora que el 10 de setembre de 1983 vam veure néixer amb llàgrimes als ulls ja no existeix. El plantejament catalanocèntric inicial ha estat substituït per la seva antítesi, quan és precisament contra ella que TV3 ens havia de protegir. La llengua catalana ha cedit bona part del seu lloc a l’espanyola, que penetra subtilment a través de programes d’aparença inofensiva, i la consciència de pertinença a la nació catalana per part de l’emissora s’ha transmutat en un prepotent sentiment d’espanyolitat. Aquest llibre, diguem-ho clar, pretén despullar el missatge subliminar que TV3 amaga darrere de noms, paraules, frases, enunciats, conceptes i definicions d’aparença merament informativa i que abasta tots els telenotícies i també diversos programes (de la introducció de Víctor Alexandre).<

A Danses de guerra —obra provocadora per excel·lència i guanyadora del premi PEN/Faulkner 2010—, Sherman Alexie ens proposa un recull commovedor de relats divertidíssims i de poemes enginyosos que exploren el precari equilibri entre l’autopreservació i la responsabilitat externa dels homes en l’art, la família i el món en general. Amb una visió sense precedents, a les seves històries, Alexie ens parla d’homes de carrer —artistes, obrers, pares, marits, fills— que es troben al caire d’un canvi excepcional: una mort, la malaltia, el desamor, l’assassinat. Descarada i intel·ligent, plena d’humor i de passió, Danses de guerra copsa a la perfecció les relacions modernes des de diversos angles i, posant al descobert els nous inicis, els èxits, els fracassos i els planys que formen part de la vida quotidiana, ens transporta quasi sense adonar-nos-en al bell nucli del que significa ser humà.<

La vida nova és una de les obres poètiques claus de Dante Alighieri, perquè en ella usa una llengua vulgar i no el llatí per escriure literatura, com després faria també a La Divina Comèdia, a la qual prefigura. El llibre, publicat en 1295, és un poemari on es narra la vida de l’autor, especialment l’amor per Beatriu. Consta de diversos poemes comentats pel mateix autor, de manera que esdevé un tractat de teoria literària de l’escriptor.<

L’obra, publicada pel progressista Valentí Almirall l’any 1886 en el marc d’uns Jocs Florals dels quals era president, constitueix, juntament amb La tradició catalana del bisbe Torras i Bages, el pilar fundacional a partir del qual es bastiria el pensament polític nacionalista. Aquest assaig clàssic estava concebut gairebé com un catecisme d’exposició del seu «particularisme catalanista»: una doctrina essencialment federalista, sorgida com a reacció a la paràlisi governamental espanyola i que es fonamentava en el coneixement de la tradició liberal anglosaxona, que en aquell moment tenia la seva millor concreció en el sistema polític nord-americà. Escrit a l’etapa de la seva més alta projecció cívica, Antoni Rovira i Virgili el va definir com un autèntic «llibre d’or».<

Quan vaig deixar de ser natura lleugera és un llibre que sorprendrà el lector tant per la valentia de la temàtica que s’hi revela com per la intensitat amb què l’autora hi exposa el jo narratiu i s’enfronta als riscos del despullament literari. El lector queda atrapat immediatament en un doble viatge sense condicions: el de la malaltia mental i el de l’amor. L’autora escriu des de la malaltia, no per embellir-la ni per defugir el que és indefugible, sinó per salvar les restes d’aquella que era en aquella que és; per abocar-se al vertigen del jo ferit fins a fer-ne una supervivència. També imperiosa és la necessitat del viatge amorós que agita el relat i el fa únic en les nostres lletres: com si l’amor fos una geografia en què les fronteres es desdibuixen i en què la malaltia finalment remet.<

En plena crisi econòmica, Barcelona esdevé el tenebrós escenari d’un trencaclosques sinistre: una xarxa de tràfic de menors en la qual els nens són el que menys importa, són simple mercaderia. O els canvies per diners o cobres plom. Un soldat de la guerra dels Balcans amb malsons i remordiments, una exuberant prostituta de luxe a qui tothom anomena la Russa, un ex-policia amb antecedents convertit a mercenari, un rei búlgar despietat dels baixos fons, una caporal d’investigació molt tenaç i tres nens desapareguts, un d’ells fill d’un narcotraficant mexicà amb més estima pels diners que per la vida, són els protagonistes d’una narració trepidant que recorre els ombrívols carrers de Barcelona deixant un rastre de sang, dolor i mort.<

Barcelona, estiu de 1936. Als inicis de la guerra civil, en plena persecució i matança de religiosos per part de nuclis anarcosindicalistes, un sacerdot marista i un nen de set o vuit anys apareixen assassinats en circumstàncies molt estranyes. El comissari Gregori Muñoz obre una investigació per descobrir la identitat de l’assassí, de qui només sabem que és algú que afirma ser un vampir. Mentrestant, una comunitat de monges caputxines viu un estrany segrest dins el seu convent, en companyia del bisbe de Barcelona, que tothom creu executat. A la fi, la recerca policial, les angoixes d’una jove novícia, els experiments quimèrics d’un jutge i un metge forense i els intents de l’orde marista d’aconseguir l’alliberament conflueixen en un final emotiu i espectacular. Crim de sang és un thriller d’atmosfera gòtica, una novel·la policíaca situada a la Barcelona de la guerra civil, que impressiona pel dinamisme narratiu de la seva construcció, la fusió dels gèneres més diversos i la força de la seva prosa. Una gran història sobre l’enfrontament entre dues formes essencials: el mal i la vida mateixa.<

Mentre el seu amic Bartomeu agonitza al sanatori del Brull, en Salvador rememora l’amistat que els ha unit. Encara no han fet els vint-i-cinc anys, i tenen molt en comú: són intel·lectualment brillants i ambiciosos; estimen l’art i la literatura; són insolents, provocadors i senten l’exaltació de la joventut; els agrada riure i parlar durant hores, s’admiren mútuament i han navegat plegats d’una punta a l’altra de la Mediterrània. Tot ho han compartit i celebrat, i és possible que s’hagin enamorat de la mateixa noia. Però aquest enamorament i les divergències ideològiques els han acabat allunyant. Som a l’any 1938, en plena guerra civil.<

Un matí d’hivern de 1829, a Palma, la jove Antònia Suau contempla l’execució pública de Joan Durí, el bandoler mític que atemoria tota la zona sud de Mallorca. Ella i en Durí havien desafiat junts la misèria d’una regió inhòspita i salvatge. Ferida per la mort del seu estimat i per la traïció d’un company, Antònia —coneguda com «la Malcontenta»— es proposa una revenja que és també l’afirmació de la seva llibertat en una societat d’homes. La Malcontenta és la història d’un gran amor, capaç d’enfrontar-se a tots els inferns.<

No podrem estar mai del tot nets perquè la brutor forma part de nosaltres, i de vegades la necessitem per viure. Però hi ha una netedat de l’esperit, del pensament i dels sentiments, una serenitat, una lucidesa a la qual hem d’aspirar si no volem caure daltabaix. Aquest és l’argument principal d’un llibre format per una trentena de poemes breus i un prodigiós poema extens, escrits al llarg dels últims cinc anys per Sebastià Alzamora. Amb els dibuixos de l’artista Julio César Pérez, serà un llibre que tots els lectors de poesia haurien de voler tenir, llegir i contemplar.<

L’amor i el mal són dues forces que poden marcar el transcurs de tota una vida de manera absoluta. Quina de les dues, tanmateix, és la més poderosa? A la Mallorca actual, Sara i Jeremies són dos avis que presideixen, qui sap si per darrera vegada, un dinar que reuneix la vasta família que s’ha format al seu voltant. Vint-i-cinc anys enrere, la mateixa família també es reunia per celebrar la matança del porc: hi assistia, però, un membre més, un fill de Sara i Jeremies que ha desaparegut en l’interval. Què li ha succeït? Per respondre aquesta pregunta, caldrà remuntar la memòria dels dos protagonistes fins a reconstruir el relat de les seves vides. El resultat és una novel·la sobre l’amor, l’amistat i la solitud, sobre el vigor i la vellesa, sobre la serenitat i la derrota, sobre la por i la bellesa. Una història que transcorre en un món ja liquidat, el de la Mallorca preturística, en què les dues forces esmentades —l’amor i el mal— tenen ocasió de manifestar-se de forma gairebé salvatge, i d’acompanyar Sara i Jeremies des de la seva joventut fins a les portes de la mort.<

El Costumari català és l’obra cabdal del gran folklorista català Joan Amades. És l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana. Consta de cinc volums il·lustrats que ordenen els continguts seguint el curs de l’any, el pas de les estacions. L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en si mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat. Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles, etc. És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana. Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació. Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats: Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any. Les estacions i els mesos de l’any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari català. Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya. Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent-hi el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració en els cinc volums esmentats. Aquest primer volum, dedicat a l’hivern, recull dades des del 21 de desembre al 20 de març.<

El Costumari català és l’obra cabdal del gran folklorista català Joan Amades. És l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana. Consta de cinc volums il·lustrats que ordenen els continguts seguint el curs de l’any, el pas de les estacions. L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en si mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat. Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles, etc. És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana. Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació. Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats: Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any. Les estacions i els mesos de l’any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari català. Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya. Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent-hi el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració en els cinc volums esmentats. Aquest segon volum recull dades de les Carnestoltes, la Quaresma, la Setmana Santa i el Cicle Pasqual.<

El Costumari català és l’obra cabdal del gran folklorista català Joan Amades. És l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana. Consta de cinc volums il·lustrats que ordenen els continguts seguint el curs de l’any, el pas de les estacions. L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en si mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat. Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles, etc. És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana. Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació. Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats: Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any. Les estacions i els mesos de l’any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari català. Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya. Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent-hi el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració en els cinc volums esmentats. Aquest tercer volum recull dades del Corpus i la primavera, concretament des del 21 de març fins al 21 de juny.<

El Costumari català és l’obra cabdal del gran folklorista català Joan Amades. És l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana. Consta de cinc volums il·lustrats que ordenen els continguts seguint el curs de l’any, el pas de les estacions. L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en si mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat. Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles, etc. És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana. Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació. Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats: Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any. Les estacions i els mesos de l’any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari català. Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya. Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent-hi el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració en els cinc volums esmentats. Aquest quart volum, dedicat a l’estiu, recull dades des del 22 de juny fins al 30 de setembre.<

El Costumari català és l’obra cabdal del gran folklorista català Joan Amades. És l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana. Consta de cinc volums il·lustrats que ordenen els continguts seguint el curs de l’any, el pas de les estacions. L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en si mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat. Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles, etc. És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana. Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació. Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats: Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any. Les estacions i els mesos de l’any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari català. Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya. Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent-hi el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració en els cinc volums esmentats. Aquest cinquè volum, dedicat a la tardor, recull dades des de l’1 de setembre fins al 18 de desembre.<