Disclaimer

El Costumari català és l’obra cabdal del gran folklorista català Joan Amades. És l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana. Consta de cinc volums il·lustrats que ordenen els continguts seguint el curs de l’any, el pas de les estacions. L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en si mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat. Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles, etc. És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana. Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació. Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats: Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any. Les estacions i els mesos de l’any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari català. Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya. Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent-hi el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració en els cinc volums esmentats. Aquest segon volum recull dades de les Carnestoltes, la Quaresma, la Setmana Santa i el Cicle Pasqual.<

El Costumari català és l’obra cabdal del gran folklorista català Joan Amades. És l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana. Consta de cinc volums il·lustrats que ordenen els continguts seguint el curs de l’any, el pas de les estacions. L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en si mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat. Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles, etc. És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana. Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació. Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats: Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any. Les estacions i els mesos de l’any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari català. Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya. Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent-hi el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració en els cinc volums esmentats. Aquest tercer volum recull dades del Corpus i la primavera, concretament des del 21 de març fins al 21 de juny.<

El Costumari català és l’obra cabdal del gran folklorista català Joan Amades. És l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana. Consta de cinc volums il·lustrats que ordenen els continguts seguint el curs de l’any, el pas de les estacions. L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en si mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat. Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles, etc. És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana. Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació. Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats: Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any. Les estacions i els mesos de l’any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari català. Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya. Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent-hi el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració en els cinc volums esmentats. Aquest quart volum, dedicat a l’estiu, recull dades des del 22 de juny fins al 30 de setembre.<

El Costumari català és l’obra cabdal del gran folklorista català Joan Amades. És l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i els costums a les terres de llengua catalana. Consta de cinc volums il·lustrats que ordenen els continguts seguint el curs de l’any, el pas de les estacions. L’objectiu del Costumari era recollir i deixar constància escrita de tot allò que els catalans feien impulsats per la tradició. Amades es mou impulsat per dues raons: l’interès etnogràfic, és a dir dels costums en si mateixos, i la percepció que el saber tradicional estava amenaçat. Es proposa doncs, fer una àmplia recopilació, incloent: creences, preocupacions, supersticions, refranys, cançons, danses, jocs, documents gràfics, costums, rondalles, etc. És molt conscient que indirectament està fent un important treball de recull lexicogràfic. Va comptar amb la col·laboració de Joan Tomàs i Parés, que el va ajudar especialment en la recerca de cançons i músiques populars arreu del territori de parla catalana. Amades utilitza dos tipus de fonts: les bibliogràfiques i l’entrevista directa a persones de tot tipus, edat, estament i ocupació. Les dades recollides es van estructurar en dos eixos ben diferenciats: Costums col·lectius, que s’organitzen seguint el curs de l’any. Les estacions i els mesos de l’any serveixen per estructurar els volums. Aquests continguts són els que recull l’obra que ens ocupa, el Costumari català. Costums individuals, seguint el curs de la vida, del naixement a la mort. Aquests continguts formarien part d’una obra posterior, Folklore de Catalunya. Joan Amades va dedicar 35 anys a la coordinació del Costumari, incloent-hi el recull d’informació, la redacció, la integració dels diferents documents i l’estructuració en els cinc volums esmentats. Aquest cinquè volum, dedicat a la tardor, recull dades des de l’1 de setembre fins al 18 de desembre.<

Quinze ballets, amb la seva tonada popular, amb la seva reconstitució coreogràfica, fidelment recollida i tramesa i amb la seva corresponent recensió folklòrica, tots ells esplèndidament il·lustrats amb escaients fotografies dels moments més importants de cadascun, són salvats per a sempre de l’oblit i de la indiferència i posats en les mans de tots aquells qui estimen i saben comprendre les danses del poble, del nostre i de tots els pobles que com el nostre tenen les seves danses peculiars, ingènues, típiques i representatives.<

Aquest llibre conté proverbis recollits per tot Catalunya i posats al calendari de l’any 1934.<

Les cançons contingudes en el present llibre foren recollides entre els anys 1918 i 1922 amb la col·laboració del bon amic, el mestre de música Joan Tomàs, professor de l’Orfeó Català. Amb aquest recull ens iniciàrem en les recerques folklòriques i elles foren els primers documents copsats del saber popular, que van figurar en el nostre vast arxiu.<

Recull d’unes quantes cançons populars pròpies per a ser cantades quan l’esperit se sent aclaparat i desitja enlairar-se i també quan, sadollada l’ànima de joia i alegria, vol esclatar en emotiva expansió. De cada cançó se n’inclou la lletra, el principi de la partitura i un bell gravat de l’època, en forma d’encapçalament.<

«El poble, en la seva ingènua senzillesa, sovint no sap explicar-se l’atreviment d’algunes construccions arquitectòniques, i no troba altre mitjà per a explicar-se la llei de gravetat posada a grans proves per l’home en les seves construccions, que atribuir aquestes a la mà del diable, donant a aquest una gran importància i declarant-lo el mestre de les obres de gran enginy». Llegenda popular publicada a la Revista del Centre de Lectura nº 130 el febrer de 1929.<

La lectura del text de Joan Amades posa en evidència el paper central que tenia el diner en la societat catalana. Dubto que hi hagi un altre concepte que permeti recollir un refranyer tan abundant com el que Amades trobà. El diner és central en la història de les societats i, per tant, és lògic que també ho sigui en la vida popular a casa nostra. No obstant, m’agradaria creure que, des d’un punt de vista històric, el paper central del diner a la societat catalana és propi de les transformacions socials i econòmiques del moment en el qual neixen o es consoliden una bona part dels refranys i tradicions populars que surten en el llibre de Joan Amades.<

Tradicions i llegendes emmarcades dins del context geogràfic dels Pirineus catalans.<

La tradició popular catalana amaga centenars de llegendes que expliquen i donen sentit a la seva història i les seves terres. Són moltes les llegendes que ha fornit la saviesa popular i gràcies a folkloristes com Joan Amades han arribat als nostres dies. Personatges com Amades han posat en evidència no ja la saviesa popular pròpiament dita, sinó tots els aspectes dels significats de les coses, de la manera de dir i de la manera de judicar, de les atribucions als més subtils accidents, de les representacions de les coses més banals i de vegades més absurdes. En aquest volum Amades fa un repàs de la història de Catalunya i les seves llegendes a partir de breus textos on ens apropa als orígens de la senyera catalana; el motiu del nom del salt de la reina mora de Siurana; la fundació del Monestir de Poblet; el somni del rei Jaume sota el Pi de les Tres Branques que el vaticinava com el futur rei dels tres regnes catalans; la història del rei Jaume i el descobriment de la sopa d’all; la història del Comte Arnau i la llegenda sobre la construcció del Pont del Diable.<

Barcelona, 18 de juliol de 1936. El vent de la història canvia la vida de la jove anarquista Valentina Mur. Després que el seu pare resulti mort el dia del cop d’estat contra el govern de la República, ella es veu impulsada a participar en la revolució que esclata a la capital catalana. Valentina suscita l’atracció del carismàtic jove comunista Ramon Mercader, qui per ordre del dictador soviètic Stalin assassinarà quatre anys més tard el conegut polític Trotski. Ella, però, s’enamora del cosí d’en Ramon, Artur Ramoneda, el primogènit d’una família d’industrials a qui coneix el dia de la detenció del jove com a presumpte simpatitzant de la insurrecció militar. Aquesta parella és al centre d’una història apassionant, amb nombrosos personatges principals immersos en intrigues familiars narrades de manera absorbent al llarg de la novel·la, que revela aspectes inèdits de Mercader, un personatge històric misteriós. Atrapats en el sotrac de la guerra, els protagonistes d’aquesta història s’aferraran a l’amor com a via de redempció.<

Cal aprofitar crisis com l’actual per preguntar-nos si podem fer les coses millor. L’economista i professor Oriol Amat ha estudiat els factors que contribueixen a l’èxit o al fracàs d’una organització, d’un país o d’una persona, perquè les diferències no solen ser fruit de l’atzar, sinó del que es fa i del que no es fa. Al llarg de la història, hi ha documentades unes quantes crisis econòmiques importants. Les més conegudes son les de les tulipes holandeses del segle XVII, la del crack del 1929 i, més recentment, la crisi puntcom del 2000, la immobiliària i financera del 2008 i la del coronavirus de 2020. Tot i que cada crisi és diferent, hi ha alguns patrons que es repeteixen, sobretot en les fases posteriors al moment en què esclata. L’ampolla mig plena exposa lliçons que podem aprendre de les persones, organitzacions i països que se’n surten, tenint en compte que l’objectiu és generar benestar i construir un món que valgui la pena i que sigui millor que el que ens hem trobat.<

Des de la mort amb amor és una novel·la detectivesca que transcorre a la Costa Brava i s’emmarca en el si de la societat aristocràtica catalana. La protagonista, una catedràtica d’Història de l’Art que gaudeix d’un desitjat any sabàtic, es troba immersa en una tumultuosa investigació que s’anirà complicant amb diversos crims successius.<

Any 1306: amb el seu punyal de fulla corba, Belibasta mata. Fuig al sud dels Pirineus. D’Occitània a Morella. D’assassí a patum! Un Jesucrist junt a la seva Magdalena. Uns creients, darrers càtars ocults a les viles catalanes, aragoneses i valencianes. Un fidel i transhumant pastor d’ovelles. Un inquisidor que ambiciona ser Papa. Un cobdiciós i astut espia. Una vídua emancipada i enverinadora. De l’amistat a la traïció! D’un concubinat a un matrimoni forçat. Any 1321: d’un viatge sacrificial a un part. I d’un punyal a una pedra tallada… Aquesta novel·la tan absorbent, basada en fets i personatges rigorosament històrics, reconstrueix la vida quotidiana, somnis i creences d’un grapat d’heretges als albors del segle XIV. Tresors i ramats, moriscs i endevins, rituals i inquisidors, jueus i templers, picapedrers i bordells s’encreuen en els paisatges d’una història real. L’espiritual i el carnal conflueixen en una trama de fa set-cents anys en la qual l’amor dirà l’última paraula…<

La novel·la reconstrueix la vida de Manuel Bonilla, l’avi de Víctor Amela, llaurador i pastor de l’Alpujarra convertit en passador clandestí de persones d’un costat a l’altre del front de guerra de Granada. La revolta militar el va arrossegar al fons d’un dels successos més tràgics i universals de la guerra del nostre país: l’assassinat del poeta Federico García Lorca. Un horror que li pesarà per sempre en una vida que s’empelta amb la d’altres personatges, cèlebres alguns —Luis Rosales, Ramón Ruiz Alonso, Gerald Brenan, Agustín Penón, Emilia Llanos— i anònims d’altres, com Josep Amela, soldat republicà català que serà presoner seu: el temps i l’atzar els convertiran en membres d’una mateixa família.<

Manuela Penarrocha té tretze anys. Asseguda en una cadireta baixa al portal de casa seva, cus les espardenyes com ningú. La nena d’ulls grisos i cabells d’or recorda el seu pare. Ell, per fer la guerra, n’ha portat unes com aquestes, com la resta de carlistes, homes d’espardenya, garrot, trabuc i navalla a la faixa. Vol abraçar-lo, sentir l’escalfor del seu petó al front. Enyora la mirada dura i alhora plena de tendresa, el seu riure estrident. Només espera que torni per veure’l lluitar de nou pels seus ideals, per retornar a la seva família i al poble la dignitat perduda, a vida o a mort. Pel color dels cabells, el seu pare, Tomàs Penarrocha Penarrocha, és conegut a Forcall com el Groc. —Pare! No creia Pep lo Bitxo i era veritat! M’ha dit que t’havia vist al riu i jo no l’he cregut… Pare! Pare! Davant la seva filla Manuela, que corre cap a ell, tots els pensaments del Groc s’esvaeixen. Veu les seves trenes rosses ballar-li sobre les espatlles. Llàgrimes d’amor rodolen per les galtes del Groc quan abraça el cos menut i lleuger de la Manuela. El Groc l’aixeca a l’altura del seu rostre i li fa un petó. Amb la Manuela als braços, el Groc sap que ha tornat a casa.<

Buenos Aires, 1940. Un grup d’exiliats jueus es troben en un cafè. Els amoïna el que passa a Europa. A partir de les notícies dels diaris és difícil treure’n l’entrellat i les cartes que els arriben de la família a Varsòvia cada vegada són més inquietants. Una novel·la autobiogràfica en què Santiago Amigorena reconstrueix la història de l’exili del seu avi jueu i recrea la impotència i el sentiment de culpabilitat que el van tenallar en saber com la shoah havia colpejat la seva família. Una novel·la, doncs, sobre el confinament progressiu d’un home en l’horror, sobre com es conformen els silencis en una família i sobre la condició de l’exiliat, abocat a viure en un gueto interior.<

Lorenzo Cuni, de catorze anys, explica als seus pares que uns companys d’institut l’han convidat a esquiar a Cortina d’Ampezzo durant la setmana blanca escolar. La realitat, però, és que vol amagar-se a Roma, al soterrani del mateix edifici on viuen, per passar aquella setmana jugant a videojocs, llegint còmics, menjant llaunes i dormint mandrosament, lliure d’obligacions. Lorenzo vol complir així el seu somni adolescent de llibertat, autoafirmació i solitud. Però l’aparició de la seva germanastra Olivia, de vint-i-tres anys, a qui feia anys que no veia, trencarà totes les seves expectatives i l’enfrontarà a responsabilitats inesperades. Niccolò Ammaniti, una autèntica estrella literària a Itàlia, és possiblement el millor autor de la seva generació. Amb Tu i jo ha sabut captar l’ànima fràgil dels adolescents, sacsejats per les pròpies inseguretats, l’angoixa de fer-se grans i la pèrdua irremissible de la innocència.<