III. L’espera

Una peça pot desplaçar-se a l’esquerra o a la dreta, verticalment o horitzontalment; també en diagonal o en un biaix irregular. Si és així, dos daus negres i un de blanc, o a la inversa, segons els casos. Naturalment que tot depèn de la significació de la peça i el seu valor, a saber: rei, reina, alfil, cavall, torre i peó. Això es dedueix de l’ensenyança d’Al-Buruyu, sapientíssim autor del tractat Els qui vigilen, i que morí lapidat, amb l’aprovació tàcita del califa de Còrdova, temorós de les seves investigacions i doctrines. Ara hi ha una fuga intensíssima cap a l’esquerra, en un enderrocament de defenses i de previsions, en una contrarietat que es dissimula en l’estratègia o en un simple error científic. Així, doncs, Gerbert anà a Còrdova a la recerca d’experiència en el quadrivi, després d’una llarga estada a Ripoll, «gloriosum sapientissimusque papam Gerbertum, alio nomine Silbestrum nuncupatum».

Rosaura procedia d’una família catòlica, d’ascendència rural. De joveneta havia sentit vocació religiosa, i als divuit anys ingressà en una «Obra de senyoretes per a l’educació cristiana del pobre», fortament arrelada a la comarca. Va aconseguir un lloc molt destacat prop de la directora, que tenia èxtasis, reputació de santa i greus conflictes amb la jerarquia eclesiàstica. L’afer anà de mal en pitjor quan sorgiren les aparicions i els miracles, però anaren trampejant amb les donacions universals de béns i adhesions histèriques en l’apostolat. Finalment aconseguiren una mena de statu quo mentre s’esperava la sentència de Roma. Rosaura, en l’endemig, conegué un xofer que menava un camió de transport al mercat setmanal de la localitat, i s’enamorà. L’escàndol fou terrible, i Rosaura hagué d’abandonar l’obra, car es considerava que tota relació entre sexes, encara que platònica, era impura. El xofer pensà que transgredia la llei civil i canònica, per tal com acabà per creure que havia tingut relacions amb una monja, i, esverat, abandonà Rosaura, que va haver d’anar a servir en un poblet de la costa.

—Pobra noia! —digué Eveline amb una punta de mareig. Duia els llavis pintats de color de ciclamen i intentava restaurar el maquillatge amb l’ajuda d’un minúscul mirall.

El correu arribà, defallint, a Perpinyà, la ciutat on el Cerimoniós, amb la gent del poble, puntejava el ball mesclat. Adéu, regne de Mallorca! Sí, però davant el gòtic de la Llotja hi ha una casa amb una finestra. I a la finestra, una noia es pentina, amb llàgrimes als ulls. «Platz-mi, cavaller francès». La lluna oculta la rubor de la faç darrera un núvol i s’allunya, divagant pensarosa, cap a Sant Miquel de Cuixà.

El llangardaix es cargola tot ell vers la cua i s’estampa en segell. L’ofici és importantíssim, i es revesteix amb l’alta dignitat de la cort, certament ambulant. Un dia a Lleida o a Barcelona, un altre dia a València o qui sap on. Són molts anys de conèixer, pam a pam, el país, i d’indigestar-se en tots els hostals. A més, hi ha els segells secrets, a part del reial; el segell per a cada afer privat, o el que no admet la xafarderia dels secretaris o que ve directament de la reial persona. S’han de saber de memòria i ésser-ne fidel dipositari. En alguns casos especialíssims, l’ofici comporta inventar la forma del segell. Inventar-lo i inventariar-lo.

Tomàs s’ha abocat a la finestra i mira la volta nocturna puntejada d’estrelles. Fa algunes passes per la cambra i s’atura davant dels vells manuscrits.

Ara ha anat al lavabo i s’ha omplert un vas d’aigua, i en beu a penes una mica. Es troba la seva cara al mirall i apropa la imatge als seus ulls. Amb dos dits tiba lleugerament la pell de la galta i, tot seguit, s’examina la llengua.

Fa mitja volta, de cara als manuscrits. Es queda un moment al mig de la cambra, les mans a les butxaques.

Es pregunta què rediastre significa, i el llangardaix què significa, i el segell què significa.

Rosaura somica a la seva cambra, a les golfes. Ha quedat en combinació, i l’aire de la nit, que entra per la finestra, li esgarrifa la pell. Clavada a la paret hi ha una litografia de santa Teresa de Jesús i, una mica més enllà, un penja-robes amb el vestit de les festes. Quan va arreglada, pensa, se sent valenta i pot competir amb madame Nikopoulos.

Tomàs ha acabat per endinsar-se en la lectura. Ha apagat el llum, i ha deixat únicament la bombeta de la tauleta de nit.

El canceller sospira perquè li pesen feixugament els anys. Encara sent els lladrucs, però molt febles, amb una resta de febre. Estima les flors, s’entendreix amb els néts i, de tant en tant, escriu la Crònica.

La nit és freda. Venus brilla llunyanament.