VI. Ocupació d’Akantos

La ciutat fou presa militarment sense cap resistència. Els homes descendiren de la galera i, en el silenci més absolut, foren distribuïts per Jaume Descarrega en les portes d’entrada i sortida, sense que hi trobessin ni un rastre de guarnició. La ciutat semblava abandonada i els habitants romanien en llurs cases tancades i barrades com si haguessin pressentit el que s’esdevenia. Sols de tant en tant una remor de passes o l’inevitable entrexocar-se de les armadures rompien la quietud d’angoixa dels carrers.

Jaume Descarrega establí uns torns de patrulles, i amb la resta dels seus homes es dirigí cap al palau del dèspota, que es retallava sinuós contra l’obscuritat. Avançaren sense torxes ni fanals, evitant qualsevol imprudència que pogués alertar la guarda. A vegades, algun gat travessava ràpid el carrer, o feia un salt fins una tàpia, i s’estava quiet contemplant la marxa de la petita tropa. Els seus ulls esdevenien fosforescents en la closa negror de la nit i anaven girant, sense presses, misteriosos i impassiblement sagrats, a mesura que els homes recoberts de ferro s’allunyaven amb cautela.

En arribar a la placeta dels Pesos i Mesures, Jaume Descarrega veié Tomàs i don Blasco que s’esperaven sota d’uns pebrers i s’avançà a rebre ordres.

Blanca de Salona pregava, agenollada al costat del capçal del llit. Se li havia desplegat la sedosa cabellera per sobre la llarga camisa de dormir. Tenia les mans juntes, en actitud de pregària, els ulls tancats, i sols els seus llavis es movien silenciosos. De tant en tant, s’aixecava, obria la porta i escoltava. El palau semblava dormir en un son feixuc. Crepità una fusta, i Blanca de Salona es girà sobresaltada. En passar per davant de la flama de la llumenera, es projectà la seva gràcil silueta contra el mur. Tot romania, però, en calma. La princesa s’agenollà altre cop i continuà pregant.

Feia una brisa refrescant. Tomàs dividí les seves forces en dos grups. L’un, que restà sota el comandament de Jaume Descarrega, s’apostà davant les portes de palau per evitar qualsevol fugida; l’altre, precedit per Tomàs i don Blasco, s’encaminà a una entrada posterior, utilitzada pels serveis subalterns, i que havia estat deixada oberta pels dos ex-preceptors en sortir per reunir-se amb Jaume Descarrega. Entraren cautelosament, sense fer el més petit soroll i, guiats per Tomàs, travessaren el palau en direcció a la porta principal, on sorprengueren els sis sentinelles que dormitaven. Una vegada reduïts aquests, obriren les pesades portes de bronze i entrà Jaume Descarrega amb la força que comandava. Tots plegats es dirigiren, llavors, al dormitori on romania la resta de la guarda personal del dèspota i la desarmaren sense la menor violència. Els homes de Paleòleg Dimas, mig adormits encara, es fregaven els ulls, i no donaven crèdit al que veien.

Llavors, Tomàs repartí la seva gent per tot el palau i posà vigilància davant les cambres del dèspota i de Maria Manzoukos, i dels buròcrates servils que es passaven els dies fent-los la gara-gara. Reprimí amb prou feines els seus homes, que volien entrar a l’habitació del dèspota i degollar-lo, i els digué que l’acte de justícia s’ajornaria per a l’endemà. Tomàs volia evitar l’assassinat de Paleòleg i confiava que la seva gent s’asserenaria si li donava el temps necessari. Ell pensava en la justícia, no en la venjança. I estava segur que aquest era, també, el criteri de la dúctil i misteriosa voluntat reial.

Monsieur Dupont, a desgrat de la seva gran satisfacció, féu una ganyota. Potser hauria preferit la ràpida liquidació, sense contemplacions, de Paleòleg, però això no havia estat previst. Les instruccions no deien res d’aquesta qüestió, potser perquè en el fons no s’havia cregut que les coses marxessin tan feliçment. Es disposà seguir amb atenció el que s’esdevenia.

Nikos navegava cap a Armènia. A l’altura de Xiu, les galeres del dèspota foren interceptades per uns corsaris catalans, però Nikos eludí la captura enarborant bandera veneciana, car sabia que una pau entre Venècia i la casa de Barcelona era quelcom molt delicat i que, de moment, per ambdues bandes, es feien grans esforços per evitar incidents que comprometessin la pau tan precàriament mantinguda. Nikos respirà profundament quan veié que les naus catalanes s’allunyaven. Es preguntà, però, un moment després, com rediastre se les arreglaria per conquerir la ciutat i el reialme d’Armènia, i renegà, una vegada més, de la seva mala sort. Hi havia uns dofins que saltaven per damunt les ones i se submergien descrivint una corba amb les aletes de la cua. El mar era blavíssim, d’un blau pregon i compacte.

L’alba començava a insinuar-se en el cel d’Akantos. Com un teló de fons aparegué una ratlla grisa que s’estengué de mica en mica i guanyà tota la immensa volta. El gris es transformà en un color de nacre amb una punta de rosat, i un gall cantà llunyà com si fos un clarí de guerra. De seguida altres galls contestaren des dels més diversos llocs de la ciutat, i aviat el disc del sol aparegué en lenta ascensió. Les xemeneies fumejaven ara, en plàcids torterols, i alguna finestra s’obria a la llum.

A les portes de la ciutat i a les torres fortificades de la muralla, hi flamejava l’ensenya del casal d’Aragó. Els primers vianants s’aturaren perplexos, i la gent, que a poc a poc anava sortint al carrer, començà a arremolinar-se en grups que comentaven aquell fet insòlit. La presència d’una patrulla catalana, però, els aterrí, i tornaren a tancar-se precipitadament a llurs cases.