VII. La partida

Hi ha uns núvols blancs, cotonosos, de consistència tova, lleugera. S’han anat estenent a poc a poc, a l’impuls de petites alenades de tramuntana, i han adoptat formes capricioses i canviants, cada vegada més dilatades.

Tomàs seu al costat de Mariano, que condueix amb una mena de somnambulisme. De tant en tant, alenteix la marxa del cotxe prop de la cuneta i encén un Caporal gruixudet, amb la punta de l’anterior. A vegades, diu alguna paraula, molt poques, o assenteix lleugerament amb el cap.

La carretera no té gairebé ni una corba, i van passant, a una velocitat astoradora, els anuncis de Shell o de La vache qui rit.

Prop de la frontera, al Voló, Tomàs ha volgut visitar un antic amig del seu pare, Ramon Serra, que té una important empresa surera. Han preguntat a un home que regava uns geranis davant d’un cafè, i que ha interromput la seva feina per mirar-los. És l’hora de dinar i no hi ha ningú pel carrer. Una mica més enllà, un gos s’ha aturat per rascar-se furiosament una anca i, després, ha travessat la carretera.

A vegades, una imatge del temps passat pugna per concretar-se. Hi ha una aigua verda i densa, amb esclats brillants, sota un emparrat ombrívol. El safareig és de pedra gastada i antiga, i l’aigua, a voltes, fa unes onades concèntriques que moren suaument. Llavors, intenta abocar-se un rostre, o quelcom de confús i de remot s’exaspera i flota, o naufraga la ira sota la rialla, els llavis sota les espases, el cor sota un nenúfar sensual.

Monsieur Serra és molt estimat en tota la rodalia. Hom li diu monsieur «Le Tap», afectuosament. És alt i fort com un roure i té una veu viril i categòrica que pot assolir registres aterridors. És un gran caçador i coneix el país minuciosament de tant travessar-lo amb Lleó i l’escopeta. Molt sovint, Lleó fa una volta i es desploma als peus de Ramon Serra, posant-li el musell damunt les sabates. Llavors gira els ulls cap amunt i se’l mira.

Tomàs ha dinat amb l’antic amic del seu pare. Una cortina de puntes de boixet filtra la llum verda de la persiana que dóna al jardí. Quan es fa un silenci, hom sent el fregadís de les fulles d’un gran tell, les branques del qual s’inclinen cap a la finestra. Llueixen les copes i l’argent damunt les tovalles. Ramon Serra ha escoltat atentament entre el fum d’un bon cigar.

Mentre parla, Tomàs s’ha descordat els botons superiors de la camisa. La cara del canceller s’ha apropat i examina amb atenció Tomàs i la carta. Hom veu la mar solcada de monstres i una nau diminuta amb les quatre barres. Una mica més lluny hi ha les terres misterioses de l’Àfrica, amb tot de tendes desplegades en la xardor del desert, i la simitarra de Kaunú. També es mouen les caravanes, lentament, a la recerca de la canyella i de la goma, entre petits oasis de verdor, i més lluny, la paorosa incògnita de l’Àsia. Feblement arrelat, Sant Joan d’Acre té la forma d’un castell, amb els vaixells dels francs que entren i surten, i l’ombra de Roger sota l’ensenya del Temple. Hom veu Xiu, la terra del màstic, les illes multiplicades de la Grècia, Efes, els consolats catalans a Damasc i a Alexandria, i els mercaders de Barcelona. Una mica més amunt sorgeix Constantinoble i els bizantins, i la mirada llangorosa de les donzelles d’Atenes. Tot té un perfum d’espècia i de mirra.

Varen arribar a Sant Feliu de Guíxols a quarts de nou del vespre. Tomàs hagué d’aturar-se un parell d’hores a Banyoles, a la masia de Palol de Revardit, on donà les instruccions necessàries, i continuaren la ruta fins a Sant Feliu.

Entraren a la població pel carrer de la Ferreria i anaren directament a la Fonda del Comerç, que és un establiment regentat per una vídua, la senyora Vilaseca. Al vestíbul, hi ha dos testos, un a cada banda, amb plantes de saló, i a la paret, una placa de la Direcció General de Turisme amb la classificació de segona categoria, i una marina esvaïda, del temps de Martí Alsina. A dalt, a l’entrada, on es puja per unes escales de rajols vermells, hi ha una porta vidriera amb un rètol gravat que posa «Fonda del Comerç» en lletra anglesa. Al buró de recepció, que és on s’omple el full dels viatgers, hom veu, generalment, un gran gat eunuc que s’endormisca amb la bonior de les mosques.

Uns quants hostes sopaven al menjador. La llum quedava aturada en el cristall de les setrilleres i, després, s’escapava cap a un gran mirall on hi havia enganxat, amb paper de goma, el cartell de l’equip de futbol de la localitat. També hi havia un bufet amb dues piles de plats i ampolles de vi.

Tomàs pujà a la seva habitació, després d’acomiadar-se de Mariano, que marxarà l’endemà a primera hora. Li deixa encarregat que doni una mà de pintura al «Maria de l’Estrella» i que, a més, repassi el motor. Sobretot, les bugies.

Es fa una claror macilenta en algun racó i apareix la cara d’Hippolyte, que roman allitat a l’Hospital de Montpeller. Surt una selva d’inicials cal·ligràfiques, de bombetes amb pàmpol verd, de badanes i calçadors abandonats.

Un tòtil inicia el seu cant amb regularitat i solitari, sense presses. Tomàs es fica al llit i s’adorm profundament.