VII. Ulm
La ciutat d’Ulm és la ciutat de la mort i de l’espant. Monsieur Dupont estava una mica sobresaltat a causa d’això i de les informacions que acabava de rebre aquell matí. Els Doctors de la Llei, constituïts en Alt Tribunal, governen la ciutat i apliquen la llei. La llei és immutable. El text de la llei és sagrat. Hi ha cinc categories d’oficis legals. Els primers, en ordre d’inferior a superior, són els escribes de la llei, que transcriuen el text per a cada un dels habitants de la ciutat, car neixen amb la llei i amb la llei són enterrats. Els habitants d’Ulm han de saber de memòria la llei i estar, constantment, en possessió d’un text oficial. Vénen després els escrutadors de la llei, que comproven si les còpies dels escribes són fidels a l’original immutable, i que constitueixen la jerarquia immediatament superior. També hi ha els glossadors, que comenten el text, per escrit o oralment, en privat o en públic, i que a vegades cauen en perilloses desviacions i són fulminats terriblement per la infal·libilitat de l’Alt Tribunal. Segueixen els vigiladors, que delaten la conducta de qui no observa els preceptes sagrats, i, per fi, els Doctors de la Llei, que decideixen el sentit final, últim, d’aquesta, i constitueixen l’oligarquia governadora de la ciutat.
La població d’Ulm, des de temps immemorial, es dedica, metòdicament, a construir carros de combat per envair el reialme odiat de la Triple Virtut. Cada nit, en la gran esplanada de la Devastació, proven els carros de combat acabats de sortir de les forges durant la jornada i s’embriaguen del diabòlic esperit venjatiu i guerrer. La ciutat està circumdada per altes muralles, i a cada merlet hi ha clavada una pica amb el crani d’un enemic. El culte a la mort és el culte de la ciutat espantable d’Ulm.
La vella Magdalena repassa una vànova de fil blanca amb brodats color fulla de te. El seu nom complet és Magdalena Huarte de la Cruz i va néixer a Saragossa en el si d’una família benestant, d’ascendència notarial i curialesca. El pare de Magdalena fou company de l’avi de Tomàs, a l’Escola d’Enginyers, a Madrid, i va ésser un home abatut per la desgràcia i per les desavinences conjugals. Molt jove, ocupà un càrrec important a les «Refineries del Gàllego» i, després del seu fracàs matrimonial i de la naixença de la seva filla, s’arruïnà en una jugada de borsa. En l’endemig, el pare de Magdalena contragué deutes de joc i, no podent fer honor a la seva paraula, se suïcidà. La mare de Magdalena, ningú no sabia on era. Al cap d’un any d’haver infantat, abandonà filla i marit, sense una paraula. Magdalena romangué a Faió, a casa de la dida, una bona dona del camp que ajudava el seu marit en el conreu d’unes ingrates i migrades terres.
La petita caravana s’enfonsava cada vegada més en el territori de les àrides muntanyes. Monsieur Dupont estava en contacte estretíssim amb Barcelona i desplegava una gran activitat. El cel era roig i damunt d’un camp d’or tres llangardaixos fulguraven com pedres precioses. Passava un aire de faula, un anhel arravatat i heroic, de voluta cavalleresca, i és llavors quan els corsers s’encabriten i renillen airosament, i el cavaller es manté en difícil equilibri abans de començar la càrrega feixuga amb els arreus i la pesada armadura. Sempre una dama pensa en el cavaller, i vola un somriure com un desig, o cau una rosa viva damunt el cor d’un poema. El cel és blau i la dama va vestida d’ametista, que és el color de l’esperança i de l’amor.
Els cranis sobresortien dels petits amuntegaments de terra aplanada, amb una blancor intensa i amb els negres forats de les conques. Tomàs alçà el braç, i els homes s’aturaren. Jaume Descarrega, que era de Besalú, descavalcà i s’agenollà prop del macabre espectacle. Havien estat enterrats verticalment, excepte els caps, davant dels quals hi havia uns plats plens ara de terra i de restes de dàtils. Eren sis cranis disposats en semi-cercle, donant-se tràgicament la faç els uns als altres.
Quan se n’adonaren ja era massa tard. Els homes de les vestes negres dominaven tota la vall i romanien immòbils en un silenci amenaçador. Estaven escampats per tots els vessants de les aspres muntanyes i tancaven l’entrada i la sortida d’aquella tètrica fondalada. Tota resistència era inútil, i Tomàs preferí entrar en negociacions. A tots ells els envaïa, però, un inexplicable sentiment de culpabilitat pel fet d’haver estat sorpresos violant, potser, un acte de justícia que indubtablement no els afectava.
Tomàs avançà i pronuncià les paraules de ritual.