VIII. El captiveri

Magdalena visqué a Faió fins als setze anys com un petit animal salvatge, ple de força i de vitalitat, trescant, amb els peus nus, per les senderes i els corriols de cabres. A vegades, baixava al riu i es banyava. Per un atzar miraculós, l’avi de Tomàs, que feia, per compte d’una companyia estrangera, uns estudis del traçat d’un canal que hauria de regar les assedegades comarques de les Garrigues, sojornà un dia a Faió. A l’hostal féu coneixença amb la petita Magdalena, que hi anava regularment a vendre formatge d’ovella. Quan l’avi de Tomàs sabé que aquella noieta era la filla del seu amic, i com aquest havia mort en tan desgraciades circumstàncies, restà fortament emocionat i en féu un cas de consciència. Magdalena anà a viure a Banyoles, a la casa dels Safont, on fou educada com una filla. Magdalena ho pagà amb un amor i una fidelitat de gos, i s’hauria deixat matar per l’avi de Tomàs.

Mentrestant, molt enllà del temps, a la ciutat d’Ulm, Tomàs i els seus homes romanien en captiveri. Els Doctors de la Llei havien pronunciat la sentència contra la qual no es coneix apel·lació. A Ulm no hi ha apel·lació en cap instància, i els qui atempten contra l’esperit i la lletra de la llei són immediatament sotmesos a l’execució de la sentència. Cal dir que a Ulm les sentències són sempre adverses als inculpats i que tota la jurisdicció és criminal.

El doctor de la llei que interrogà Tomàs duia la vesta negra i una mena de capell cònic del mateix color. Tenia un posat aristocràtic i distant. Féu unes consideracions generals sobre el caràcter sagrat i infal·lible de la llei i finalment preguntà:

—L’ofici d’aquest servidor de la llei comporta saber de vós tot el que cregueu susceptible d’afavorir-vos. Digueu-me, doncs, què fèieu, vós i els vostres homes, dintre del territori de la Ciutat?

Quan el doctor de la llei sabé que Tomàs, per encàrrec d’un llunyà rei cristià, anava a la terra del Preste Joan, i que travessava el territori de la Ciutat amb aquest fi, la faç lívida se li endurí sobtadament i sols els llavis li tremolaren una mica.

—La ciutat és inviolable i no tenim relacions amb el vostre rei. He d’entendre que la vostra terra del Preste Joan és el Reialme de la Triple Virtut. Ho he d’entendre i sancionar-ho.

El litoral del Maresme, fins a arribar a Barcelona, està constel·lat de pobles que tenen, gairebé tots, dos nuclis de població: el de muntanya i el de marina. En el nucli de marina abunden els xalets o torres dels indians, que varen fer l’actual prosperitat econòmica de Catalunya. És una prosperitat una mica grisa que es polaritza en la indústria i en l’activitat comercial. La carretera general de França travessa aquests pobles de marina i entra a Barcelona pels suburbis tristos de Sant Adrià i Sant Andreu. Barcelona és una gran ciutat treballadora i moderna. Té, però, ruïnes il·lustres. En el barri gòtic, gràcil i esvelt, el mirador del rei Martí. El rei Martí es complaïa a contemplar la ciutat als seus peus i també la mar blava. Llavors pensava en la seva dilatada Corona i en el seu fill, mort a Sardenya. En aquesta illa, a Alguer, encara parlen el bell català:

Tomàs i el seu petit seguici foren condemnats a treballar a les forges dels carros de combat. Allí esbrinaren que el Reialme de la Triple Virtut, o terra del Preste Joan, era fronterer a la ciutat d’Ulm i que per a arribar-hi calia només travessar la gran planura que s’estenia darrera les muntanyes. Tomàs conquerí la confiança del caporal de la guarda i, de mica en mica, guanyà petites llibertats. Un dia conegué un boter del carrer de l’Ombra, a qui l’Alt Tribunal havia fet executar els fills simplement perquè havien anat a cercar aigua a la nit. Aquest home vivia alimentant un odi invisible i caut contra la Ciutat, i proporcionà a Tomàs els mitjans per a la fuga. Aparentment, el boter del carrer de l’Ombra era un dels més estrictes complidors de la llei, i el fet que els seus fills haguessin atemptat contra la lletra i l’esperit del text immutable no era motiu de suspicàcia.

Quan el sol es lleva dóna un toc de rosa a la ciutat i comença pels campanars de la Sagrada Família, la Seu, el Pi i Santa Maria, per a acabar pel del monestir de Pedralbes. L’aire és una mica fred al matí i hom veu els homes del municipi, a la Diagonal, que reguen sobre l’asfalt.

Una flor s’obre en algun jardí de Sant Gervasi o de Sarrià. El sol ja està més alt. Una mica més tard, passa un cotxe de les germanes de Jesús i Maria, que condueix les alumnes al col·legi.