II. Tomàs retroba dues antigues coneixences femenines

Els dos nous preceptors del petit Joan Paleòleg (fill del dèspota d’Akantos i de la seva primera muller) semblaven ésser dues acreditades eminències. L’un d’ells, Tomàs Çafont, provençal, antic constructor d’edificis, era home de ciència subtilíssima; l’altre, don Blasco d’Alama, navarrès, gran poeta, coneixia les regles de la gramàtica com el parenostre. Paleòleg Dimas estava satisfet de l’elecció dels nous preceptors, car volia educar el seu fill en l’esperit d’Occident. Li semblava que, a desgrat de la refinada civilització de Bizanci, el veritable saber creador el posseïen els francs, que eren en definitiva els qui dominaven l’imperi. Tenia, en ell mateix, l’exemple. Ell, fill de francs, dèspota d’Akantos, sortit del no-res. Els temps de la Gran Companyia havien passat, les misèries i la vida de gos havien quedat enrera, en un vent de malson, i restava el poder que havia bastit amb les seves pròpies mans, i la possibilitat d’esdevenir rei d’Armènia. L’oportunitat era clara, feta ex professo per a la seva ambició. Usurparia l’heretatge de la seva neboda, Blanca de Salona, de la qual era legal tutor. Com a tutor li corresponia la regència del regne i estava disposat a fer valer els seus drets enviant-hi el seu fidel estrateg Nikos, que s’imposaria per la força. Blanca de Salona mai no seria reina d’Armènia, car un malaurat accident suprimiria la hipòtesi, i ell, Paleòleg Dimas, cenyiria la corona i així instauraria una nova i il·lustre dinastia, la dinastia dels Dimas.

La cara del dèspota resplendia d’orgullosa fatuïtat. Travessava l’espai i el temps i quedava dispersa i fragmentada en els llavis de pedra d’una gàrgola, en la galta, ulls i front d’una figura de capitell. Albert Pepratx escoltava el guia i aparentment admirava el silenciós i anònim treball de l’artista. Els arcs eren un brocat de fina randa i tot el claustre, segons l’opinió autoritzada i demostrada d’un savi alemany, tenia una precisa significació musical. Donaren un volt i s’aturaren en un angle escaient per contemplar la bellesa austera del recinte. Hi havia tombes a les parets, amb inscripcions aptes per a ésser llegides per un especialista, i escuts d’heràldica cavalleresca. Tres llangardaixos s’immobilitzaven sinuosos entorn d’unes lletres inintel·ligibles i hom creia sentir les veus dels prelats i el perfum acre i dolç de l’encens sota el pal·li. A fora romania la negror, els segles del ferro i de la sang, quallada a Castellbellota, els trobadors i els poetes que provençalegen, les dames casades i adúlteres de l’amor cortès, la suor i el tuf de la mort.

Albert Pepratx i la petita colla de l’hotel seguien les explicacions del guia. Quan aquest, després d’un comentari, es dirigia a una altra banda, la gent ho aprofitava per a tossir, o feia un cigarret, o deia a l’orella de Frau Berta que avui estava bellíssima, amb la qual cosa Frau Berta posava els ulls en blanc. Albert Pepratx pensava en el perfum d’Eveline, que havia desaparegut, i trobava restes de la seva cara en la dama del retaule que ara el guia feia remarcar.

Tomàs trobà, a la cort del dèspota, dues antigues coneixences femenines en les imatges de Maria Manzoukos i Blanca de Salona. Ara veia en Eveline o Maria Manzoukos la dona fatal, àvida de sensacions noves, d’un sensualisme que contrastava amb la pura i fina sensibilitat de Rosaura. Tomàs s’havia acostumat a identificar els personatges d’èpoques tan diferents per les quals havia hagut de travessar. Els personatges es repetien, assolint, però, una significació diferent i deslligada, per dir-ho així, de la seva realitat física. Per molt que tingués d’insòlit, Eveline o Maria Manzoukos apareixia, amb una certesa anticipada, com allò que s’interposava en el camí, sabent, ara ja per sempre, que res no podria tornar a l’estat anterior des del qual havia partit. Quelcom s’havia esdevingut, quelcom d’incomprensible i contradictori, com una rialla immensa i sense sentit, com una absurda, meravellosa i grotesca justificació del que no era justificable ni necessari de justificar. Per altra banda, Tomàs veia en Rosaura o Blanca de Salona la dona que aviat s’introduiria en la seva existència, com a cosa fatal i indefugible, prevista ja des del temps en què aquesta representava el paper de petita, dolça, fràgil i desvalguda cambrera d’hotel. Sabia, d’una manera difusa, però certa, que Blanca de Salona era com un refugi de nàufrag, de la mateixa manera que Maria Manzoukos era la terrible sirena que li calia evitar.

El sol besava dolçament els sembrats. Hi havia uns marges de vinya, i la resta eren camps d’oliveres amb algun ametller. Un carro arribà pel camí pedregós, de profundes roderes. Era a la matinada. Baixaren quatre o cinc dones i un home que fermà el cavall. Eren exactament cinc dones i un home, i es col·locaren per parelles sota les oliveres. Amb unes rústegues escales, construïdes amb fusta sense polir, pujaren a la copa de cada olivera i sacsejaren les branques fins que no hi quedà ni una oliva. Abans havien estès uns amples llençols per recollir el fruit diminut i preciós. Al migdia interromperen la pesada tasca i s’arreplegaren per dinar. Menjaven lentament, parlaven i reien. A mitja tarda recolliren el fruit, posaren les escales al carro i partiren.

El sol es ponia per la banda d’Akantos. Se sentí una cançó que s’anava perdent per la plana ondulada. Aviat les ombres caigueren sobre la ciutat.