II. El soldà
El poderós soldà d’Egipte Al-Kasim tenia tres filles que responien als noms de Hafez, Arusa i Meniem. També tenia un traïdor dintre la seva cort, que es deia Osman, i que conspirava per suplantar-lo; però el soldà, home de bon natural, tolerava la seva presència, convençut de la infelicitat d’Osman i, a més, perquè una certa inseguretat feia la vida una mica més excitant sota aquell sol aclaparador.
Al-Kasim donava un tomb pels jardins de palau, de factura delicada i subtil, i escoltava, de tant en tant, la música celestial de l’aigua, que un enginyós sistema de conduccions i brolladors feia insospitada. Recentment, havia fet venir de Síria plançons dels famosos magraners Russhu, de fruita petita, però sucosa, la més dolça del món. El soldà estimava el seu jardí i es complaïa a comandar i vigilar la feina dels jardiners, i amb ells parlava llargues estones. Ara una abella brunzia, suspesa en l’aire i immòbil, a dos dits de la mel d’una fruita d’or, i el soldà s’entendria recordant els versos del gran poeta Ibrahim Said, que feien referència precisament a l’aigua, als jardins i a les abelles.
Kaduz cridà mentre desplegava l’auri ventall de plomes, en difícil equilibri. Donà, majestuosament, una ampla mitja volta estudiada, i s’aturà, orgullós, requerint l’atenció del príncep dels prínceps Al-Kasim. Tenia un cap diminut amb un rar plomall que rutilava amb la llum.
Aparegué Almanzar, excitat, que digué unes paraules al soldà. La cara d’aquest reflectí una barreja de sorpresa i de curiositat. Quedà pensarós un moment mentre s’acariciava la barba sedosa i ondulant, una barba envejable.
Kaduz tornà a cridar, fent un suprem esforç per superar la pròpia bellesa. El crit de Kaduz es perdia, com una joia, entre les sedes de tacte suau i femení, o volava capriciosament en l’atzur, entorn de les veles i els gallardets, i es dissolia, per fi, en el ritme d’aquells forçats, xusma abocada a llur iniquitat i que, a vegades, tremolava de febre, i remava, remava sense parar, subjecta al grilló, però també a la llei.
Se sentia una olor d’all, de formatge i de vi agre. En ocasions, quan s’introduïen en una balma de calor, pujava una forta alenada de cosa corrompuda i de suor. La gent blasfemava. Del castell de popa, el capità Pere Llobet contemplava una maniobra, o menjava unes prunes confitades, negres i dures, que treia d’un saquet, i bevia en un gerro de terrissa. Quan quelcom l’amoïnava, es dirigia amb grans veus al guaita, que desafiava el vent dalt de l’únic pal de la galera. Els homes s’entretenien afilant els dards o reparaven les ballestes, i reien sorollosament. Alguns mariners apedaçaven una vela estripada i greixaven els cuiros de la coberta amb una mica de cansalada. Altres cantaven unes cançons bastes, sense refinament i monocordes, amb imatges de retaule, on es mesclaven l’ovella i la cornamusa, la fatxenderia provocadora d’Anna, l’hostalera, la d’amples anques, i l’audàcia viril del qui combat en la mar i subjuga la fembra amb violència. Algunes vegades s’inflava tot de sobte la vela i grinyolaven les cordes sota l’inesperat impuls; el vaixell s’estremia, feia un salt damunt de l’ona, i sempre hi havia un parell o tres de rems que fallaven l’embranzida. Això enfuria el capità, però produïa a coberta una alegre remor de veus i de petjades. En els dos castells, de popa i de proa, hom veia pintades, entre els escuts de l’armador i de la ciutat, suaus escenes marineres i un rostre que bufava enllà de la mar.
El vent bufava enllà de la mar, i Al-Kasim es preguntava què devia voler ara el gran Rei, Senyor d’Aragó. Kaduz cridava sempre i s’havia alçat una brisa lleugera que refrescava la pell. El canceller li avisava la visita d’un enviat, «d’un molt estimat fill nostre» que venia en missió secreta i especialíssima. Quina mena de visita podia ésser, de qui no venia com a ambaixador acreditat? Era possible un matrimoni entre Hafez, Arusa i Meniem i algun parent del gran rei? Però no era possible. El soldà cridà Almanzar, que es presentà a cuita-corrents amb el darrer tractat de pau. Tots dos es posaren a investigar l’esperit i la lletra del document, que deia així:
«Darrer dia de Rabi, segon de la Lluna. Sàpiga tot aquell qui llegeixi el present escrit que Nós, el príncep, serf de Déu, Al-Kasim, fill del Príncep dels Creients Abu Abd Allah ben Yussuf, fill de Farach, fill de Nasr, soldà d’Egipte i les seves dependències, accedim, august sobirà, rei d’Aragó, València i Múrcia i comte de Barcelona, a ésser el vostre fidel amic i a fer que hi hagi entre Nós i Vós ferma pau i lleial amistat en virtut de la qual els vostres amics ho seran nostres, i els vostres enemics, enemics per a nosaltres.
»Accedim igualment que vinguin al nostre país i el travessin tots aquells qui desitgin comerciar en qualsevol classe de mercaderies. Se’ls permetrà d’exportar tots els articles que desitgin i donem fermança de completa seguretat en llurs persones i llurs béns, sempre que paguin els drets de consuetud, amb una rebaixa del deu per cent respecte a Gènova i Venècia, i seran liquidats en les duanes segons costum.
»Ara, però, no serà permès a cap vassall vostre de travessar el país de la nostra sobirania per tal d’arribar a les terres del reialme del qui hom anomena el Molt Poderós Preste Joan, a qui tenim per enemic natural, encara que no el coneguem ni sapiguem amb certesa on radica el seu territori. Tampoc no podeu concertar amb ell cap tractat que pugui tornar-se en contra nostre, i quedeu Vós imposat d’aquesta condició.
»I perquè consti i quedeu Vós ben convençut, manem escriure el present document, en el qual posem la nostra signatura i el nostre segell, al darrer dia de Rabi, segon de la Lluna. Ha estat escrit en la data exposada. Això és vàlid. Fi».
Al-Kasim i Almanzar, després de la lectura, es miraren als ulls i arronsaren les espatlles. Al-Kasim es resseguia la corba de l’orella amb un dit.
Inesperadament, un nenúfar vermell s’obrí a la llum.