XII. Tomàs abandona la Triple Virtut

El sojorn de Tomàs prop de la persona del Preste Joan fou curt. Sentia el neguit de continuar l’aventura i, per altra banda, s’havia imposat de tots els particulars d’aquella terra tan estranya. Decidí, doncs, de marxar com més aviat millor, i així ho digué al Sereníssim Emperador-Sacerdot.

Aquest, que sentia una viva simpatia per Tomàs, se’n dolgué molt i, després d’una solemne funció religiosa, a la qual assistiren tots els alts dignataris de la cort, li lliurà el braç de santa Eufrigis, dintre d’un llarg estoig folrat de vellut carmesí i puntejat de claus daurats. També li donà una lletra secreta per al seu molt estimat germà, el sobirà d’Aragó, i una corona reial de pedres precioses, amb les quatre barres. Per últim, i com a detall delicat per a les dames de la família reial, el Preste Joan lliurà a Tomàs tres gàbies amb els corresponents ocells mecànics dintre, que cantaven insòlites melodies, entre elles «La filla del marxant».

El sobirà de la Triple Virtut oferí a Tomàs un present particular que havia de fer-lo invulnerable als perills que pogués sofrir en terra d’infidels. Es tractava d’un anell treballadíssim, amb filigranes d’orfebreria i atapeït de robins, en el qual apareixia l’efígie del Preste Joan.

—La protecció, però, només és eficaç en terra d’infidels. No ho oblidis, fill meu.

Tomàs besà la mà del sobirà, a qui donà el títol de pare, i, després de donar les gràcies per tants grans favors, sortí amb el seu estol. Afruzo els seguí, romanent, però, una mica apartat.

Una vegada fora, els homes de Tomàs, excepte Jaume Descarrega, li pregaren que, sentint una viva dolor en abandonar aquell delitós i riquíssim país i havent, per altra banda, servit el Senyor Rei en tantes i tan famoses campanyes, els rellevés, com a premi de tants anys de misèries i de perills, de l’obligació d’acompanyar-lo, ja que, com havia dit el Preste Joan, Tomàs era, d’ara endavant, invulnerable i no necessitaria, per tant, escorta. Ells desitjaven, a exemple d’Afruzo, romandre en aquella terra per reposar amb tranquil·litat el que els restava de vida, sentint com ara sentien, de sobte, una gran inclinació a mullerar-se i tenir fills.

Tomàs concedí aquesta gràcia als seus homes, que ploraren d’alegria i agraïment, i, seguit de Jaume Descarrega, s’encaminà al seu hostatge a preparar la partida. Estava una mica trist.

Al fons, en un entrellum, la vella Magdalena passa el rosari, pregant per la protecció de Tomàs. Ha encès dos llumets d’oli a la imatge de la Mare de Déu del Mont, i es persigna davant l’estampa de sant Martirià, patró de Banyoles. Entre les acàcies es veu el llac, les pesqueres i un canot pintat de vermell.

Tomàs i Jaume Descarrega han marxat, amb els seus fabulosos tresors, del país de la Triple Virtut. Van cap a l’encontre del Mar Roig, on confien de trobar algun vaixell d’aquells que fan el tràfic d’esclaus. Duen sis cavalcadures amb els embalums i els queviures.

Els cavallers de l’armadura d’or els han acompanyat fins a una altra sortida, la del sud, que té una portalada idèntica a la que s’acara a la terra d’Ulm.

Tomàs observa la brúixola. Els paratges que travessen són ara en declivi, amb pujols suaus i comes igual que el pit d’una donzella. Tot té un toc de malenconia perfumada, de tristesa arrelada en el record. Els dos homes cavalquen en silenci.

Tomàs mira l’horitzó i sospira.