VII. La fi del dèspota

Paleòleg Dimas badallà i reclamà la presència del barber. Acabava de llevar-se i duia una camisa de seda estampada, amb capricioses flors geomètriques. S’assegué davant del mirall i tancà els ulls amb voluptuositat, reclinant el cap sobre el respatller del setial. Esperava l’aigua de roses búlgares, tan fresca, damunt la barba i el coll, el tacte de les amoixadores mans i el perfum del sabó. Quina delícia la perfumeria i els barbers de Bizanci!

Jaume Descarrega, quan hagué acabat d’afilar curosament la navalla, complaent-se en l’anticipació mental del que ara ell provocaria, exclamà de sobte amb veu terrible:

—Per on vols que comenci, gran bord, traïdor miserable, rata servil dels venecians, porc que hom escorxa?

Féu un salt sobre el seient. Paleòleg Dimas botà un pam enlaire. Llavors, hi hagué una ràpida successió d’estats d’esperit, que anaven sortint els uns dels altres, com el prestidigitador treu els mocadors virolats del capell de copa: surt, ira, sorpresa, astorament, incredulitat, temença, pànic i, per fi, terror. Paleòleg Dimas, en obrir els ulls, s’adonà que aquella cara no era la del seu barber. Era una cosa ferotge que es reflectia en el mirall, i s’adonava també de la navalla a dos dits de la nou del coll, sempre una mica més a la vora. Cridà amb veu escanyada:

—A mi, auxili, homes de la guarda. Un foll ha substituït el barber. Ajuda! Auxili!

La porta s’obrí violentament, però en comptes de la guarda del dèspota entraren Tomàs i don Blasco, amb l’estol de gent d’armes. Tots lluïen, excepte Tomàs, els grans tallants desembeinats, que ara alçaven cridant: «Aragó, Aragó!».

Paleòleg Dimas va tancar altra vegada els ulls. Va veure com encara, amb les parpelles closes, les parets donaven voltes vertiginosament. No comprenia res. Es desmaià.

Li llançaren el contingut de la bacina al rostre. Jaume Descarrega prenia un especial plaer a remullar-lo. Un gemec s’escapà de la boca del dèspota. Caigué de genolls.

—Gràcia! Perdó! Misericòrdia! —Besava els peus de Tomàs, els de Jaume Descarrega, els de l’últim home de la host. S’arrossegava enfollit demanant clemència. L’hagueren de treure a pes de braços i sagnar-lo.

Tomàs es digué que tot això era molt desagradable. S’omplí un vas d’aigua i begué goludament.

Mentrestant, a Esponellà, Ramon Serra contemplava, tot prenent cafè, la gatzara de la mainada. Tenien un joc de cartes, estripat i brut, i s’ajupien en el cantell de la vorera.

Passà un cotxe de línia fent una gran polseguera, que anà esvaint-se lentament. Cada u, quan li tocava el torn, cantava aquella mena de salmòdia:

Demanà un conyac. El mosso fumava una caliquenya i duia un eixugamans a l’espatlla. Enretirà una mica el servei del cafè i, en el seu lloc, hi posà un platet i una copa. Després, abocà l’ampolla de conyac fins que la copa sobreeixí i es vessà el líquid damunt del plat. Els vailets cantaven ara:

Ramon Serra s’alçà. Sentia com quelcom s’acabava, tocava a la fi.

Maria Manzoukos es comportà com el que era: com una princesa ofesa, orgullosa i distant. S’encastellà en un mutisme imperial. A Tomàs, li feia una gran angúnia i sentí una viva commiseració per la muller de Paleòleg.

A mitja tarda arribaren misteriosament a Akantos els corsaris catalans que havien estat a punt de capturar Nikos. Venien a posar-se sota les ordres de Tomàs en tot allò que pertoqués a la defensa d’Akantos contra els venecians. D’aquesta manera, amb la ciutat ben protegida, els venecians no tindrien altre remei que acceptar el fet consumat o una guerra en forma, cosa aquesta molt poc probable. En tot això es veia la mà de monsieur Dupont, que somreia més enllà de l’escuma i del vent.

Tomàs nomenà don Blasco governador d’Akantos. El càrrec li venia com «un anell al dit», car don Blasco se sentia feliç voltat dels manuscrits de l’antiguitat. Acaronava projectes ambiciosos en la qüestió de la poesia.

Es féu un inventari de les enormes sumes de la Tresoreria, que don Blasco signà i lliurà a Tomàs. Aquest, en un darrer acte d’autoritat, i endut per un sentiment de misericòrdia envers el dèspota i la seva família, ordenà que, com a càstig, Paleòleg Dimas, després de fer una renúncia legal d’Akantos a favor del Senyor Rei d’Aragó, fos expulsat i desterrat dels territoris amb la prohibició severa de no intentar res contra la sobirania de la casa de Barcelona, advertint-li que si, malgrat aquesta prohibició, Paleòleg Dimas executava qualsevol acte susceptible d’ésser considerat en perjudici de la dita sobirania, allà on es trobés, si era de la jurisdicció i domini del Senyor Rei, seria escapçat, esquarterat i els seus membres dispersats pels quatre punts cardinals per a escarment i memòria futurs.

Blanca de Salona besava les mans de Tomàs. Mentre Eveline s’allunyava en l’obscuritat del temps i de l’espai, Rosaura s’afirmava i apareixia bellíssima, manyaga i humil. Tomàs es decantava sobre el rostre suau de Blanca de Salona. Pujava una aroma de lliris i de nards, com d’una corona nupcial.

L’endemà Tomàs partiria, amb la princesa, a derrotar Nikos, única i darrera supervivència del poder de Paleòleg, i en una apoteosi triomfal entronitzaria Blanca de Salona en el reialme d’Armènia. Un reialme curull de somni i d’aventura.

El mar esdevenia d’un blau pàl·lid, color de cel, color dels ulls de Rosaura. Hom confonia el blau del mar amb el blau d’un llenç de fil que unes mans delicades brodaven amb gust i esperança. L’agulla travessava la trama del teixit i concretava l’heràldica amb lletres que s’entrellaçaven amoroses. No es veia encara el treball enllestit, però faltava ja poc, molt poca cosa. Un teixit amb ensenya heràldica.

Tomàs esguardava enllà de la mar. Un gran vent agità les fulles d’un eucaliptus i es perdé per la plana alegrement.