VI. El comiat de Tomàs

Tomàs cregué que havia despertat d’un malson. Això no obstant, no sabia per quina misteriosa raó, se sentia impel·lit irresistiblement a acceptar la invitació al viatge. Hi havia un fons de cosa absurda en tot allò, certament, quelcom de manicomial i d’histèric, però al mateix temps era incitant i fascinador, i sabia que valia la pena d’intentar l’aventura. A més, ell estava predestinat a una cosa així, i l’àvia Matilde, entremig de les labors, el joc de coberts i les caobes, sempre ho havia dit. Tomàs, en les llargues absències del seu pare, va ésser criat per l’àvia, per l’afany maternal de l’àvia Matilde, que li ensenyava àlbums de velles fotografies i l’aviciava. Sabia que la seva ascendència, en certa manera, era il·lustre i que hom ha de defugir la vulgaritat.

A Jerusalem, des dels temps de la primera croada, brilla un canelobre català. Hom veu les ombres de Berenguer Ramon, penedit i penitent, en lluita somnàmbula contra els infidels, i del comte de Cerdanya. Cavallers catalans es dobleguen sota les sagetes, damunt la roca calcinada, a dues passes del pou de la set i de la mort. El vent amuntega sorra i algun arbust desarrelat fins a colgar els cossos momificats i solitaris. Es desploma el sol sobre la terra desolada i erta.

Eveline ha fet una petita escena a Tomàs. Se sent enormement desil·lusionada i fins potser afrontada. Tot això és una pura facècia. Com creure les raons de Tomàs? Monsieur Chevreuil, però, qui és monsieur Chevreuil? Ella és d’ascendència grega i podria acompanyar-lo, si Tomàs volgués. Però no, no ho vol, naturalment. A Tomàs, li ha costat tot el matí de calmar Eveline, i per fi ho ha aconseguit, sota la promesa d’escriure-li i de trobar-se novament al cap de tres mesos, que és el que ell calcula que durarà el viatge. Tomàs sap que no té idea de quant durarà el viatge, però estreny la cintura a Eveline per damunt del mallot de seda verd maragda i li besa la nuca. Eveline té unes cames irresistibles, embrunides i elàstiques, perfectes. Estirats a la sorra, sota el para-sol, Tomàs veu el deliciós genoll d’Eveline sobre un fons harmònic de cel i de mar, clàssic i mediterrani.

A la tarda Tomàs ha anat a les ruïnes. Tenen una autoritat i un magisteri excepcionals. Tomàs estima la vida, tot allò que és vital i que s’afirma rotundament, per ell mateix. Sap apreciar un bon menú i el que val la fugacitat de la vida. Però les ruïnes tenen una fascinació única. S’ha endinsat pels passadissos d’ombra, tan estimats, i ha tocat els murs insomnes, vigilants i terribles. Després ha tornat al lloc on aparegué per primera vegada el llangardaix i ha vist la pedra i l’empremta que aquesta va deixar a la tofa de molsa. Contempla la mar una mica pensarós.

Són tres cavallers que han baixat de llurs cavalcadures, prop d’una bassa enllotada. Es passen l’aigua per la cara i beuen una mica, no gaire. Ara miren el vol d’uns grans ocells sinistres que els van seguint per tota la ruta, entre pedruscalls i febre. El cel és sense un núvol, i de la terra puja un baf ressec que crema, com de la boca d’un forn. Un dels cavallers té una gran cicatriu a la cara, que li arriba fins al mentó. Ara han tornat a mirar els grans ocells de volada ampla i silenciosa.

Rosaura ha acabat de planxar la darrera camisa de seda de Tomàs. Hi ha fet dos doblecs a cada costat i ha plegat les dues bandes cap endarrera, a l’esquerra, junt a les mànigues. Després, amb molta cura, ha deixat únicament visible la pitrera, amb les inicials i el coll impecables.

—Bona mestressa seràs, Rosaura, quan et casis.

—Sí, senyor. Vull dir… no, senyor.

—I bonica, a més. I fina com tu sola, i lluïment de la casa, Rosaura.

A Rosaura li rodola una llàgrima que s’atura, incerta, en el llavi. Pensa que no li ha de dir això, el senyor, que li fa mal aquí, i se li nua la gola. Que el senyor se’n va i la deixa, ja que no és res per a ell, i ella ja ho sap. Però, per l’amor de la Santíssima Verge, que no li digui això, que serà bona mestressa quan es casi, perquè això ella també ho sap, però no vol ser bona mestressa per a ningú i sí solament ser la cambrera d’ell, i planxar-li les camises, i que deixi madame Nikopoulos.

Tomàs ha avisat Mariano perquè demà el vingui a recollir a les vuit del matí amb el taxi. A les vuit en punt. Fa un moment acaba de posar un telegrama al número 16 de l’avinguda Foch, Montpeller. El telegrama diu, lacònicament, «sí», com era d’esperar.