IX. La fuga

El boter del carrer de l’Ombra tenia una casa amb un conducte secret que desembocava als afores d’Ulm. El boter es deia Afruzo, posseïa diploma del Gremi dels Bells Oficis i es considerava que les bótes que sortien de les seves mans eren veritables obres d’art. Afruzo treballava la fusta amb dolçor i amb el punt de virtut indispensable que tanta fama donava a la seva habilitat.

Tomàs i Afruzo convingueren el dia de la fuga. Esperaren que fos de nit, el moment en què es provaven els carros a l’esplanada de la Devastació. Les forges quedaven gairebé desertes. Jaume Descarrega i quatre homes més caigueren d’improvís sobre els guardes de l’Alt Tribunal, que feien vigilància a les forges, i els reduïren. Sortiren, després, cautelosament, i, aprofitant l’obscuritat de la nit, arribaren a la casa d’Afruzo. Sentien el clamor de la gent i la sorda vibració dels carros que arribava de fora la muralla. Afruzo els féu passar de seguida al passadís secret i, després d’encendre unes torxes, baixaren uns interminables esglaons. De la tenebra sortia un baf de florit i, de tant en tant, tot avançant, notaven a la cara la carícia esgarrifosa d’una teranyina. També sentien, no sabien d’on, el soroll d’un degotim que queia, però, no gaire lluny.

Afruzo els digué que el passadís secret era antiquíssim, del temps de la segona o, potser, de la primera conspiració contra la llei, i que ell, per pura casualitat, l’havia descobert.

Caminaren així moltes hores, pràcticament tota la nit i una part del matí. De cop, veieren, enllà, un puntet lluminós que anava engrandint-se a mesura que avançaven. Els cors glatiren d’alegria. Quan es trobaren a la sortida de la gruta, respiraren l’aire fresc i contemplaren la immensa planura deserta, únic camí accessible al regne del Preste Joan. Prop de la gruta trobaren sis cavalls preparats que s’entretenien furgant en un sac que duien lligat a la boca. Afruzo digué que calia muntar ràpidament i no perdre l’avantatge que duien. Com més aviat abandonessin les muntanyes més segurs estarien, car la gent d’Ulm no gosaria entrar a la plana deserta utilitzant els rapidíssims carros de combat per temor que, posant sobre avís el regne de la Triple Virtut, no fessin fracassar el projecte d’invasió tan llargament acariciat a través de les generacions i les centúries.

Ramon Serra pressentia això i moltes altres coses. Anava d’una banda a l’altra, una mica neguitós. Lleó el contemplava desconcertat. A vegades, monsieur Serra feia unes passes cap a la biblioteca, es posava les ulleres, llegia els títols dels lloms i escollia un llibre. S’asseia sota el gran tell i fullejava amb una punta de preocupació. Els dissabtes treia el cotxe i se n’anava a Perpinyà, a la penya que al cafè de la Llotja tenia el seu amic Charles Rebeyrol, el gran historiador que tant d’interès havia desvetllat amb els seus articles per als «Études Roussillonnais».

Un dia digué a Albert, l’encarregat de la fàbrica, que estaria absent durant set o vuit dies. Signà un xec per a la setmanada del personal i l’hi lliurà. Traslladà Lleó a la finca de Ceret, que era a quatre passes, i digué als masovers que li deixessin fer, a l’horta, tot el que volgués. Ell estaria fora molt poc de temps.

Aquell matí Ramon Serra partí cap a Montpeller.

La petita tropa de Tomàs partí també, amb Afruzo, a través de la planura deserta cap a les terres del famós i enigmàtic Preste Joan. Les muntanyes d’Ulm anaven quedant endarrera, cada vegada més distants. Cinc dels cavalls portaven dos genets al damunt, per tal com l’expedició estava composta ara, altra vegada, per deu homes i Tomàs. El paisatge era d’una desolació, però al mateix temps d’una tal grandesa, que crispava la sang. Mai com ara aquells homes no sabien què significava i què valia el món de l’aventura i de la faula. Les muntanyes s’anaven tornant blaves al fons, amb un halo de meravella, esdevenien ingràvides i irreals, a mesura que les cavalcadures s’internaven en aquell mar de pedra.

Es dispararen com uns focs d’artifici, tènues i delicats amb lentes evolucions, giraven i giraven en l’espai, es dilataven en espiral capriciosa i morien per recomençar tot seguit. Al principi era quelcom d’intermitent, que no obeïa cap llei o precepte concret, pura fantasia dels sentits que es desbocava i defallia exhausta. Però, més tard, el fenomen es féu regular, amb simetria i cadència, i els tons cobraven matisos fugissers i d’encanteri.

Ben aviat es veié una ombra a l’horitzó, una ombra que, després de solcar una fase imprecisa, prengué un inefable color verd, de fulla tendra. El paisatge, sobtadament, canvià. Es trobaren, ara, de cara a enormes boscos, d’una frondositat exquisida. El cel es poblava d’aquells estranys focs d’artifici, i la terra es feia agraïda, amb extenses prades d’herba suau i dolça.

S’anaren aproximant al bosc. D’una clariana sorgiren unes grans tendes de roba vermella, groga i verda. Hi havia una tenda, més gran que les altres, tota llistada de blanc i de topazi. Al davant, en una mena de plaça circular, pujaven, erectes i esvelts, uns grans pals amb gallardets que voleiaven. Uns quants cavallers aparegueren d’entre les tendes, i Tomàs i els seus pogueren observar que duien unes armadures d’or, que rutilaven amb la llum. Els cavallers emprengueren un trot lleuger i els saludaren amb el braç, mentre es col·locaven al peu d’un gran portal, una mena d’arc de triomf, en el frontis daurat del qual, amb incrustacions de les més variades pedres precioses, hi havia un rètol que brillava. S’hi podia llegir: