II. La ciutat de Gúria

Als afores de la ciutat de Gúria, Tomàs i Jaume Descarrega acampaven a recer d’un altíssim mur de fang. Era una ciutat rica, animada per un gran esperit comercial, on convergien totes les caravanes que solcaven el desert. La por de suscitar cobdícia en els ulls dels seus habitants havia fet prendre a Tomàs la prudent resolució de no entrar-hi amb la preciosa càrrega a ell encomanada. Confià, doncs, a Jaume Descarrega la custòdia dels embalums i dels animals i penetrà en el laberint que formaven els estrets carrerons de Gúria. Abans, Tomàs havia donat un repàs a les instruccions.

Jaume Descarrega quedà sol i, per un moment, pensà si no hauria estat millor per a ell de quedar-se amb els companys al reialme de la Triple Virtut. Ara gaudiria de tot el que és donat de gaudir a la terra i no es veuria anant d’Herodes a Pilat i servint un senyor que semblava impel·lit per un misteriós vent de follia. Això no obstant, ell havia posat voluntat a Tomàs i sentia, encara que vagament, la fascinació que la seva noble persona irradiava. També sabia del cert que mai, passés el que passés, no abandonaria Tomàs.

Es gratà amb ràbia per sota la camisa. Després es féu objecte de commiseració, rememorant el calvari del pas del mar Roig, a la coberta d’un decrèpit navili, disfressat de sarraí i, més tard, la lenta peregrinació a la recerca d’una inabastable i estranya terra, molt imprecisa, prop de la Gran Tartària i que, segons Tomàs, els oferiria el prodigi d’una aigua de foc, un prodigi increïble.

Els carrerons eren tortuosos i feblement il·luminats. Tomàs s’aturà davant d’una porta de la qual sortia una lenta salmòdia i remors de veus. A l’entrada, ajaguts a la manera sarraïna, i contra el mur del carrer, uns homes de mirada vidriosa semblaven escoltar, malgrat l’ensopiment que els envaïa, aquella cançó que s’arrossegava dura i sensual.

Era una cofurna, amb una filera interminable de passadissos i gent asseguda per terra, que bevien o acompanyaven, donant cops amb els palmells de les mans, el cant d’unes dones que també de tant en tant dansaven. L’aire era irrespirable, amb un fum acre que s’agafava al coll. Tomàs procurà sortir com més aviat millor d’aquell cau i rebutjà una dona d’ulls negres que l’abraçava. Prop de la sortida notà la pressió d’una mà en el seu colze alhora que li murmuraven a l’orella: «Muzeim-Said, el mercader, us espera. Aneu-lo a veure».

L’aire del carrer reanimà Tomàs, que sentia el cap enterbolit. Els cants sortien del portal, rítmics i sinuosos, amb un soroll de braçalets i de petits timbals obsessionants.

Arribà a una font que hi havia al mig d’una placeta i submergí la cara i els braços en la pica de pedra. Dues ombres s’havien destacat del mur i el seguien en silenci.

En la mitja llum del capvespre, Jim Oliphant examinava una carta militar on hi havia marcats, entre altres factors d’ordre estratègic, els llocs de vigilància del gran oleoducte. Preguntà al xeic si estava ben segur de no haver perdut la pista dels dos estrangers. El xeic digué que no, que els seus homes mai no perdien una pista i que els dos estrangers romanien a Gúria. Més tard o més d’hora sabrien les intencions dels misteriosos personatges. Jimmy Oliphant no digué res i, en eixugar-se la suor del front, veié en el mocador l’empremta, deliciosament roja, dels llavis de miss Dorothy.

Tomàs seguí per un dels carrers i, en arribar a una altra placeta on un noi netejava un abeurador, li preguntà l’adreça de Muzeim-Said.

El noi se’l mirà encuriosit i li contestà que tothom coneixia Muzeim-Said i sabia on vivia i que era rar que ell li ho preguntés. Muzeim-Said, afegí, era el mercader més ric de Gúria i vivia al carrer del Governador, molt prop d’allí. Tomàs li donà les gràcies i seguí la indicació que li féu.

Aviat trobà la casa de Muzeim-Said. Era gran i semblava molt espaiosa i, a un costat, es prolongava en una tanca que protegia un hort o un jardí amb frondosos arbres. A l’entrada, escrit en aràbic, hi penjava un cartell que saludava el visitant:

Tomàs romangué indecís abans de trucar a la porta. Feia una brisa suau i reconfortadora. Els dos homes que seguien Tomàs s’havien aturat a una certa distància, i la ciutat s’anava adormint, en la calma i en el silenci.

Avançà unes quantes passes i estirà amb força la cadeneta d’una campana.