IX. Blanca de Salona

Tomàs havia complert les comandes de la misteriosa voluntat reial. Totes, sense excepció, havien estat dutes a terme feliçment, a costa de moltes penes i fatigues. Ara, en la pau de la victòria, escrivia un llarg report i anava rememorant els dos anys d’aventura que havia compartit amb els fidelíssims Jaume Descarrega, Pere Llobet i don Blasco, el qual se sentia inflamat, a Akantos, per un ardor renaixentista sense treva. Sorgien els paisatges exòtics, les nits dormides al ras, la navegació lenta i difícil, els paranys de tot ordre que li havia calgut evitar. Tot això s’havia acabat. Tomàs se sentí trist i amb una estranya sensació de desemparament.

Un dia, però, inopinadament, per ignorats i desconcertants camins, Tomàs rebé la visita boirosa de monsieur Dupont. Venia amb les velles sabates, el deslluït jaqué, l’insòlit copalta. La seva cara relluïa amb la més ampla satisfacció. Abraçà Tomàs, visiblement emocionat, i li digué:

—Primerament, permeteu-me que us feliciti per l’èxit extraordinari, realment insuperable, de les vostres dificilíssimes gestions. El consell d’administració de Chevreuil et Frères i el vostre humil servidor, com a director-gerent de l’empresa, sabíem, però, que vós estaríeu a l’altura de les circumstàncies i que posaríeu tot el vostre esforç i tota la vostra voluntat en el compliment del que, tan extemporàniament, se us demanava. Us en donem les gràcies de tot cor. Heu fet un gran servei, més del que, amb la vostra modèstia, podeu imaginar, i estic molt satisfet de poder-vos dir que hom pensa en vós amb un interès i un afecte, gosaria dir, paternal, i que també hom ha tingut molt en compte la manera més adequada per a demostrar i fer ostensible l’agraïment que se us deu.

Monsieur Dupont va fer una d’aquelles pauses que ell creia de gran efecte. S’aclarí un xic la gorja per evitar tota mena de rogalls, que, en aquests casos, pertorben en gran manera el discurs, i continuà:

—Per altra banda, sabem perfectament quin és el vostre estat d’esperit després d’aquesta arriscada vida que us heu vist obligat a fer durant els darrers temps. No ignorem que això deixa una empremta profundíssima i que vós no sou, en certa manera, el mateix de quan vaig tenir l’honor i el goig de visitar-vos per primera vegada. Això no obstant, des del primer moment, Chevreuil et Frères comptava amb aquesta avinentesa i, abans de proposar-vos l’afer, s’havia estudiat ja la forma de contrarestar aquest inevitable i no sabem si lamentable factor. Sortosament tot s’ha desenvolupat de la forma prevista i podem afirmar, amb seguretat, que avui no existeix problema a aquest respecte. Estic autoritzat a parlar-vos d’una cosa molt important, realment fantàstica, però justíssima i que us concerneix directament, d’una manera, com ho diré?, trastornadora.

Monsieur Dupont tornà a aturar-se. Els seus ulls es dirigien cap a la porta, com si esperés l’aprovació d’algú que es mantenia, de moment, al marge de la conversa. Hi havia quelcom de rialler en la seva mirada trista i bondadosa. Llavors, s’alçà de la cadira i, amb posat cerimoniós i digne, féu:

—Tinc l’honor de demanar-vos la vostra mà per a la princesa Blanca de Salona, altrament dita Rosaura en la cort dels basileus, i sobirana del reialme cristianíssim d’Armènia. Espero que, com és natural, donats els sentiments que professeu a la princesa, i que ella també us professa, accedireu de bon grat a atorgar-me el consentiment necessari, seguint les normes del protocol més estricte, i demostrareu, fent cas omís de la vostra natural modèstia, l’alegria que una tan alta distinció us produeix, per tal que, complint fidelment les meves delicades funcions, jo pugui retransmetre a la gentil i augusta persona el feliç acabament d’aquesta aventura que no dubto gens ni mica a qualificar de singular.

En aquell moment s’obrí la porta i aparegué la princesa. Entrà radiant, amb tota la seva esplèndida bellesa, i es dirigí cap a Tomàs amb un somriure manyac i dòcil.

Era el moment de les campanes i dels castells de focs d’artifici. A Tomàs li bategava el cor en el pit com un corser desbocat. Tot girava ara com una balada, o com una faula remota i increïble. Era el final.

Don Blasco, a Akantos, en el seu entusiasme renaixentista, acabava d’escriure el primer sonet, i contribuïa a la faula enviant-lo a l’atònit Tomàs. El transcriví de la següent manera:

Les campanes repicaren alegrement. Al lluny, somreia la cara del canceller i reposava satisfet.