I. La navegació comença

Arnau de Çafont fou un gran almirall a les ordres del rei cavalleresc. Quan aquest marxava a Bordeus a desafiar-se amb Carles d’Anjou, Arnau de Çafont realitzà importants missions a la Mediterrània i retornà amb molt meravelloses noves, entre altres la de l’aigua de foc o l’aigua que s’inflama. Ningú no donà crèdit a aquesta sensacional notícia, però el favor reial testimonià graciosament a l’almirall l’agraïment per la seva ardidesa. Arnau de Çafont retornà a Blanes, d’on provenia, va mullerar-se amb la gentil filla del cavaller Guerau de Brossa i es dedicà, preferentment, a la cacera i a engrandir el seu patrimoni, força dilatat. Amb els segles, el tronc originari dels Çafont s’extingí, però en quedà una branca a Banyoles, una branca, diguem-ne, estrictament rural, en les terres de Roderic, prior de Sant Pere de Roda. Per un renovat miracle de treball i d’intel·ligència, els Çafont de Banyoles es convertiren, en arribar l’oportunitat de la desamortització, en uns dels principals propietaris rurals de Catalunya, amb finques per tota la província. Des del 1870, que es promulgà la llei del Registre Civil, el cognom de la vella família es convertí en Safont.

En part, tots aquests antecedents eren coneguts per Tomàs pel conducte de la seva àvia Matilde, que, a les vetlles d’hivern, li ho contava prolixament. Això no obstant, monsieur Dupont hagué d’informar-se amb fatiga, sobre aquestes dades, a través de la seva corresponsalia de Barcelona.

Quan Tomàs, després d’abandonar l’Aurora de Llevant, es trobà damunt el pont de la nau de Chevreuil et Frères, una veu estranya li donà la benvinguda. La veu parlava amb una barreja insòlita de català del Principat i de totes les seves varietats dialectals. Hom hauria pogut dir que moltes paraules eren mallorquines o valencianes, i àdhuc la fonètica participava d’aquesta barreja desconcertant, amb un no sé què d’arcaic o de fòssil. La veu digué que el seu nom era el de Pere Llobet, i que comandava la nau o, més ben dit, la galera, des de feia ja disset anys, i que a les drassanes de Barcelona havia sentit a parlar amb elogi del seu parent Arnau de Çafont. Que, en compliment del manament reial, es posava sota les ordres de Tomàs, pel que feia a la ulterior ruta i destinació de la galera, i que tenia les instruccions secretes, directes del canceller, i amb el segell especial de l’afer, per a ésser lliurades a Tomàs. Ara, ell creia que el més urgent era que descansés, i li tenia preparat un bon llit amb aquest fi. Mentrestant, la galera faria ruta a Messina, que és on Tomàs hauria de comunicar-li la pròxima navegació.

La tenebra era impenetrable. En algun lloc imprecís de la coberta, una torxa flamejava a penes sota la força del vent, i descobria formes vagues. De tant en tant, eixia un rostre, el moviment articulat d’una mà o la ràpida lluïssor de quelcom metàl·lic i brillant. La tenebra era il·luminada, a voltes, per una claror lívida, d’alba o crepuscle, molt més enllà de les coses reals i tangibles, més enllà de la distància i del temps, i apareixia, llavors, la corba suau d’un pujol amb la tofa de l’arbre preferit, i la blanca tanca de l’estable sota les fulles de les moreres i els pebrers. Hi havia tres graons davant la porta d’entrada i, en el vestíbul, la fornícula amb la imatge barroca de la Mare de Déu del Mont. El servei dormia encara, així com els sis gossos de Tomàs. Però aviat la vella Magdalena es despertaria, la vella Magdalena que entrà als setze anys a la casa, i venia de Faió sense saber llegir ni escriure. També s’entreveia el llac i el corral de can Morgat, el qui foragità els bous i l’arada abans de la miraculosa inundació. Tot esdevenia ingràvid, sense pes, amb una rara punta de malenconia, s’allunyava, s’allunyava empetitint-se, i brunzien les abelles en un eixam vertiginós i bressolador.

Tomàs, abans d’anar-se’n a dormir, una vegada sol en la cabina que li fou destinada, rompé el triple segell de les instruccions. Sota la llumenera d’oli, els tres llangardaixos escarlata es mossegaven la cua, vívids i sensibles, i el pergamí es descargolava sota la mirada de Tomàs. Hi havia unes lletres menudes, de cal·ligrafia difícil i capriciosa, que devoraven el document amb nerviositat, i, mentre intentava llegir, Tomàs sentí com penetrava, primer, en un obscur passadís de vent i de follia, i era quelcom de subterrani i de macabre, per a desembocar, després, en un desert sense límits de terra eixorca i granit, on unes ombres transitaven entre estendards. S’alçà una faç, cada vegada més pròxima, i veié com s’identificaven les cares dels capitans Pere Escofet i Pere Llobet. Idèntiques cares que sovint se separaven del tot, i sortien una de l’altra, o bé es superposaven coincidint perfectes amb un mateix somriure benèvol. Rodolava un ample udol sota una volta de segles, i hi havia un impuls rapidíssim en la sang devers camins desconeguts i estranys.

Tomàs s’inclinava sota la flama vacil·lant, sota el misteri i l’aventura.

Solcant la puríssima aigua negra, la nau, amb la senyera hissada, navegava la ruta de Sicília.