III. Muzeim-Said

Un esclau negre obrí la porta i, sense pronunciar paraula, féu passar Tomàs a un pati que estava circumdat per una galeria coberta. L’esclau ranquejava de la cama esquerra. Passaren per sota unes arcades, que eren sostingudes per unes gràcils columnes, i travessaren el pati, tot ell plantat de roses de l’Índia i amb sis o set llimoners que remorejaven.

L’esclau conduí Tomàs a una amplíssima sala destinada a magatzem. Pertot arreu es veien mercaderies disposades en un ordre perfecte i flotava una aroma indefinible, suavíssima. Saquets de nou moscada s’amuntegaven en les prestatgeries, al costat dels que contenien canyella, pebre i altres espècies. També hi havia potets amb màstic i uns flascons amb ungüents d’Armènia per al cabell i per a la barba, amb l’especificació de si el perfum era masculí o femení. En la mateixa secció dels ungüents hom podia veure els recipients destinats a l’oli de llorer i a l’oli de murtra.

A l’altra banda sobreeixien d’unes arques els teixits de seda i de lli blanquíssim, brodats o sense brodar, quincalleria i objectes de cuiro repussat, copes i armes filigranades, i també instruments musicals. A Tomàs li cridà l’atenció una lira, tan delicada i sensible, que exhalava un sospir melòdic en ser acariciada pel corrent d’aire.

Al fons del magatzem, i com dominant-lo, apareixia, de costat a costat, un ample replà. Tomàs pujà els esglaons que hi donaven accés i veié que es tractava de la sala de rebre i, al mateix temps, oficina, decorada amb coixins, tapissos de Pèrsia i tauletes de coure brunyit. D’aquell lloc estant es podia mantenir una conversa mentre es vigilava el magatzem.

Una mà apartà una cortina, i entrà un home d’aspecte venerable, de faccions molt nobles, que devia tenir uns seixanta anys. La seva mirada era viva, i féu senyal a Tomàs de prendre seient.

Romangueren una estona en silenci. Molt sovint arribava el dolç lament de la lira, i el ressò es perdia en la vastitud tancada del local. El negre dugué unes copes de raki, sense fer el més petit soroll, i desaparegué.

Muzeim-Said contemplà greument Tomàs i digué:

—Mantinc, des de fa molts anys, contínues i cordials relacions amb el món dels cristians i sé que, malgrat tot, no hi ha res que perduri, que sigui immutable. Per què, la veritat, és immutable? Jo només sé que, en el millor dels casos, els homes, tant els musulmans com els cristians, persegueixen un vent de quimera, quelcom que, en el fons, justifiqui la seva desconcertant existència. El que importa no és tant arribar a aconseguir el que es proposen com la fe que els anima. Aquests homes són els campions. Aquests homes em són simpàtics.

Muzeim-Said féu una pausa. Després, continuà:

—Sé el que veniu a fer en aquesta terra. He rebut noves de Montpeller i em consta l’interès per la descoberta que, en altre temps, féu un valerós cavaller, Arnau de Çafont. Aquest no pogué precisar dades. Vós, però, les precisareu. L’aigua de foc no és una quimera: existeix realment. Jo, Muzeim-Said, sé on es troba l’aigua de foc, però és una empresa perillosa, molt arriscada, pràcticament impossible per a qui no conegui el camí d’anada i el de tornada. El meu pare me’ls féu conèixer a l’edat viril, i el meu pare ho sabia per l’avi, i aquest pel besavi. Aquesta aigua meravellosa està gelosament guardada per la tribu nekhé, els components de la qual descendeixen dels terribles thoulús, que emigraren a un altre planeta.

Les paraules de Muzeim-Said rodolaren en el silenci. Durant les pauses, la lira se sentia ferida i acompanyava amb un halo de misteri la dissertació del vell mercader.

—Trobeu-vos demà a posta de sol a la sortida nord de la ciutat, a la Porta dels Atletes. Jo us conduiré a la terra de l’aigua de foc.

Muzeim-Said mullà els llavis a la copa de raki. Se sentí una dolcíssima vibració sonora, i una de les figures del tapís persa, que cavalcava en un petit cavall blanc, desaparegué. Les altres continuaren impassibles amb els seus ulls mogols i amb les espases desembeinades.

Tomàs s’aixecà i pronuncià paraules d’agraïment. Muzeim-Said féu un gest com refusant-les i, alhora que s’inclinava reverenciosament, es dugué la mà dreta al cor, als llavis i al front.

Quan Tomàs, precedit per l’esclau que ranquejava, arribà a la porta, un rèptil escarlata creuà ràpidament el cancell.