VIII. El regne d’Armènia

Nikos, havent arribat a Armènia, posà setge a la capital, que es resistia a rebre’l com a representant de l’odiat Paleòleg. No atrevint-se a assaltar la ciutat, car hi havia unes muralles que ell considerava inexpugnables, decidí rendir-la per la fam. Aixecà un campament i distribuí el seu petit exèrcit entorn de les fortificades muralles. Havien deixat les galeres a la petita badia que veien, allà baix, amb tot el perfil de la costa. Nikos, sota la tenda, es feia servir begudes refrescants i tenia a dues passes el seu assistent, que li feia aire amb un ventall mentre examinava la carta geogràfica d’Armènia, bon tros imprecisa.

Tomàs, acompanyat de Blanca de Salona, embarcà en la galera de Pere Llobet. Jaume Descarrega seleccionà la força aguerrida que havia d’integrar l’expedició contra Nikos. Partiren l’endemà de la captura del dèspota i feren vela cap a Armènia. Navegaren amb bon vent i aviat veieren les costes de l’Àsia Menor.

Monsieur Dupont digué a Hippolyte que li preparés les maletes, car al cap d’uns quants dies hauria de fer un viatge important. No podia assegurar quants dies seria fora. De totes maneres, que no passés ànsia, que ell estaria en contacte directe amb Constantinoble i li comunicaria periòdicament el que fes falta. Sobretot, que es recordés d’avisar el jardiner i que aquest extirpés d’una vegada l’heura del menjador, que si en un principi havia fet gràcia ara resultava extemporània i ridícula. Monsieur Dupont agafà el copalta i sortí.

S’anaren apropant al litoral d’Armènia. De sobte, Pere Llobet, amb grans veus, indicà la situació de la ciutat assetjada. Aviat veieren les dues galeres de Nikos, fondejades a la badia, i dalt del penya-segat, a mig camí de les muralles fortificades, el campament de l’estrateg. La nau de Pere Llobet, a tota vela, maniobrà cap a la costa mentre la gent s’aprestava al combat. Abundaren els crits i les invocacions a sant Jordi, patró del país, i el valor i la força de cada braç semblaren duplicar-se quan Blanca de Salona pujà a coberta. Això produí un entusiasme general i tothom rendí fervorós homenatge a la princesa.

Pere Llobet abordà les naus de Nikos. Saltaren a llurs cobertes uns escamots de gent pràctica en aquests afers i amb torxes enceses hi calaren foc. La resistència fou gairebé nul·la, car no hi havia altra tripulació que la justa per a mantenir les naus en estat de servei. Després penetraren a la badia. Una vegada més, el foc s’havia convertit en un aliat de Tomàs.

Els tres llangardaixos escarlata flamegen ara a l’ensenya de la princesa. És un drap d’una blancor immaculada, amb la viva i sensible taca de sang. Flamegen orgullosos a l’impuls de l’enjogassada força del vent. L’ensenya s’aproxima i va guanyant altura, victoriosa. Es retalla, amb gallardia, contra els núvols.

Quan Nikos s’adonà que les seves naus cremaven en una densa fumera i que un estol d’homes armats, als crits de «Sant Jordi i Aragó!», pujaven la costa de la ciutat, considerà que la seva situació era més que delicada i que no li convenia de cap manera veure’s atrapat entre dos fronts i sense esperança de fugida per mar. Ensellà un cavall i, seguit del seu assistent, es féu escàpol entre la gent que l’insultava i el maleïa. Aviat es perdé, a corre-cuita, terres enllà.

Això fou el senyal de desbandada. Els uns llançaren les armes i s’escaparen com pogueren; els altres es rendiren a les forces de Tomàs o a les de la ciutat, que en veure que acudia un auxili inesperat, feren una descoberta impetuosa. La desfeta va ésser una de les més grans que registra la Història.

Quan el governador de la ciutat, el venerable duc de la Porta de Ferre, parlamentà amb Tomàs i sabé que aquella inesperada i decisiva ajuda venia acompanyada per Blanca de Salona, la qual creia en poder de Paleòleg Dimas, i que la Providència divina, per obra de la justícia del molt alt Senyor Rei d’Aragó, havia anihilat la sobirania del dèspota, s’emocionà tan fortament que els seus ulls s’ompliren de llàgrimes i allà mateix, damunt del camp de batalla, ell i els seus homes regraciaren Déu Nostre Senyor, amb altes i poderoses veus. La tornada de la princesa i la derrota de l’enemic tornaven a la vida aquell regne abatut per la desgràcia.

Blanca de Salona aparegué als ulls dels seus vassalls amb la pompa i la majestat que el cas requeria. Baixà de la nau, en companyia de Tomàs, i la cara li resplendia de joia. El duc de la Porta de Ferre se li agenollà als peus i li donà la benvinguda amb molt nobles i belles paraules. Tot el poble es congregà per rebre la princesa, i una multitud d’homes, dones i infants es barrejaren amb els rudes guerrers de la host, entonant himnes d’alegria.

La porta de la ciutat s’obrí de bat a bat. Les campanes de totes les esglésies repicaren alegrement i un devessall de flors encatifà el pas de la princesa.

La senyera de la dolça Blanca de Salona, aparellada amb la del casal d’Aragó, fou hissada a la fortalesa. La ciutat vivia un dels moments més decisius i més rics de significació. La il·lustre dinastia, fins aleshores tan amenaçada, tornava a garantir la llibertat del cristianíssim reialme.

Nikos fugia entre la pols i la calor i, desconcertat i sense esma, es dirigia, ignorant-ho, devers els terribles dominis otomans.