IX. El transbord

Monsieur Dupont escriu un report llarguíssim en un d’aquells pupitres inclinats, la superfície dels quals està folrada de badana verda. Se sent, insistentment, la remor dels tèrmits que construeixen, devoradors, llargues galeries subterrànies i obscures per tota la casa. A voltes, en un angle d’un moble apareix un minúscul forat, i hom veu com al seu dessota s’acumula, ràpidament, una enorme muntanya de serradures. És possible de veure les serradures com cauen, en finíssimes partícules i tènue rajolí, i construeixen una piràmide de punxa afilada. De cop, s’estronca i es fa un silenci.

Monsieur Dupont s’ha tret el coll de cel·luloide i es passa dos dits entre la camisa i la pell. Se sent un batec, una vibració estranya, en tota la casa. Són altes hores de la nit. D’un quadre de la paret, una figura es mou una mica. S’obre silenciosament una porta i deixa pas a la imatge esvaïda d’un cavaller, que transita, sense un gest, per l’estança. Monsieur Dupont escriu. Se sent la ploma sobre el pergamí. La imatge boirosa i esfilagarsada del cavaller s’ha col·locat darrera de monsieur Dupont i examina el document que redacta. Un gall canta, llunyà, en un corral. La llum batega i oscil·la com més va més ràpidament. Se senten trompetes i pifres en la llunyania i hi ha com un remolí invisible en l’estança, que agabella ecos i nostàlgies, sospirs i llàgrimes.

S’ha fet calma. Tomàs i el capità fumen dos toscans silenciosament, mentre la nau avança. L’aire és humit i les estrelles brillen amb intensitat. El capità Pere Escofet diu a Tomàs que aviat seran al punt convingut i espera trobar ja el vaixell de Chevreuil et Frères. Tomàs s’ha abocat a la borda, de cara a la foscor tancada de la nit, i escolta el soroll de l’aigua i de l’escuma, partides per la proa. A vegades, un ruixim li mulla la galta i li toca el llavi amb una punta de salabror. Tomàs s’esforça inútilment, escrutant la densitat impenetrable i obscura de la nit.

El canceller està satisfet. Somriu, gairebé sense forces, reclinant el cap sobre els coixins. El moment havia estat llargament esperat. Hom ja dubtava de l’eficàcia de la seva fins ara indiscutida autoritat i subtilesa. Beu a petits glops el vi ranci que, fa una setmana, li envià el seu nebot, prior de Poblet. Bon cep i, també, bona terra. Recorda com una vegada, sortint del monestir, la comitiva intentà el camí de Prades, a través del gran bosc de castanyers, i com ja a la vora de Siurana, entre espadats i cingles, veié una cara de donzella camperola i els seus ulls suplicants.

El capità ha posat la seva mà damunt el braç de Tomàs, que ha sentit com el seu cos esdevenia tens i immòbil. Enllà de la foscor, una mola informe i sense llums surt a penes de la tenebra. El capità dóna ordres ràpidament, i el soroll de l’aigua solcada va minvant a poc a poc. L’Aurora de Llevant vira amb cautela fins a presentar el seu flanc a la forma boirosa. Tomàs mira àvidament i el cor li bat de pressa. La maniobra és perfecta. Les dues naus s’aproximen en silenci.

Rosaura broda un mocador a la seva cambra. Seu damunt del llit i pensa en Tomàs. Ha sonat el timbre del servei, i Rosaura s’ajup una mica davant del mirall per posar-se la còfia. Baixa les escales de l’hotel precipitadament.

El canceller recorda la cara de la donzella. Pensa en la seva joventut i en la vida que menà, tan dura, sota cels estranys i diversos. Els ulls de la donzella inquieten el canceller, que beu, a petits glops, el vi que li envià el seu nebot de Poblet. Recorda, també, les muntanyes, les aigües dures del Montsant i de Prades, i aquells ulls que miraven d’una manera inquietant. El canceller beu el darrer glop i pensa que els anys no tornen.

De la forma borrosa de la nau arriben unes veus no del tot identificables. Ara han encès un petit llum insegur, i hom sent la remor del cordam i les politges. La cara del capità Pere Escofet esdevé recelosa i vigilant, i escruta amb atenció les tenebres. Això no obstant, la mar és acariciadora i suau en aquesta nit sense claror de lluna. La nau ja és molt a prop.

També Eveline Nikopoulos pensa en Tomàs. Ha dit a Albert Pepratx, júnior, que vagi a cercar Totó, el caniche arrissat, que no sé què deu fer amb aquells gossos vagabunds i miserables. Albert Pepratx és un minyó de bon veure que practica l’esquí aquàtic i és el fill d’un conseller del Crédit Lyonnais.

Eveline, doncs, pensa en Tomàs, mentre Hippolyte caça mosques a la sala de l’hospital. Hi ha tres mosques que volen i topen contra el vidre de la finestra quan intenten sortir. Hippolyte les vigila, terrible.

Ramon Serra ha suspès un moment la lectura i resta pensarós, mentre Lleó, als seus peus, el contempla.

En l’aire humit hi ha ruïnes vigilants, dures vibracions de metall, velluts i plomes que cauen en desmai, sense justificació, amb un baf de resclosit i de tancat.

Tomàs s’ha acomiadat del capità, el qual li desitja bona sort i li recomana cautela. Una llanxa l’ha conduït fins a un dels costats de la nau. Ha pujat per l’escala i unes mans vigoroses l’han ajudat a saltar a coberta.

En aquest moment, Tomàs sap que comença la gran aventura.

De la tenebra, de la profunda tenebra, un gran vent s’alça, poderós i magnífic. És el gran vent en ruta devers els espais siderals i les constel·lacions.