IV. L’aigua de foc

Quan Jim Oliphant sabé que els dos estrangers havien establert contacte amb un tercer personatge, a la ciutat abandonada de Gúria, i que en companyia d’aquest partien en direcció al petroli, no dubtà ja ni un moment. Ordenà al xeic que escollís vint dels seus millors fusellers i, una vegada reunida la petita tropa, emprengué, a marxes forçades, el camí del gran oleoducte. Es tractava, amb seguretat, d’un cas típic de sabotatge, i el que calia, a més d’evitar-lo, era descobrir la identitat dels agents estrangers. La diligent perspicàcia de Jimmy Oliphant anà fins a l’extrem de trametre al cònsol un missatge xifrat donant-li compte de la maquinació descoberta, per tal que, una vegada identificada la potència pertorbadora, pogués informar el Govern immediatament.

Tomàs i Jaume Descarrega es reuniren amb Muzeim-Said fora de la ciutat, a la Porta dels Atletes. Formaven una curiosa caravana amb els fardells, les tres enormes gàbies del Preste Joan, que, encara que cobertes amb draps, no deixaven de cridar l’atenció, i el llarg estoig de santa Eufrigis, que Tomàs transportava personalment. Era una curiosa caravana, i Muzeim-Said se’n sorprengué fora de tota mesura quan sentí el cant dels ocells i el batement metàl·lic de les ales. Tomàs procurà de treure importància a l’assumpte i desvià la conversa amb astúcia.

En aquest punt entra en escena Rosaura, la fina donzella, la qual, davant d’una estampa de santa Teresa de Jesús, pregava per Tomàs i perquè tingués molta sort en el seu precipitat i misteriós viatge. Rosaura acaronava amb la galta un mocador que Tomàs deixà oblidat, i l’humitejava amb unes llàgrimes càlides, rodones, resignades.

Jimmy Oliphant distribuí els fusellers del xeic en les instal·lacions de l’oleoducte. Hi havia una lluna plena que permetia de veure, banyats en una claror erta, els accidents del terreny i l’enorme mola del dipòsit, que es retallava precisa contra el cel estrellat. Jimmy i el xeic begueren cafè d’un termos en uns vasos de paper, que duien una capa de parafina, i s’abstingueren, en esforçada cautela, de fumar. Els homes estaven excitats amb la perspectiva d’un encontre armat. Jimmy digué al xeic que ara només calia tenir paciència i romandre, quiets, en silenci.

Muzeim-Said, amb un vigor i una agilitat increïbles, guiava la caravana a través del desert. Era ja nit closa, però la llum de la lluna feia visibles aquells paratges amb un toc espectral. De sobte, en una gran fondalada sorrenca començaren a veure els contraforts pedregosos d’una zona abrupta i accidentada. Muzeim-Said digué que allí començava el territori nekhé. Una mica més enllà, el pas dels animals es féu segur i avançaren més ràpidament. Jaume Descarrega, que se sentia bressolat amb cadència, feia esforços sobrehumans per no adormir-se, i procurava d’anar pensant en el perill que podia sorgir d’un moment a l’altre.

Per contra, miss Dorothy Higgins, aquella nit, patia d’insomni. Encengué el llumet del capçal del llit, s’incorporà i es reclinà sobre el coixí. Es posà una cigarreta als llavis, però veié que se li havien acabat els llumins i la llençà amb irritació. Llavors, entrecreuà les mans darrera la nuca i la seva mirada es perdé, pensarosa, en la penombra.

Havien arribat en una petita vall, després de travessar una galeria excavada a la roca. Encara avançaren una mica més i penetraren en una gruta immensa. Allí veieren, a la llum de la llanterna sorda de Muzeim-Said, sis piscines d’una aigua negra i greixosa. Tomàs reconegué de seguida el petroli refinat i n’omplí tres grosses tenalles que transportaren a les cavalleries. Després practicà un detingut estudi de la caverna i féu diverses cales de mineral que empaquetà curosament. Muzeim-Said informà Tomàs que en tot el territori hi havia, si més no, unes quaranta grutes amb piscines semblants. Llavors, volent fer una demostració a Jaume Descarrega, i sense que Tomàs pogués evitar-ho, encengué una tasseta del líquid greixós, que s’inflamà poderosament. Tomàs agafà els dos homes pel braç i, amb una gran excitació, els empenyé cap a la sortida, sense oblidar, però, els paquets de mineral. Aviat, una explosió formidable els féu rodolar per terra, entre grans despreniments de roques, i una llum vivíssima i enlluernadora s’expandí per tota la contrada. L’espectacle era apocalíptic, amb aquelles enormes masses de foc que bramulaven sordament.

Jimmy Oliphant, després de la sorpresa primera, que el deixà literalment atuït, procurà d’alliberar-se de les desferres que se li havien desplomat al damunt. Enretirà un feixuc tauló que empresonava el coll del xeic, i que per miracle no li havia esbotzat el crani, i l’ajudà a aixecar-se. Tots ells anaven plens de pols i de terra i amb els vestits estripats. Jimmy Oliphant començà a fer sonar un xiulet de reglament mentre disparava la Luger contra les tres ombres que, fantasmagòriques, travessaven l’ample mar de flames. Aviat els homes del xeic començaren a donar senyals de vida i s’organitzaren unes descàrregues precipitades contra un enemic que semblava invulnerable.

Tomàs i els seus companys, arrossegant-se, havien sortit a l’exterior. Carregats amb els paquets de mineral, arribaren a les cavalcadures, mentre un gran nombre de sagetes i de projectils de tota classe els queien a l’entorn. Els guerrers fanàtics de les muntanyes, els temibles nekhé, entonaven segurament la cançó grata al Profeta i s’apressaven a capturar els atrevits que, violant el sagrat territori, havien provocat la ira del geni del foc. Muzeim-Said, però, coneixedor d’aquell laberint inextricable, guià Tomàs i el seu company cap a la fugida, per túnels i cavernes i ràpids corrents subterranis. Al defora, una immensa pira s’elevava cap al firmament.

Jimmy Oliphant i el xeic restaren atònits i esmaperduts i no sabien ben bé el que els passava. Encara se sentia algun tret, de tant en tant, però els tres suposats agents enemics s’havien volatilitzat. Jimmy Oliphant llançà una maledicció i, aclaparat pel fracàs, s’assegué damunt un bidó buit.

L’incendi crepitava majestuós i terrible.