V. El jardí d’Al·là
Al-Kasim rebé l’enviat del Senyor Rei d’Aragó a la sala d’audiències, amb una cortesia irreprotxable. S’interessà de seguida per la salut del molt estimat sobirà i preguntà a Tomàs si no hi havia algú de la reial família en edat de prendre estat.
Llavors aparegué Hippolyte en la figura d’Almanzar, el qual, després d’una triple reverència, serví un beuratge en què s’endevinava un gustet amarg. Hippolyte, de manera incomprensible, féu l’ullet a Tomàs i es col·locà a dues passes, darrera d’Al-Kasim.
Tomàs esdevingué particularment loquaç. Elogià la religiositat d’Al-Kasim i afegí que la devoció del Senyor Rei d’Aragó era, en manera especial, sensible al culte de santa Eufrigis. Que no hi havia home al món, de bona naixença, que no fos colpit d’aquest detall. Les ànimes delicades, afegí, són germanes.
Al-Kasim assentí. Evidentment s’introduïa en una mena de campana, de dolça ressonància, amb brolladors encantats i esclaves amoroses del jardí d’Al·là. Hippolyte féu irrupció en el suavíssim somnieig d’Al-Kasim fent-li signar el document de sortida, el salconduit de frontera, en una nebulosa agradable i perfumada.
Quan Tomàs intentava de manifestar el seu agraïment, irrompé a l’estança Osman, el traïdor envejós, qui amb grans crits procurava desvetllar Al-Kasim del seu somni d’imbecil·litat feliç. Hippolyte, ràpidament, féu un signe a dos enormes eunucs, que es precipitaren damunt d’Osman, el qual, en veure’s agafat, xisclava com una femella, i se l’endugueren cap a una petita porta. La cara d’Hippolyte s’havia crispat, àvidament cruel, i contemplava la desaparició d’Osman amb una complaença obsessiva i diabòlica.
Tomàs, en possessió del salconduit, es retirà prudentment. Travessà les amples sales del palau, tan de pressa com pogué, sense que en sofrís, però, la seva dignitat d’enviat reial, i en arribar en un pati es trobà amb el deliciós espectacle de les dones de l’harem del soldà, que es banyaven. Fou una ràpida visió d’aigua xipollejada, magnífiques formes femenines, molt semblants a aquelles que temptaren sant Antoni, vels de color de rosa, verds o grocs, que voleiaven en desmai, i dues dotzenes d’esguards negres, profundíssims i ullerosos. Tomàs procurà reaccionar de la manera més urgent, perquè, a desgrat de l’extraordinària visió, comprenia que l’important era trobar la sortida.
Quan es trobà fora respirà profundament. Cavalcà amb els seus homes i, després de comprar les provisions necessàries a un jueu que resultà que havia nascut a Sevilla, emprengué la ruta del sud. Un cop fora del Caire, els homes de Tomàs volgueren encomanar-se a santa Maria i, agenollats, digueren una salve perquè els deslliurés dels perills que podrien sorgir en aquesta desconeguda terra d’infidels.
Molt aviat retrobaren el Nil i en seguiren el curs, camí del sud. Tomàs, de tant en tant, consultava una carta, i la seva faç mostrava una greu concentració. El paisatge era d’una fertilitat luxuriant i fantasiosa.
De cop, entre una tofa de verdor, Ramon Serra i Lleó esguardaren la petita caravana. Lleó respirava precipitadament i treia un pam de llengua, mentre Ramon Serra, l’afectuós monsieur «Le Tap», consultava el Baedecker i aprovava amb el cap.
La tarda, una vegada post el sol, era dolça i agradable. A la terra ondulada hi havia uns sembrats alegres, amb petits canals que sortien del Nil. Bategava un desig nou en el pit dels cavallers, i cada u esperava l’esdeveniment d’una meravellosa aventura. Grans ocells de lenta volada feien circumferències en l’espai, i alguna granota començava a raucar.
Monsieur «Le Tap» aparta amb el bastó una mata de planta grassa. Entre les branques, una aranya petita, però robusta, amb una creu pintada a l’esquena com la dels croats, romania al centre de la teranyina. De l’ampla conca del riu pujà una brisa fresca i sedant que agità els fils invisibles i tenuíssims i projectà l’aranya en un moviment de vaivé. Aquesta, alarmada, es desplaçà, primer, ràpida i vertical; després, vacil·là i, abandonant la teranyina, vingué a refugiar-se sota una diminuta i aspra flor.
Es féu un silenci ple de sonoritats, mentre, enllà, es perdia la polseguera de les cavalcadures.