3

Es va aturar davant de la nevera. Aguantada amb un imant en forma de poma, hi havia una fotografia de la Holly que s’havia oblidat d’amagar. Les nenes n’havien decorat les vores amb una sèrie de triangles concèntrics de purpurina. La Holly sortia del mar, corrent, amb un biquini vermell que durant molt de temps havia sigut el preferit d’en Ted. Reia, amb el cap girat a un costat i els cabells rossos flamejant. La fotografia l’havia captat en el moment just en què una de les cames li desapareixia darrere del genoll, de manera que el seu únic suport semblava que violés les normes bàsiques de l’equilibri.

Feia molt de temps que aquella fotografia era allà. En Ted la va contemplar i es va oblidar del motiu que l’havia dut fins a la cuina. Va agafar la foto per un extrem i la va estirar. Gairebé podia sentir les rialles de la Holly, i immediatament els seus plors, interromputs per uns crits esgarrifosos a la porta del despatx… Com podia fer-li una cosa així?

Va obrir un calaix qualsevol i va deixar la fotografia al costat d’uns estris desconeguts per a ell.

A la nevera hi quedaven dues cerveses. Les va agafar pel coll de l’ampolla amb una sola mà i va tancar la porta amb el peu. Es va quedar repenjat al marbre de la cuina. En Lynch encara era a la sala d’estar, i convidar-lo a beure havia sorgit de manera espontània, malgrat que ara se’n penedia. En Ted necessitava pensar un instant a soles, perquè, quan aquell desconegut li havia insinuat el seu pla, la veritat és que havia notat un pessigolleig inexplicable a tot el cos. No era partidari d’agafar-se la justícia per la pròpia mà —no en el sentit estricte de la paraula—, encara que pensés que el món funcionaria millor sense paràsits com en Blaine. Matar una persona no el motivava, ni tan sols defensava la pena de mort —o això deia quan l’hi preguntaven. A vegades, al camp de tir, mentre la silueta de cartró es desplaçava i ell intentava tocar-la al mig del cap, fantasiejava amb la idea d’abatre un dels dolents, un paio que hagués comès una atrocitat o un acte menyspreable. En Ted va assentir per a si mateix. En Lynch potser no era un venedor en el sentit estricte de la paraula, però havia aconseguit prémer el botó adequat perquè en Ted considerés seriosament la seva oferta.

Continuava amb els ulls clavats a l’imant en forma de poma. Ara que la fotografia de la Holly ja era fora de la seva vista, podia pensar amb claredat. Les idees d’en Lynch eren seductores; hi havia alguna cosa profunda, alguna cosa decisiva, la convicció que si en Ted matava un dels dolents llavors la Holly i les nenes el veurien com un justicier, no com un covard.

Quan tornava cap a la sala d’estar, va tenir la idea absurda que no hi trobaria ningú. En Lynch se n’hauria anat o, pitjor encara, aquella trobada només hauria sigut fruit de la seva imaginació.

Però encara hi era, amb les dues carpetes davant seu. Es va aixecar per agafar l’ampolla que en Ted li oferia i li va donar les gràcies amb una petita inclinació de cap. Va beure’n un glop llarg.

—Com ho heu sabut? —En Ted va tornar a seure.

—Això del suïcidi?

En Ted va assentir.

—L’organització té els seus mètodes, Ted. No sé si és prudent compartir-los amb vostè.

—Crec que és el mínim que em mereixo si em demanes que mati un home.

En Lynch va reflexionar.

—Això significa que compto amb l’acceptació de la nostra proposta?

—No significa absolutament res. De moment, vull que em diguis com ho heu sabut.

—Em sembla just. —En Lynch va beure un altre trago i va deixar l’ampolla a la taula—. Tenim dues formes per seleccionar els nostres candidats. La primera és la que ens en proveeix la majoria, però també és la que ha demostrat ser menys efectiva. Una llàstima, sens dubte. Tenim psicòlegs compromesos amb la nostra causa que ens alerten de casos potencials; és una llicència que ens permetem, els professionals i nosaltres, que sabem que viola parcialment la confidencialitat dels pacients. No obstant això, mai no obliguem ningú a res. Ens presentem tal com jo he fet a casa seva i fem la nostra oferta. Si el candidat no l’accepta, desapareixem sense deixar cap rastre. En el seu cas, ho he de reconèixer, la meva entrada ha sigut una mica més intempestiva de l’habitual. Em pensava que… bé, que havia arribat massa tard.

—M’has estat espiant?

—No exactament. Quan arribo a casa d’un candidat, acostumo a fer una ullada pels voltants. Tot i que en el seu cas sabíem que la seva dona i les seves filles estaven de viatge, sempre hi pot haver algun familiar o un amic inesperat… o un gos a qui no li agraden les visites. Mentre recorria el perímetre per assegurar-me que tot estava en ordre, he vist el que estava a punt de fer des de la finestra del despatx.

—Ja. O sigui que sí que m’estaves espiant.

—Ho sento. Procurem tafanejar el mínim possible.

—Quin és l’altre sistema de selecció?

—Ah, sí. Miri, Ted, hi ha moltes persones agraïdes amb l’organització i d’alguna manera s’hi senten en deute. Molts d’aquests professionals dels quals li he parlat també formen part d’aquest grup. Però en general es tracta de…

—De persones relacionades amb les víctimes. —En Ted va assenyalar les carpetes.

En Lynch semblava un paio que se sentia més còmode amb les insinuacions que no pas amb les referències directes. Una ganyota de desgrat li va travessar la cara durant un instant.

—Exacte —va reconèixer en Lynch, disposat a tancar el tema—. Ara permeti’m explicar-li què hi ha a l’altra carpeta.

En Lynch va apartar cap a un costat la carpeta d’en Blaine. Va obrir l’altra, que era molt més prima. A la primera pàgina hi havia una fotografia en color d’un home dret a la coberta d’una barca. Tenia uns quaranta anys, duia una armilla salvavides i subjectava una canya de pescar amb un peix descomunal.

—I aquest qui és?

—Es diu Wendell, potser n’ha sentit a parlar alguna vegada. És un empresari molt conegut.

—No el conec.

—Millor.

En Ted va passar la fotografia. La carpeta contenia uns quants fulls mecanografiats i uns quants mapes amb adreces. Molt poca informació en comparació amb l’altra.

—A qui s’ha carregat l’empresari? La seva dona?

En Lynch va somriure.

—En Wendell no té dona. I no s’ha carregat ningú. Ell no és com en Blaine, és com vostè.

En Ted va arquejar les celles.

—Ell també es volia llevar la vida —va dir en Lynch—. I ell també, com vostè, sap el dolor i la incomprensió que això provocaria a les persones estimades. El tracte és el següent, Ted: vostè mata en Blaine i d’aquesta manera ofereix pau i justícia a la família de l’Amanda Herdman, i nosaltres, en senyal d’agraïment, li permetem formar part d’una cadena de la qual en Wendell és una baula, i vostè el segueix.

En Ted va reflexionar uns instants. Ho va entendre ràpidament.

—Després de matar en Blaine, he de matar en Wendell?

—Exacte. Ell ja ho sap, ho estarà esperant. De la mateixa manera que vostè després sarà aquí a casa seva esperant que es presenti la següent baula de la cadena. Pensi-ho bé, Ted. Pensi en la diferència per a la seva família quan descobreixin que un desconegut ha entrat a casa i li ha disparat, en contraposició a un suïcidi…

—No continuïs.

—Sé que ho ha pensat tot —va dir en Lynch, ignorant la petició d’en Ted—, que llevar-se la vida és millor que no pas desaparèixer sense deixar rastre. Però ara se li presenta una possibilitat immillorable de ser abatut, de ser recordat com una víctima fruit d’una fatalitat. Pensi que serà molt més fàcil per a les seves filles superar una cosa així. No sé si ho sap, però molts fills, especialment si són petits, mai no s’arriben a recup…

—Prou! Ja ho he entès.

—Així, doncs, què me’n diu?

—Ho hauria de pensar una mica més. En Wendell és un home innocent.

—Vinga, Ted. He fet això moltes vegades. Vostè ja sap la resposta. El tracte no és només beneficiós per a vostè, també ajudarà en Wendell, que ara mateix està esperant a la seva casa del llac que es compleixi la seva última voluntat.

—I per què no us en cuideu vosaltres?

En Lynch no es va immutar. El seu somriure evidenciava que, efectivament, i tal com ell mateix li acabava de dir, havia protagonitzat aquest primer acte de convenciment moltes vegades. Sabia com respondre a cada entrebanc. El seu paper era com el d’un venedor per telèfon que no fa res més que regir-se per un guió preestablert.

—Nosaltres som els bons de la història, Ted. Creiem que aquell que mata ha de morir. Ens limitem a connectar els que han aconseguit burlar el sistema amb els que estan disposats a donar la seva vida per una raó justa. I l’hem escollit a vostè. És la seva oportunitat. I em temo que és l’última.

En Ted va abaixar la vista. De la butxaca dels pantalons en sobresortia la nota que havia trobat a sobre de l’escriptori. Ni tan sols recordava haver-la guardat allà. La va treure i la va desplegar, fora de l’abast d’en Lynch, que l’observava expectant mentre esperava una resposta definitiva.

ÉS LA TEVA ÚLTIMA SORTIDA, va llegir.

En Lynch acabava d’utilitzar pràcticament les mateixes paraules.