22

Època actual

La Laura va veure com a mínim cinc bidons de gasolina a prop de l’entrada. Van avançar per un passadís de trastos fins que van arribar a una vella butaca, al costat de la qual hi havia una trapa a terra i tot de màquines d’escriure antigues escampades pel voltant. L’estanteria buida va donar a la Laura una idea bastant clara del que havia passat. Fixant-s’hi una mica, va detectar una taca de sang fresca al costat de l’obertura, però el guàrdia no hi era.

—On és en Lee?

—Allà darrere —va respondre en Ted despreocupadament. Va assenyalar un moble d’oficina a pocs metres d’on eren. Feia un metre d’alçada i tenia unes portes corredisses al davant, i, com tot el que hi havia en aquell lloc, estava mancat de les qualitats del disseny modern i devia pesar una tona. D’un dels extrems en sobresortien les botes del guàrdia.

En Ted es va ajupir i va buscar una cosa a l’obertura del terra. La Laura va veure que era una capsa de metall.

—Què faràs, Ted?

Ell no va respondre. La Laura va aprofitar aquella pausa reflexiva per acostar dues cadires empolsinades i va seure en una.

—Vull que fem l’última sessió —va anunciar.

En Ted es va girar i va contemplar la cadira buida, i després la Laura.

—Estan venint?

Ella va assentir.

—Quanta estona tenim?

—No ho sé. Potser una hora.

En Ted va seure.

—Em sembla bé. Vull que parlis amb la Holly. Es diran moltes coses horribles, gairebé totes certes, i no la culparia si decideix odiar-me…

—Parlaré amb ella, t’ho prometo.

—I si vols escriure sobre tot això, tens la meva aprovació. No és que la necessitis, ja ho sé.

La Laura no creia haver parlat d’això amb en Ted.

—M’he adonat que el meu cas era important per a tu —va dir en Ted, esbossant un somriure trist—. Has fet bé la teva feina, perquè, si no, no seríem aquí i tota aquesta merda de la meva vida seguiria enterrada.

—Ted… tal com t’he dit abans, crec que les coses no són tan senzilles.

—Sí que ho són. Vaig matar aquelles dones… —En Ted es va sumir en una mena d’estat de somni.

Una rata va passar corrent per davant seu i la Laura va fer un bot. N’hi havia pertot arreu; sens dubte, la gasolina les havia fet posar alerta.

—Ted, vull que parlem d’en Blaine.

Ell va assentir.

—Te n’has recordat?

—En Blaine és el meu germà. Però no havia pensat en ell fins que tu l’has esmentat. Tot m’està tornant, Laura. És com si pogués mirar a dins del meu cap amb una llanterna… On abans hi havia foscor, ara hi puc veure.

—Això és molt bo.

En Ted no hi estava gens d’acord.

—Tu ho has sabut sempre? Que en Blaine era el meu germà, vull dir.

—No. La policia ha fet la connexió.

—La policia… —va dir en Ted, per a si mateix.

La Laura es va penedir d’haver-ho dit. Necessitava mantenir en Ted en l’àmbit de la teràpia; ja era prou dur estar-se en aquell entorn poc convencional per haver de fer front a les autoritats i al futur del cas.

—Ho vaig saber el primer any de la universitat —va dir en Ted—. En aquella època el meu pare feia intents esporàdics d’acostament. Ho feia a través de la meva tieta Audrey, que sempre es va preocupar per mi i que no es mereixia el germà que tenia. El vaig anar a veure amb desgana i em va dir això d’en Blaine. Fins i tot em va ensenyar una fotografia.

—Per què ho va fer? En aquell moment, vull dir.

En Ted va arronsar les espatlles.

—Em va dir alguna estupidesa sobre la importància de coneixe’l, que portava la meva mateixa sang i que no havia de pagar per la mala relació que teníem ell i jo.

—Sembla força sensat.

—Esclar. El meu pare sempre semblava el malparit més sensat de l’univers. Però tens raó: per què en aquell moment? Jo era a la universitat i en Blaine a l’institut. La veritat, Laura, és que al meu pare se li va acudir fotre’m aquell dia enlaire i ho va fer amb el primer que li va passar pel cap. Així de senzill. L’únic que li importava a aquell cabró era el seu propi cul. Li importava una merda que els seus fills tinguessin una bona relació… en pots estar ben segura.

—I la van tenir?

—Una bona relació amb en Blaine? Per descomptat que no. Aquell dia em vaig discutir amb el pare, com sempre, i vaig fotre el camp. No tenia ni la més mínima intenció de conèixer el meu germà.

—Però ho vas pensar? El teu pare tenia raó amb el fet que el noi no tenia cap culpa de res. Ni tu tampoc. Per què t’havies de privar de coneixe’l?

—No ho vaig analitzar gaire. Va ser un any molt convuls a la universitat. Suposo que haver-me acostat a en Blaine hauria suposat no trencar mai el vincle amb el meu pare; una manera més de permetre-li entrar a la meva vida. I veient com van anar les coses, va ser el millor. En Blaine va resultar ser tan fill de puta com el nostre pare…

En Ted va quedar en silenci i va abaixar la vista. La Laura va saber el que estava pensant. Va estirar el braç i li va agafar la barbeta.

—Mira’m, Ted.

—Suposo que jo tampoc me’n vaig poder escapar —va dir ell.

La Laura no li va deixar la barbeta.

—No vull que parlem de tu, encara. Tampoc no vull que parlem del teu pare. Vull que parlem d’en Blaine.

La Laura va enretirar la mà i es va reclinar suaument a la cadira.

—Què vols saber?

—Sabem que vas anar a casa seva. Recordes per què?

En Ted no semblava que ho recordés del tot.

—Quan vaig veure la notícia de l’assassinat de la seva nòvia, vaig saber que era el meu germà. A penes havia vist una fotografia seva molts anys enrere, però la seva cara m’havia quedat gravada. Tenia alguns trets del meu pare, especialment aquesta zona d’aquí… —En Ted es va assenyalar l’entrecella—. Però vaig estar-ne del tot segur quan vaig veure una filmació en la qual s’escapava d’un periodista al mig del carrer. Caminava ben igual que el meu pare, una mica inclinat endavant amb els braços immòbils al costat. Mai no he vist ningú amb un caminar així… sense moure els braços.

—Què vas pensar quan el vas veure?

—No ho sé. Que era culpable, suposo. Realment no me’n recordo.

—Digue’m què penses ara. Respecte a en Blaine.

—És necessari?

La Laura va assentir.

—En Blaine és el meu germà… suposo que hi ha alguna cosa escrita. Alguna cosa que no funciona bé a dintre nostre.

—I això et tranquil·litza?

—Si t’he de dir la veritat, sí.

—Abans m’has dit que et vas assabentar de l’existència d’en Blaine el primer any a la universitat i que a penes vas tenir temps de pensar en ell, que va ser un any convuls. A què et referies?

La Laura ja ho sabia, però va preferir que l’hi digués en Ted.

—Aquell any vaig matar un home. Es deia Thomas Tyler i era professor a la UMass. El paio tenia una aventura amb la que aleshores era la meva nòvia, la Georgia. És l’home que vaig veure al jardí del Lavender.

El xiscle agut d’una rata va subratllar les últimes paraules. Una altra li va respondre des d’un racó.

—Com ho vas fer? —va preguntar la Laura.

—Es reunien al vespre en un parc que hi havia al costat de la biblioteca. Vaig esperar que la Georgia se n’anés i m’hi vaig acostar per darrere. Li vaig tallar el coll amb un ganivet i vaig fugir corrent. Hi va haver una investigació, però no va donar cap resultat.

Era curiós de quina manera tan mecànica en Ted relatava cada succés d’aquell any.

—És estrany… A les carpetes que guardes a dalt només hi he vist dones.

—Aquest cas era una qüestió… personal.

—Estàveu molt units, la Georgia i tu?

Aquesta pregunta el va agafar per sorpresa. Havia pensat moltes vegades en la Georgia al llarg dels anys, però sempre com una actriu secundària, mai com algú important. La veritat és que amb prou feines en recordava la cara.

—No teníem gaires coses en comú. Em sembla que estàvem una mica distanciats, i de fet mai més no ens vam tornar a veure.

La Laura va assentir.

—I tot i així vas matar el professor.

—Laura, quin és l’objectiu de tot això?

—Durant tot aquest temps hem intentat desfer un nus molt complex. Quan aconseguíem afluixar-lo una mica, estiràvem més del compte i obteníem l’efecte oposat. Ha arribat el moment d’estirar tots els caps sense lligar, Ted. El teu germà Blaine és un cap sense lligar, igual que l’assassinat d’en Tyler, i també totes aquelles noies mortes. Hi ha una cosa que no hem sabut veure… un fil conductor. I l’única manera de veure la llum és continuar bussejant en el teu passat i aconseguir que l’arrel quedi exposada.

—Entenc el que vols dir… Però realment importa gaire? El resultat seguirà sent el mateix.

—Per a la Holly i les nenes pot representar una gran diferència.

—Què més vols saber?

—Vull que m’expliquis com vas matar la primera, Ted —va dir la Laura, mirant-lo als ulls—, i vull que ho facis amb tota mena de detalls, que m’expliquis tot el que recordes. Es deia Elizabeth Garth, oi?

—Si això és el que vols…

En Ted va meditar un segon, la seva mirada es va transformar. I va tornar a parlar amb el mateix to monòton d’abans.

—L’Elizabeth Garth era una mare soltera molt jove. Tenia a penes vint anys i treballava al cine de Harperfield, un poble petit no gaire lluny d’on vaig créixer. El seu fill tenia dos anys i vivia amb els avis en alguna ciutat de New Hampshire, però això ho vaig saber després. No era una mala mare; tenia l’ambició de tirar endavant i recuperar el nen. No és pas que els seus pares no li permetessin veure el nen ni res per l’estil, però no la consideraven capaç de criar-lo, i per això se’l van endur amb ells. El seu pare era el que s’hi oposava més; pràcticament no es parlaven. L’home sempre la va culpar per l’embaràs, i fins i tot després de l’assassinat, quan encara buscaven el responsable, mostrava un deix acusatori, com si l’Elizabeth s’ho hagués buscat. O pitjor encara, com si s’ho mereixés.

En Ted va brandar el cap.

—Però ella no s’ho va buscar. Era rossa, i molt prima. Fràgil. Com les altres. Era al lloc equivocat en el moment equivocat. Vivia amb dues noies més que treballaven amb ella; no eren amigues, i la relació no era bona. Ni tan sols en somnis hauria pogut portar el nen a viure en aquell apartament minúscul, i per això l’únic en què la noia pensava era a traslladar-se. Havia posat petits anuncis escrits a mà tant al cine com a les botigues de la zona. Deien: «Noia ben educada i responsable s’ofereix per fer feines de la llar i per cuidar gent gran, a canvi d’un sou acceptable i una habitació per a mi i el meu fill petit». A sota hi havia el seu nom, Ely.

—I tu li vas trucar per oferir-li un lloc per viure.

—Exacte. Va ser molt fàcil. Perquè la noia estava desesperada per anar-se’n de l’apartament i portar el nen amb ella. En unes altres circumstàncies, probablement no hauria acceptat trobar-se amb un desconegut en un lloc tan allunyat. La vaig citar en un camí molt poc transitat als afores, una zona de rics criadors de cavalls. Vaig deixar el cotxe aparcat a un costat del camí i ella va arribar amb un petit cotxe atrotinat quan ja començava a fosquejar. A partir d’allà, el camí era una mica intricat i per això havíem d’anar junts. Evidentment això no era veritat; allà no hi havia res. Ella va deixar el seu cotxe i vam anar amb el meu. Aquell dia havia fet dos torns al cine i estava extenuada. Li vaig dir que jo era vidu, amb un fill de set anys i una casa molt gran i buida. Ella em va parlar del pare del seu fill, un jove bala perduda que mai no havia donat la cara, i ràpidament em vaig guanyar la seva confiança.

»Però en un moment determinat l’Elizabeth es va adonar que allà no hi havia cap casa, ni cap oportunitat per a ella i el seu fill. Va baixar del cotxe i va córrer esperitada pel bosc. La vaig perseguir sense gaire esforç fins a una clariana. La noia estava cansada i gairebé no va oposar resistència.

—La vas matar amb un ganivet? —va preguntar la Laura, com si aquella fos la pregunta més normal del món—. Li vas tallar el coll com a en Tyler?

En Ted semblava realment penedit; de fet, semblava que estigués a punt de plorar.

Va assentir en silenci.

—En els retalls de diari que he vist abans de venir, deia que també va ser apunyalada unes deu vegades al pit. També la vas apunyalar al pit unes deu vegades, Ted?

En Ted va tornar a assentir.

—Puc fer-te una altra pregunta? —va dir la Laura, sense cap mena de contemplació—. Si vas quedar amb ella a través d’un anunci i per telèfon, com vas saber quin aspecte tenia i que complia el patró?

En Ted brandava el cap sense parar, cada vegada més pertorbat.

—No ho sé, Laura… potser la vaig veure quan penjava un d’aquells anuncis. Creus que és important?

—Sí, Ted, és important. Perquè moltes de les coses que m’has dit sobre l’Elizabeth Garth es desprenen dels retalls periodístics que he llegit abans de venir aquí.

—És el que va passar.

—El que hi ha en aquella habitació —va dir la Laura, assenyalant cap amunt— no és un santuari de records, Ted… És una investigació.

En Ted la va mirar contrariat. La Laura va continuar.

—L’Elizabeth Garth va morir l’any 1983. Tu tenies set anys, Ted. Set.

Fins i tot les rates van deixar de fer soroll durant aquells instants.

—Tu no vas matar l’Elizabeth Garth, ni les altres noies. Tampoc no vas matar en Thomas Tyler. Tu no vas matar ningú! Pots veure el denominador comú?