26

Dissabte en Ted va jugar per primera vegada en molt de temps als escacs. Per descomptat, no va perdre ni una partida, fins i tot moderant els esforços i oferint oportunitats als companys. Cap d’ells no tenia un coneixement estratègic del joc, sabien els moviments bàsics i algunes jugades senzilles, de manera que en Ted no es va haver d’esforçar gaire per guanyar-los. Va començar amb precaució, amb por que la seva capacitat superior pogués generar alguna mena de ressentiment o de rebuig, però l’efecte va ser exactament el contrari. Fins i tot l’Sketch, imbatible al pavelló C, va demostrar admiració i respecte. Entre partida i partida, en Ted els va parlar de la seva època de nen escaquista, de les competicions, i els va dir que si volien els podia ensenyar a jugar. Tots hi van estar d’acord, fins i tot en Lester, que quan no tenia deliris extraterrestres era bastant raonable.

L’endemà, a les dutxes, l’Sketch li va revelar que els del pavelló B també jugaven als escacs. Havien competit només una vegada contra ells, i s’havien endut una pallissa. L’home, a mig ensabonar i amb un somriure d’orella a orella, va dir a en Ted que si tornaven a competir i el tenien a ell a l’equip, podrien guanyar-los fàcilment. Una erecció es va apoderar d’ell mentre s’imaginava aquella possibilitat.

En Ted anava encaixant ràpidament al Lavender. Es començava a familiaritzar amb els tres grups ben diferenciats. A més dels escaquistes, hi havia els llunàtics, els més vells i tocats pels anys de medicació i reclusió; alguns patien trastorns severs i es passaven la major part del temps davant del televisor, o simplement s’aïllaven en un racó amb la mirada desencaixada. El tercer grup era el dels caminants, que preferien estar a l’aire lliure, o bé a la pista de bàsquet o en qualsevol altre lloc de l’immens jardí, vagant, normalment de dos en dos.

En Mike no formava part de cap d’aquests grups; l’home semblava que estava per sobre de la resta. En Ted es començava a preguntar per què s’havia acostat a ell al principi. En Mike no havia compartit mai l’habitació amb ningú, per exemple, i ara…

En Mike el va saludar. Era al lloc de sempre, llegint un llibre gastat diferent del d’aquell mateix matí.

—Ets una màquina de llegir.

En Mike va abaixar el llibre. Va fer un petit plec a la part superior de la pàgina i el va deixar a un costat. Mai no feia servir punt de llibre.

—És l’única manera de sortir d’aquí —va reflexionar.

En Ted va seure al seu costat. Uns quants interns els observaven amb atenció, fixant-se en el ritual amb què es començaven a familiaritzar, però cap no s’hi va acostar.

—Avui no hi ha partides amb els teus amics dels escacs? —va dir en Mike, tot seriós. En Ted es començava a acostumar a aquell particular sentit de l’humor.

—Avui no. Els escacs tenen la capacitat de transportar-te, de centrar-te el cap completament en el joc, i jo necessito centrar-lo en altres coses.

—Segueixes pensant en el teu amic?

—Sí. —En Ted es va treure de la butxaca la fotografia amb en Lynch al costat del pòster de l’Uma Thurman—. Ho recordo tot: el dormitori, l’habitació, el maleït pòster… però a ell no.

—Aquesta vàlvula s’obrirà tard o d’hora, t’ho asseguro. Ja hi he passat, per això, aquí hi han passat gairebé tots. El teu cervell tanca aquesta vàlvula perquè no pot suportar la pressió. Quan es cura i està en condicions, la torna a obrir. Passarà en qualsevol moment.

—En part, m’aterreix. Què pot justificar que colpegi un amic fins a deixar-lo en coma? —En Ted va brandar el cap—. Quan anava a l’institut, m’agradava ficar-me en problemes; estava confós, suposo. Amb el temps, aquest temperament va quedar enrere. Sóc una persona tranquil·la… no puc entendre què podia haver passat.

—Potser la teva dona t’hi pot fer una mica de llum. Segueix en peu la visita de demà?

—Sí. Ella i les nenes. Ja sé que és una tonteria, però estic nerviós. Tu tens fills?

En Mike va negar amb el cap, amb la mirada desenfocada.

—Tenia un afillat.

Van quedar en silenci durant uns minuts.

—Però entens què vull dir, oi? —va insistir en Ted—. Com pot ser que la meva família em faci posar nerviós? Les meves filles! Les vull veure més que res en aquest món.

—No és fàcil per a tu que et vegin així, tancat.

—Exacte. Se suposa que he de ser fora, veient-les créixer… protegint-les.

—Tot anirà bé, ja ho veuràs.

Potser havia arribat el moment de mostrar-se vulnerable, per una puta vegada a la vida, va pensar en Ted.

—Escolta, Mike, allò de l’opòssum…

En Mike el va mirar fixament.

—Que l’has tornat a veure?

—No.

—Mira, Ted, el que acabo de dir-te és veritat, el teu cap es curarà i obrirà aquesta porta quan sigui el moment. Recordaràs el teu amic, i també el motiu pel qual li vas fotre aquella pallissa. Tots aquells cicles dels quals m’has parlat són un intent de la teva ment per fabricar una il·lusió que et protegeixi, com aquells telons de fons que col·loquen al teatre. Però el teló caurà, tard o d’hora, i veuràs el que hi ha al darrere. L’opòssum podria portar-te darrere d’aquest teló quan encara no estàs preparat. I podria ser perillós.