25

La Laura va suposar que la Nina no devia treballar el dissabte, però tot i així no es va voler arriscar. A dos quarts de vuit va trucar al timbre del modest apartament de la noia al carrer Merrymack. Amb prou feines havia dormit, en part perquè la vetllada amb en Marcus no havia anat en la direcció esperada, però sobretot perquè estava segura que la secretària d’en Lynch tindria alguna cosa per dir-li. Alguna cosa reveladora.

Una cara de son va sortir per una finestra i va desaparèixer. Un segon després, una Nina despentinada i malhumorada va obrir la porta tot just els centímetres necessaris per lladrar:

—Qui és vostè?

—Nina Jones?

—Qui és vostè? —va repetir la noia.

—Sóc la doctora Laura Hill. En Ted McKay és el meu pacient.

Va esperar la reacció d’ella. Els ulls de la Nina, dues escletxes per mitigar el sol del matí, es van obrir lleugerament.

—No conec cap…

—L’home que va deixar en coma el teu excap —la va interrompre la Laura. Va ensenyar-li la carpeta que tenia a la mà esquerra—. La declaració que vas fer al detectiu Braughter indica que sí que coneixies en McKay. I ell m’ho ha confirmat. Puc passar?

La porta es va obrir.

—Encara no són ni les vuit —van ser les paraules de benvinguda. La Nina duia una samarreta folgada i uns pantalons curts. Es va girar i va anar cap a una taula on hi havia ampolles buides i plats i gots de plàstic. La Laura la va seguir.

—Com ha dit que es diu?

—Laura.

La noia va assentir.

—Sap alguna cosa del senyor Lynch?

—Segueix en coma. El pronòstic no és gaire prometedor.

—Ho sento, ho sento de debò. —La Nina va seure a la cadira com una nena, agafant-se els genolls—. Vaig treballar poc temps per a ell, a penes el vaig poder conèixer. Era molt reservat, i una mica estrany, però era bona persona. El paio que el va colpejar és a la presó?

—En Ted McKay està internat a l’hospital Lavender, en un pavelló de màxima seguretat.

La Nina va assentir. Semblava realment sorpresa.

—Sé que vas ser allà, Nina. Entenc que no vas veure la necessitat de dir-ho al detectiu Braughter, i tampoc no crec necessari que ho facis ara, però pot ser important que parlis amb mi.

La Nina ho va negar sense gaire convicció. La Laura hi havia anat preparada per ser tan persuasiva com fos necessari, amenaçar-la de lliurar-la a la policia si feia falta, però es va trobar amb una noia indefensa i aterrida, i de seguida va saber que aquella no seria la manera correcta d’abordar-la. Carregava amb el pes de no haver dit la veritat, i això ja semblava suficient per a ella. La Laura va continuar.

—En l’informe de la policia hi ha fotografies on es veu la capsa de Dunkin Donuts que hi vas dur aquell matí. A més, en Ted ha fet molts progressos últimament i recorda part del que va passar aquell dia: que et va esperar al costat de la porta del despatx i et va obligar a deixar-lo entrar. Vau esperar junts en Lynch i et va amenaçar amb una pistola.

Era suficient. La Nina estava a punt d’ensorrar-se.

—No pateixis. Tal com t’he dit, jo no sóc policia, sóc doctora, i el que em diguis pot ser vital per al tractament d’en Ted McKay. Pot ajudar-me a comprendre per què ho va fer. Ell i en Lynch eren amics des de la universitat, ho sabies?

—No.

—Nina, necessito que m’expliquis què va passar aquell dia.

—Vostè ja ho ha dit gairebé tot.

—No el que va passar quan en Lynch va arribar al despatx. Necessito que recordis cada detall.

La Nina es va posar les mans a la cara i va sospirar.

—Em puc preparar un cafè? No he passat una bona nit.

La Laura va assentir.

—En vol, vostè?

—La veritat és que sí. Jo tampoc no he passat una bona nit.

Mentre l’aigua s’escalfava, la Nina va anar al lavabo, es va rentar les dents i es va arreglar els cabells. Quan va tornar, una mica més espavilada, semblava una altra persona. Va servir el cafè i va deixar les tasses en un racó. Llavors va apartar ràpidament les ampolles i els gots de plàstic.

—Perdoni per aquest desordre, és que ha sigut l’aniversari de la meva companya de pis.

—No pateixis. Has trobat una altra feina?

—Sí, també de secretària. Un altre advocat.

—Me n’alegro. —La Laura va anar al gra—. Nina, necessito que m’expliquis tot el que va passar aquell dia.

—Primer de tot, vull que sàpiga que no vaig dir a la policia que aquell matí havia estat allà perquè en Lynch m’ho va demanar, i perquè a més el detectiu em va dir que ja tenien el paio. I la veritat, no es va mostrar gaire interessat a escoltar-me.

—Ho entenc.

—Com ha dit que es diu, l’home?

—Ted McKay. Tu no l’havies vist mai, al despatx?

—No, mai. Em va esperar en un racó, tenia una pistola i estava desencaixat. Em vaig espantar moltíssim. Em va dir que no em passaria res, em va preguntar per les altres oficines i em va dir que esperaríem en Lynch, que necessitava parlar amb ell. Vam estar allà uns quants minuts, no sé quants. El que sé és que en McKay va canviar durant aquell lapse; es va lamentar per haver-me espantat, em va prometre que no em passaria res. Jo al principi ni tan sols li volia veure la cara.

—A què et refereixes quan dius que va canviar?

—Doncs que per un moment va semblar perdut, i molt penedit d’haver-se presentat d’aquella manera. Ara que vostè em diu que el paio està boig, ho entenc tot molt millor. Fins i tot em va dir que podia agafar un dònut.

—En Ted no et volia fer mal.

La Nina va dubtar.

—Pot ser. De fet, no me’n va fer. Vam esperar en Lynch al seu despatx. Quan ell va entrar i em va veure asseguda al seu escriptori, va saber de seguida que passava alguna cosa. Però quan va veure en McKay al costat d’un dels arxivadors, la cara se li va transformar. Es va quedar de pedra, com si hagués vist un fantasma. Jo, que llavors ja havia aconseguit relaxar-me una mica, em vaig espantar encara més que abans. En Lynch no podia deixar de mirar en McKay…

La Nina es va beure la meitat del cafè. Va deixar la tassa al platet i va continuar.

—De sobte, en Lynch em va mirar com si s’hagués oblidat que era allà asseguda i em va dir que ell i en Ted eren amics, que no m’amoïnés. En aquell moment no vaig pensar que fos veritat, sinó que només ho deia per tranquil·litzar-me. Li va demanar a en McKay que em deixés marxar, però al principi ell no hi va estar d’acord. En realitat, no semblava que l’escoltés. En Lynch intentava calmar-lo, s’hi va acostar amb les mans esteses, li deia que tot aniria bé, que no tenia per què fer res de què després se n’hagués de penedir, i que ell i una tal Holly pensaven dir-l’hi tard o d’hora, que estaven esperant el moment adequat.

La Laura no va poder amagar la sorpresa.

—Sí —va afegir la Nina—, jo també ho vaig entendre immediatament. En Lynch i la dona d’en McKay tenien un rotllo, i en McKay acabava de descobrir-ho. No recordo si va ser més específic, però en aquell moment va quedar més que clar. Vostè pensa el mateix, oi?

En realitat, el que sentia la Laura era decepció, perquè la veritat és que havia esperat que el motiu de la visita no fos enfrontar-se a en Lynch per l’aventura amb la Holly. En Ted ho sabia des de feia setmanes… per què havia de tenir una reacció tan intempestiva en aquell moment?

—Però en McKay li va dir a en Lynch que no volia parlar-li d’allò —va dir la Nina.

Ara!

La noia es va beure la resta del cafè d’un glop i va continuar.

—En Lynch estava molt nerviós. Mai no l’havia vist així. Li va demanar que em deixés marxar, que jo no hi tenia res a veure, i en McKay hi va accedir. Em va dir que si avisava la policia seria pitjor. Jo no ho hauria fet, igualment, però en Lynch m’ho va demanar. No feia gaire que el coneixia, però em vaig adonar que m’ho demanava sincerament, que no era un joc per fer-li creure el contrari a en McKay. No sé si tenien algun negoci tèrbol o què, francament no ho vull saber. Però en Lynch em va dir que no avisés la policia, i no ho vaig fer. Jo… no podia saber què passaria després.

—Vas fer el que en Lynch et va ordenar. Si haguessis avisat la policia, segurament en Lynch estaria mort.

—Això és el que em va dir en McKay! Que si arribava la policia dispararia immediatament.

—Nina, estàs segura que en Ted va dir que la seva visita no tenia res a veure amb l’aventura de la seva dona?

—Ben segura. Quan vaig sortir del despatx, vaig anar al meu escriptori per agafar la bossa. En aquell moment vaig sentir en McKay des de l’altra banda de la porta. Estava furiós.

—I què va dir?

—Va dir: «M’has seguit fins a la casa d’en Blaine. T’he vist». Recordo perfectament el nom perquè el meu exnòvio tenia un llibre amb aquest títol i se’m va quedar gravat.