15

Època actual

La Laura, en Ted i en Lee estaven al davant d’un extens mur del qual era impossible endevinar el color original, excepte a la part superior, que era un afegit de color gris per assolir la gens menyspreable altura de tres metres. A la part baixa hi havia grans zones escrostonades on eren visibles uns antics maons de fang, i la resta estava descolorida o plena de pintades. Al capdamunt hi havia una doble filera de filferro espinós, i al centre, una gran porta amb una cadena i un cadenat enorme.

—És la fàbrica de màquines d’escriure abandonada —va dir la Laura. No era una pregunta.

—Exacte. —En Ted es va acostar al mur i hi va repenjar les mans, com si esperés rebre alguna mena de vibració. En certa manera, va passar exactament això—. La meva empresa la va adquirir fa més de deu anys.

—En una de les sessions, em vas dir com la va aconseguir en Wendell —va dir la Laura, esperant la seva reacció.

Va semblar que a en Ted li costava entendre de qui li parlava.

—La vaig adquirir a través de la meva empresa —va repetir ell, que ara caminava paral·lelament al mur sense deixar de tocar-lo—. Les claus són allà.

Assenyalava un dels maons, pràcticament a la base del mur, darrere de l’herba i d’un estrany arbust amb espines.

En Lee s’hi va acostar i de seguida li va demanar a en Ted que s’apartés. Amb alguna dificultat, el guàrdia es va ajupir i va introduir el braç entre les plantes fins que va tocar la paret. Un dels maons es va moure una mica quan el va sacsejar. Va necessitar les dues mans per estirar-lo i treure’l. A dins la cavitat hi havia un manat de claus.

—Hi hem d’entrar —va dir en Ted—, però només la Laura i jo.

—Impossible —va engegar en Lee.

—Ted —va intervenir la Laura—, saps que no ho podem fer, això. Que m’has de dir alguna cosa? En Lee ens pot deixar una mica d’intimitat, però no ens pot deixar entrar sols. Ho entens, oi?

En Ted es feia massatge a les temples. No n’estava convençut. Els altres dos esperaven.

—La qüestió és simple, McKay —va dir en Lee, sense miraments—, o entrem tots tres o tornem pel camí ara mateix. No hi ha alternativa.

—D’acord.

En Lee va anar cap a la porta.

—És la clau més llarga de totes.

La Laura es va acostar a en Ted.

—Ho estàs fent molt bé. Li diré a en Lee que ens deixi parlar amb una mica d’intimitat. Saps què hi trobarem, aquí? Ho has recordat?

En Ted va quedar en silenci. Tenia alguna cosa estranya a la mirada.

—No, no ho sé.

Però sí que ho sabia.

Van entrar en un gran aparcament que mostrava el mateix grau d’abandonament que l’exterior. L’herba i alguns arbustos havien crescut sense control. Uns deteriorats camins de ciment eren les úniques zones transitables. A la dreta hi havia un edifici de dues plantes amb finestres i diversos accessos barrats amb fustes. L’única excepció era una porta d’una fulla en un dels extrems. Tots tres es van dirigir cap allà.

Durant la travessia pel bosc no havien sigut conscients que el vent del sud havia portat una capa de núvols, no gaire amenaçadors, però suficients per amagar el sol completament.

En Lee va fer servir una altra de les claus per obrir el segon cadenat i una clau més petita per obrir la porta, que es va tancar darrere d’ells amb un clic suau. Van entrar en un quarto petit completament buit i mal conservat; sens dubte, no era l’entrada principal. En Ted els va guiar per una porta lateral cap a un passadís que els va conduir a una zona d’oficines. En Lee havia encès una llanterna perquè la llum que es filtrava per les escletxes entre els taulons que bloquejaven les finestres no era suficient. Les oficines no estaven del tot buides, hi havia alguns escriptoris, arxivadors i coses així. A mig camí, en Ted es va aturar i va mirar cap a una porta lateral, com si no la recordés o, al contrari, com si la seva presència signifiqués una cosa especial. Finalment, va seguir caminant fins a una porta de dues fulles al final d’aquella zona. Van arribar a un espai enorme on en una altra època hi havia hagut els tallers i les línies de muntatge, algunes encara conservades. El sostre tenia l’altura de l’edifici, amb unes claraboies que, tot i que eren grises per la terra acumulada, permetien el pas d’una mica de llum.

En Lee va guardar la llanterna. El que necessitava era tenir la Taser a mà, o fins i tot la Beretta. Aquell lloc no li agradava gens: poca llum i molts racons on amagar-se.

Llavors, el mòbil de la Laura va començar a sonar i tots tres es van sobresaltar.

—Marcus?

La recepció era pèssima.

—… ola… gència… hospital.

La Laura es va apartar instintivament. Va demanar el manat de claus a en Lee i el guàrdia les hi va entregar sense objeccions.

—Marcus, no entenc res. Una emergència al Lavender?

—… olta… allu…

No hi havia manera. La Laura va recórrer en sentit invers el laberint que els havia dut fins allà. Va haver de provar tres claus de les petites fins que va aconseguir sortir de l’edifici i va tornar a comprovar la línia.

—Ara em sents?

—Sí. I tu, em sents bé?

—Ara sí. He sortit de l’edifici.

—Quin edifici?

En Marcus semblava alarmat.

—El sender del darrere de la casa d’en Ted condueix a una vella fàbrica. És la mateixa que…

—Laura, escolta’m bé. En McKay està amb en Lee?

—Sí.

—Està encadenat de mans i peus i ben vigilat?

—Sí. Per què?

—Estàs segura que no et pot sentir?

—Sí! Marcus, m’estàs fent preocupar. Què ha passat?

—Necessito que m’escoltis amb atenció. Ara mateix estic amb en Bob Duvall. En Bob ha fet la recerca que li vaig demanar. Efectivament, hi va haver un assassinat a la UMass l’any 1994, quan en Ted feia primer. Un professor que es deia Thomas Tyler va ser degollat. Un cas bastant sonat. La policia va investigar uns quants alumnes, entre ells en Ted McKay i en Justin Lynch, però no va trobar res. El cas va quedar sense resoldre i arxivat. Tinc l’expedient a les mans. I endevina què.

La Laura ja no podia endevinar res, perquè ja li costava penes i treballs processar la nova informació. Un professor assassinat? La urgència d’en Marcus no podia significar res més que…

—Digue’m què més, sisplau.

De sobte, les cames li van fer figa i es va deixar caure fins a quedar asseguda a terra.