6

1994

Per arribar a la festa van haver de caminar més d’un quilòmetre i apartar-se de tots els camins coneguts. Era una sort que en Ted tingués el mapa de l’immens campus al cap, i no només això, sinó que el seu sentit de l’orientació fos infal·lible. Va assegurar que el camí serpentejant pel qual caminaven els conduiria a la fraternitat de manera més directa, i no es va equivocar. La música els va confirmar que aquella era la direcció correcta i no van trigar a topar-se amb una tanca de fusta a la part del darrere de la casa.

Eren més de les deu, i tot i així la festa no havia assolit ni remotament el punt àlgid. Les tres lletres gregues a la paret de la primera planta estaven convenientment il·luminades. Dos nois més grans que ells —en tots els sentits de la paraula— els van rebre a la porta amb cara de pocs amics. En Ted es va dirigir a un d’ells —l’altre ni tan sols els havia mirat— i li va dir els seus noms. En aquell moment, un cotxe s’aturava a l’aparcament del davant de la casa i en van sortir tres noies. Van entrar a la casa com si res, saludant els dos armaris sense ni tan sols interrompre la conversa i les riallades. En Ted va mirar la seva jaqueta, després la d’en Justin —que s’havia posat la gavardina llarga, una mica exagerat per a una nit de primavera segons qualsevol estàndard imaginable—, i llavors va mirar els diminuts tops i faldilles de les noies i es va sentir fora de lloc. El noi de la llista va trobar els seus cognoms i va donar l’aprovació a l’altre, que tot i així no va semblar convençut i els va demanar que s’identifiquessin. En Justin va treure la cartera de seguida i va ensenyar el carnet amb desgana.

—Tu no —va dir l’altre, sense mirar-lo—. El teu amic.

Va faltar un instant perquè en Ted es girés i toqués el dos. I en Justin per descomptat l’hauria seguit. I tal com van anar les coses aquella nit, aquesta hauria sigut la decisió més encertada de la seva vida.

Però van entrar.

La majoria eren a dins de la casa, però alguns grups dispersos bevien i xerraven a crits a fora. Una melodia repetitiva i pesada convidava a no entrar. En Justin i en Ted van travessar ben ràpid el jardí del davant i es van obligar a fer una ullada a dins. Un grup més o menys nombrós saltava i se sacsejava —dir que ballaven seria excessiu—, i la resta pul·lulava per allà, tothom amb els respectius gots de color vermell. Hi havia un DJ a dalt d’una tarima i dues taules amb una infinitat de begudes estratègicament col·locades. En Ted va comptar cinc barrils amb gel i llaunes de cervesa Keystone. Feia calor, de manera que es van treure els abrics sense saber exactament què havien de fer. Gairebé cap dels assistents a la festa era de primer, això quedava clar.

En Ted va reconèixer en Dan Norris entre el grup que hi havia al voltant d’una de les taules. En Norris, que en aquell moment bevia tequila amb altres membres de la fraternitat, era l’idiota que l’havia convidat. Per sort no es va fixar en en Ted, que immediatament va suggerir que se n’allunyessin. Van agafar una cervesa cadascun i van sortir per una porta lateral a un porxo on la cosa estava molt més calmada. Una parella es petonejava frenèticament en un racó i uns altres feien el mateix en una gandula. El jardí d’aquella part de la casa estava il·luminat per un únic fanal de poca potència.

En un dels racons del porxo hi havia un barril amb llaunes i es van dirigir cap allà. Van seure a la barana de cara cap a la casa, on hi havia una finestra oberta que els permetia mirar a dins. Es van acabar la cervesa i en van agafar una altra. I després una altra. Cap dels dos no estava acostumat a beure, de manera que tres cerveses van ser suficients perquè comencessin a estar marejats.

—Hauríem d’haver menjat una mica abans —va observar en Ted.

En Justin hi va estar d’acord.

—Com van les coses amb la Denise, la de la teva classe d’escriptura creativa?

En Ted es va deixar caure de la barana, i quan es disposava a anar cap al barril per agafar més cervesa va perdre l’equilibri. Va obrir els braços per recuperar-lo, movent-se com un surfer sobre la taula. Quan el porxo va deixar de moure’s, va anar cap al barril. Va agafar dues llaunes i en va llançar una a en Justin, que per descomptat no la va poder agafar. La llauna li va rebotar al pit i va caure a terra. Això els va provocar un atac de riure tan fort que durant més d’un minut no van poder fer res més que pressionar-se l’estómac del mal que els feia.

En Ted va recuperar la llauna que havia caigut i la va donar a en Justin. Quan la va obrir, un raig de color groc li va saltar directament a la cara i els intents per capturar-lo amb la boca van ser en va. Això els va provocar un altre atac de riure.

—Així, què? —En Ted va tornar a seure a la barana vigilant de no caure endarrere.

—No passarà res amb la Denise, per sort —va dir en Justin—. Està ocupada.

—Em pensava que t’havia dit que no tenia nòvio.

—Ara en té. Un imbècil arrogant que sembla el pròxim Michael Jordan. Ella mateixa m’ho va dir, o sigui que ja et pots imaginar per què et dic que és una sort no haver-me embolicat amb ella.

De sobte, la cara d’en Justin es va enfosquir. Volia preguntar al seu amic per la seva nòvia, la Georgia… Al capdavall, era el que indicaven els bons costums, oi? Però en Justin tenia por de no poder amagar el que havia descobert d’ella feia unes setmanes. Ara es preguntava si el seu silenci no seria encara pitjor. En Ted era la intel·ligència personificada, i podria adonar-se que alguna cosa no anava bé. No era pas que es passessin el dia parlant de les nòvies, però la seva sobtada falta d’interès podia ser sospitosa. Ho sabia.

En Justin no havia abandonat els seus hàbits nocturns, coneixia la rutina del campus quan les finestres dels dormitoris es començaven a apagar d’una en una. Com un observador invisible, veia els nòvios que fugien per les portes del darrere i s’esquitllaven entre ombres pensant que no els veia ningú, i també les parelles que buscaven intimitat en algun arbust o les que simplement passejaven agafades de la mà. A en Justin no li interessava particularment ficar el nas a la vida dels altres, però aquells rituals formaven part de la nit, com l’ulular dels mussols o el caminar dels óssos rentadors.

Va ser una nit, al parc del darrere de la biblioteca, quan va descobrir la Georgia McKenzie amb un altre noi. Ella l’esperava a la cantonada de l’edifici on la foscor era gairebé total, fins al punt que al principi en Justin no la veia. El noi va arribar més tard, caminant apressat. Duia la jaqueta i la gorra de la universitat, de manera que era impossible identificar-lo. En Justin ni tan sols va saber en aquella primera trobada que aquella noia era la Georgia. El mateix episodi es va repetir dos o tres dies després, però aquesta vegada va ser ella la que va arribar una mica tard. Van fer el mateix de sempre… es van besar llargament, van parlar un moment i es van acomiadar. Les trobades no duraven més de deu minuts, i no se’ls notava el típic frenesí estudiantil.

La tercera vegada que els va veure, en Justin tenia molt clar que seguiria el noi per saber qui era. Després ho diria a en Ted. No l’amoïnava gaire, perquè el seu amic, al capdavall, no semblava gaire interessat en la noia. I si havia de jutjar pel que havia vist en Justin darrere de la biblioteca, el mateix passava amb la Georgia, que realment semblava que tenia una estreta connexió amb aquell paio misteriós. I així va ser com el va seguir en la distància, el va veure que donava la volta a la biblioteca i que caminava per un sender que conduïa als aparcaments del costat de l’edifici principal. Durant el trajecte, el noi va fer la primera cosa peculiar: es va treure la jaqueta i la va plegar, sense deixar de caminar, i la va ficar dins la bossa que duia penjada a l’espatlla. Va fer el mateix amb la gorra, i una cabellera menys espessa que la mitjana del campus li va donar la primera pista. Ho va confirmar a mesura que es van acostar a l’aparcament dels professors i l’home, que amb una mica més de llum ja no era un jove de l’edat de la Georgia, encara que la seva forma atlètica pogués confondre un observador casual, va entrar al seu cotxe i se’n va anar.

En Justin el coneixia de sobres. Era en Thomas Tyler, el seu professor d’escriptura creativa.

Des d’aquell lamentable descobriment ja havien passat quatre setmanes. En Justin els havia tornat a veure unes quantes vegades, i estava convençut que entre ells hi havia alguna cosa de debò. Per què s’havien d’arriscar d’aquella manera, si no? Durant els últims dies, havia esperat que en Ted li digués que les coses amb la Georgia s’havien acabat, i llavors ell assentiria en silenci i tema liquidat. Per què no ho havia fet encara? En Justin sabia que no podia esquivar aquell assumpte gaire temps més. Per què s’havia d’amagar, una cosa així? Per què ella no deia res?

Ara en Ted el mirava amb una còmica perspicàcia èbria, que per sort va quedar interrompuda per una sèrie de crits femenins des de la finestra que tenien al davant. Quan es van girar, van veure dues noies que els cridaven amb els gots a la mà com si els coneguessin. Van intercanviar una mirada de desconcert —era evident que cap dels dos les coneixia— i al cap d’un moment les van veure que sortien per la porta del darrere i es dirigien directament cap a ells. Una de les dues arrossegava l’altra, era baixeta i es va assegurar de córrer prou perquè els seus descomunals pits li saltessin d’una banda a l’altra. Era maca, duia els cabells tallats just fins a sota l’orella i no parava de somriure. El got que portava a la mà lliure semblava gegant.

—Hola, nois!

L’amiga també era maca, i aparentment menys desinhibida que l’altra, perquè es va posar vermella com un tomàquet davant d’aquella irrupció. Era un cap més alta, molt prima, i duia una samarreta discretament escotada.

—Sóc la Tessa. I ella és la Maria… la meva cosina.

En Ted i en Justin es van presentar i els van donar la mà.

La Tessa es va posar al costat d’en Justin, que continuava assegut a la barana, i es va repenjar en una de les seves cames.

—Sou de primer?

—Sí.

—Fantàstic! La Maria també.

La Maria va assentir, per confirmar la informació. Encara no li havien sentit la veu.

—Escolta, Justin —va dir la Tessa, amb tota naturalitat—, li estava dient a la meva cosina que ets molt guapo. Oi, Maria? —La Tessa es va moure i ara estava entremig de les cames d’en Justin, fregant-li subtilment la davantera a l’entrecuix.

La Maria, en canvi, es mantenia a una distància prudent d’en Ted.

—Merda —va dir la Tessa quan va veure que tenia el got buit. El va aixafar i el va tirar al jardí. Es va apartar un instant i amb dos salts va arribar al barril. Va tornar amb dues llaunes i en va donar una a en Justin.

La cinquena…

—Tessa, estàs segura que… —va començar la Maria.

—Esclar! No pateixis, la teva cosina sap el que es fa.

Van continuar bevent una bona estona, parlant de la universitat, de les seves ciutats natals, res de nòvios o nòvies. De tant en tant, la Tessa s’acostava al barril i tornava amb més cervesa, que repartia sense preguntar. Ho va fer dues-centes vegades. En un determinat moment, va estirar pel braç en Justin, que seguia assegut a la barana, i ell amb prou feines va tenir temps d’estirar les cames i quedar-se dret. El porxo es va moure perillosament durant uns segons, com un vaixell a alta mar. En Justin va beure un trago de la llauna en un acte gairebé reflex. Amb prou feines va tenir consciència del líquid lliscant-li per la gola i immediatament en va beure un altre glop, aquest cop més llarg que l’anterior. La Tessa l’arrossegava cap a l’escala que conduïa al jardí. Quants esglaons hi havia? Tres? Quatre? Vuitanta? En Justin es disposava a trepitjar el segon esglaó, però el malparit es va desplaçar un parell de centímetres cap avall i va estar a punt de caure. La Tessa el va agafar pel braç. Un dels pits es va aixafar contra el tors d’en Justin, que tot i el mareig va ser conscient de la deliciosa sensació.

Es van endinsar al jardí, lluny del fanal.

—On em portes? —va preguntar ell. Literalment, sentia que era portat allà contra la seva voluntat, malgrat que això no podia ser. Aquella noia no passava del metre seixanta.

La Tessa reia, sense deixar-li la mà.

—No pateixis, no et violaré pas —deia, entre rialles.

Es van allunyar una vintena de metres, suficient perquè la música els arribés amortida pels arbres. Tornava a ser un rugit atabalador. Es van colar darrere d’uns arbustos i la Tessa va donar la seva llauna de cervesa a en Justin. Ell es va quedar allà dret, desconcertat, aguantant dues llaunes. Un tros enllà, el terreny tenia un pendent una mica pronunciat. La Tessa es va ajupir, amb les cames obertes noranta graus i la faldilla arremangada fins a la cintura. Amb total naturalitat, es va apartar les calcetes i va permetre que un gran raig de pipí descrivís un arc perfecte.

—La fila per anar al lavabo arriba fins a la planta baixa, és increïble —va dir la Tessa, que emetia un soroll de relaxament a mesura que el líquid perdia pressió.

En Justin també tenia una necessitat imperiosa de pixar, però en aquell moment una forta erecció va fer que les seves prioritats canviessin radicalment. Hi havia alguna cosa en aquella actitud desinhibida de la Tessa que li va catapultar les hormones a la lluna. Quan el raig d’orina ja havia perdut gairebé tota la potència, la Tessa va fer una sèrie de moviments amb la pelvis que van acabar d’embogir en Justin.

La Tessa es va col·locar bé la faldilla i es va deixar caure sobre la capa d’agulles de pi. L’orina descrivia un riu metal·litzat que es perdia pendent avall. Va tornar a fer el mateix soroll de relaxació, una mena de gemec llarg, i en Justin no ho va poder resistir més. Va seure al seu costat i li va donar la cervesa, sabent perfectament el que vindria a continuació.

—Et puc dir una cosa malaltissa? —va dir ell.

—Mmm… malaltissa —es va interessar ella de seguida—. A veure…

—Això ha sigut molt sexi.

La Tessa va riure. Ara que estaven asseguts de costat, la cara de l’un i de l’altre estaven més a prop que mai.

—Això no és malaltís, burro. Malaltís seria que ho féssim allà sobre —va dir, assenyalant el riu fumejant que començava a quedar absorbit per la terra.

En Justin es va quedar sense paraules. La Lila mai no li havia parlat d’aquella manera. La Lila s’hauria horroritzat amb la simple idea de pixar davant seu.

—De debò que ets molt guapo —va dir la Tessa, mentre li acariciava la cara. Havia begut més que tots junts, i en canvi, semblava que mantenia perfectament el control.

En Justin va percebre un deix àcid en aquells dits que el va excitar encara més. Eren les agulles de pi, la incomoditat del lloc, hi havia alguna cosa primitiva i violenta en tot allò que l’havia posat en un estat que desconeixia.

—I tu molt guapa —va dir en Justin. I sense poder-se contenir més, va capturar un d’aquells pits amb força. Va haver d’obrir la mà al màxim, i tot i així no el va poder agafar del tot. Tenia el cap a punt d’explotar.