27

En Marcus gairebé no havia dormit la nit anterior, torturant-se amb cada detall de la seva cita amb la Laura i lamentant-se de les oportunitats perdudes. Durant el matí, les coses no van ser diferents. Es va amagar al seu despatx i va evitar totes les trucades telefòniques que va poder. A l’hora de dinar, no va tenir cap altre remei que anar a la cafeteria, però va triar una taula petita per a quatre persones que gairebé ningú no feia servir perquè era molt a prop de la cuina. Per deixar clar que no volia que ningú el molestés, es va endur un gruixut manual de patologia que no tenia cap intenció de llegir. El va obrir al costat del plat de l’amanida, que es va proposar menjar-se en un temps rècord.

La Laura, que rares vegades dinava a la mateixa hora que la resta, va entrar en aquell moment a la cafeteria i va mirar a totes bandes. Quan el va veure, va alçar la mà per saludar-lo i s’hi va acostar corrents.

Va seure a la taula sense esperar cap invitació.

—Necessitava parlar amb tu.

En Marcus va comprendre, per l’excitació que li veia a la cara, que allò no era un tema personal.

Millor.

—Vols que et vagi a buscar alguna cosa?

—No, no. Estic bé. No tinc gaire temps. Avui he anat a veure la Nina…

La Nina? En Marcus va amagar el seu desconcert durant uns segons fins que va aconseguir ubicar el nom de la secretària d’en Lynch.

—Ah, sí? T’ha dit alguna cosa?

—Sí. —La Laura no podia amagar l’entusiasme—. Ha sigut fàcil un cop li he revelat la troballa de la capsa de Dunkin Donuts. Tot va anar tal com en Ted ho explica en el primer cicle. Ella era allà fins que la van deixar marxar. Però escolta el que va passar després.

La Laura s’havia inclinat sobre la taula; li parlava a escassos centímetres. En Marcus va tenir temps per fer una ullada al voltant i adonar-se que alguns companys els miraven.

—Què va passar?

—Abans d’anar-se’n, va sentir des de l’altra banda de la porta que en Ted li deia a en Lynch que sabia que l’havia seguit fins a la casa d’en Blaine.

En Marcus va intentar encaixar aquella peça. Es va adonar que, de mica en mica, aquell cas també l’estava atrapant a ell. Aquella simple frase els podia aclarir unes quantes coses. La primera, que en Lynch també coneixia en Blaine, i la segona, que la visita d’en Ted a casa d’en Blaine aparentment era el motiu que havia desencadenat la confrontació entre els dos amics i el consegüent atac.

—En què penses? —va preguntar la Laura.

—Bé, ja no hi ha cap dubte que en Ted va anar a casa d’en Blaine. I si em demanes la meva opinió, crec que amb intencions no del tot amistoses. No dic que el volgués matar, però com a mínim volia fotre-li una pallissa.

—Em sembla que ens hi acostem, Marcus. El motiu pel qual en Ted va anar a veure en Blaine aquella nit ha de ser la clau de tot. En Ted pensava suïcidar-se, però abans va anar a passar comptes amb en Blaine. Per què? En Lynch el va seguir fins allà, potser perquè sospitava el que podia passar, i va espatllar els plans d’en Ted. Et sembla convincent?

—Bastant. Tot es redueix a establir la relació que hi ha entre en Ted i en Blaine.

—Tinc la sensació que estem molt a prop de la solució.

Tant de bo.

—La família l’ha de venir a veure, oi, un dia d’aquests?

—Demà. Estic una mica nerviosa.

—Tot anirà bé.

La Laura va assentir. Els cops emocionals podien ser tremendament productius o causar importants retrocessos. Es va aixecar.

—Què faràs amb tot això, Laura?

—Crec que ha arribat el moment de fer-ho servir en la propera sessió, de mostrar totes les cartes.

En Marcus va fer un gest afirmatiu.

—Laura…

—Sí?

—M’ho vaig passar molt bé ahir… —va dir en Marcus. Era el màxim que podia arribar a dir per expressar com s’avergonyia de la seva covardia.

La resposta va arribar en forma de somriure compassiu, que va acabar d’empènyer en Marcus cap a un abisme de desolació.