24

1983

El maleter era confortable per a un nen de la seva mida, de manera que, miraculosament, es va endormiscar. Va ser una sort, perquè així no va pensar en la possibilitat que el pare decidís endur-se una maleta. Que potser això no era raonable, al capdavall? Aquesta idea li passava pel cap quan el cotxe es va posar en marxa, i llavors ja no tenia cap sentit preocupar-se. El pare tenia diners i podrien comprar tot el que els calgués.

En Ted no s’imaginava on anirien. Al cap d’una estona de viatge, va descobrir que si pressionava cap amunt l’extrem de la safata del darrere, s’obria una escletxa i podia observar l’interior del cotxe. Així va poder veure la silueta d’en Frank, immòbil i silenciosa, i més enllà, la carretera. Havien sortit de la ciutat.

Van viatjar durant més d’una hora, o això li va semblar a en Ted, que en un determinat moment es va trobar aferrant el tauler d’escacs contra el pit, com un escut protector, i una altra vegada a punt de deixar-se atrapar per la son. Començava a acostumar-se a la idea que aquell viatge podia ser llarguíssim quan el Mustang va reduir la velocitat i es va aturar. En Ted va esperar uns segons amb els ulls ben oberts en aquella foscor impenetrable, es va girar i va deixar el tauler a un costat per alçar la safata amb molt de compte. Un raig de llum li va perforar la retina i va haver de tancar els ulls. No va poder veure en Frank com baixava del cotxe, però sí que va sentir la porta que s’obria i es tancava.

A fora es van sentir veus. Una era la d’en Frank, sens dubte… l’altra era la d’una dona. I llavors les dues portes es van obrir i el cotxe es va balancejar d’aquella manera característica quan dues persones hi entren gairebé al mateix temps. En Ted va recórrer al seu espiell especial però no podia veure el seient de l’acompanyant.

I si provava d’empènyer cap a l’altre costat? Ho va intentar, però sense sort. La safata estava perfectament subjectada en aquell extrem.

—Perdona per no haver pogut venir abans —va dir la dona—. Avui he fet doble torn al cine.

En Ted es va quedar de pedra. No s’esperava que tinguessin companyia. El pare sempre deia que no li agradaven els autoestopistes, i que per la seva feina de venedor en veia constantment i els coneixia com ningú. Aquella noia (en Ted se la va imaginar molt més jove que el pare) no era una autoestopista. Perdona per no haver pogut venir abans.

—No t’amoïnis —va dir en Frank—. Jo també he tingut un dia complicat a l’oficina.

L’oficina?

—És molt lluny d’aquí?

—No gaire. Però no té sentit que hi anem amb dos cotxes… així ens podrem conèixer una mica més bé.

En Ted ja no espiava, escoltava amb l’orella clavada al seient.

I si la mare tenia raó? Aquella podia ser l’altra dona de la qual li havia parlat a la tarda. I pensar en la mare, asseguda a la sala d’estar, darrere del sofà, va fer que en Ted sentís una fiblada de dolor. La mare s’havia pres tres pastilles…

No se les havia pres. El pare l’havia obligat a fer-ho.

En qualsevol cas, el més probable era que s’estigués molta estona allà on l’havien deixat, encara que es fes de nit. Llavors es despertaria allà, desconcertada i envoltada de foscor… confosa i sola. L’estat potser no la trobaria a temps.

En Ted va sentir un calfred. L’ull de la ment li va mostrar la sala d’estar de casa en la penombra, amb la mare asseguda inconscient a terra, el cap inclinat, i al seu costat quatre Homes Antena, drets, examinant-la com una junta mèdica, amb les seves cares de formiga mirant-se alternativament.

Al cotxe, en Frank es va començar a referir a la noia amb el nom d’Elizabeth. Parlaven del fill petit que tenia ella, que vivia amb els avis en algun lloc. Però en Ted estava massa absort en els seus pensaments per prestar-los atenció. No estava preparat per reconèixer-ho, però potser havia comès un error deixant sola la seva mare.

Un error greu.

—… el seu pare no l’ha vist mai —deia l’Elizabeth—. Sap que el seu fill existeix, l’hi vaig dir, per descomptat. Però mai no s’hi ha interessat. I tu?

—Jo em vaig quedar vidu i ara la casa se m’ha fet gran —va dir en Frank McKay—. En Teddy té set anys i a vegades penso que s’està criant massa sol…

Vidu? Teddy? El seu pare mai no li deia Teddy.

Què estava passant?

En Ted es va veure obligat a alçar la safata i observar. No tenia cap dubte del que havia sentit, però no s’ho podia acabar de creure. En Ted no s’estava criant sol, tenia la seva mare! I la casa on vivien era relativament petita en comparació amb les de la resta del barri. Res del que deia el pare no tenia sentit. Va intentar posar-se de costat per veure l’Elizabeth, però va ser impossible. El màxim que podia arribar a veure era el mirall retrovisor… i quan va mirar-lo, va veure els ulls del pare, clavats en els seus. El pare l’estava mirant!

Va deixar caure la safata, que va fer un cop sec, i es va estirar al terra del maleter.

El pare no t’ha vist. Només mirava enrere. Per a això és el mirall retrovisor, no?

—Què ha sigut, això? —va preguntar l’Elizabeth.

—El què?

—M’ha semblat sentir alguna cosa… Al sostre, segurament.

—No ha sigut res.

—Falta molt?

—No gaire.

Ningú no va dir res durant una bona estona. En Ted havia perdut completament la noció del temps; no podria haver assegurat quanta estona feia que viatjaven.

—Ens podríem aturar un segon? —va dir l’Elizabeth, de sobte—. Tinc una emergència.

—Ja estem arribant. Mig quilòmetre i tindràs un lavabo ben confortable a la teva disposició.

—És que no em puc esperar.

—Esclar que pots —va engegar en Frank. En Ted coneixia molt bé aquell to. Era el to que no deixava marge per a dubtes.

El Mustang avançava cada vegada més ràpid.

—I que no se t’acudeixi obrir la porta, em sents?

L’Elizabeth va fer un crit esgarrifós.

—Deixa’m estar!

En Ted es va aguantar l’alè.

Al cap d’uns segons es van aturar en algun lloc.

—Ho veus? —va dir en Frank, amb tranquil·litat—. Si obres la porta te’l clavo a la cama.

En Ted no mirava. No entenia què passava, però coneixia aquella faceta inflexible i autoritària del seu pare.

—No em facis mal —va implorar l’Elizabeth—. Tinc un fill.

—No, no en tens cap.

En Frank va agafar les claus del cotxe i per algun motiu va fer-les dringar. Va obrir la porta i va sortir. Al cap d’uns instants va obrir la porta de l’acompanyant.

—No vull embrutar el cotxe, ho entens, oi?

—No em facis mal. —La noia es va ensorrar. La veu tremolosa es va convertir en un plor constant.

—Surt.

—No, sisplau.

—Estàs espantada?

L’Elizabeth plorava sense control. En Frank li estava fent alguna cosa i en Ted no s’atrevia a mirar.

—D’acord, d’acord… ja surto —va dir l’Elizabeth, enmig d’un atac d’histèria.

Va sortir del cotxe i al cap d’uns segons va fer un crit esglaiador. En Ted no havia sentit mai res tan inquietant en la seva curta vida. Els crits no paraven i no va poder fer res més que tapar-se les orelles, però ni tan sols això va ser suficient.

Al cap d’una estona en Frank va tornar al cotxe; el va engegar i va començar a xiular la seva melodia preferida.