21

Època actual

Quan la Laura tornava a la zona de muntatge, es va imaginar moltes coses, però en cap moment va pensar que el guàrdia no hi seria.

En Ted l’esperava al mig de l’àmplia estança, amb els braços laxos a banda i banda del cos. Ja no tenia les cadenes.

—On és en Lee?

—Al soterrani.

La Laura es va preguntar si allò volia dir que encara era viu. No es va atrevir a preguntar-ho.

Mantén la calma.

—L’he encadenat —va dir en Ted, ensenyant els canells—. El deixaré anar més tard. Però tu te n’has d’anar ara mateix, Laura.

—Anar-me’n? Per què? Em pensava que estàvem fent progressos. Tornem al Lavender. El que et pertorba en aquest moment podem superar-ho. Pensa en la família, pensa en…

—Laura, t’agraeixo molt el que has fet per mi. Però no tot se soluciona amb un tractament. Hi ha realitats irreversibles.

La Laura no s’hi acostava.

—Vés-te’n, torna pel sender fins a la casa. I no avisis ningú.

—I tu què faràs?

Hi va haver un instant de dubte, una ganyota de conflicte intern va aparèixer i es va esvair de seguida.

—No faré res dolent.

La Laura començava a entendre què passava dins del cap d’en Ted. Estava confós i ella havia de fer servir la informació a favor seu.

—Qui t’ha trucat? —va preguntar en Ted, de sobte. Es va acostar uns quants passos.

—En Marcus Grant, el director del pavelló C. Hi ha hagut una emergència amb un dels interns.

—Ah…

—Sí.

—Quina mena d’emergència? Heu parlat molta estona…

Ja eren prou a prop perquè ell amb dues o tres gambades es plantés al seu davant.

—Ja ho saben, Laura?

Ella va arrugar el front. Havia de recuperar el control d’alguna manera.

—Acabo d’entrar a l’habitació on guardes les carpetes. Les he vist, per això he trigat tant.

—Així ja saps el que he fet —va murmurar ell.

En Ted va alçar el cap, com alertat per un soroll. Després va abaixar la vista i es va quedar molta estona contemplant un racó. Va semblar que oblidés on era.

—Ted, sisplau, em sembla que les coses són una mica més complicades del que et penses…

—Vés-te’n —va dir ell. Es va girar i es va encaminar cap al soterrani.

—Vinc amb tu —va anunciar ella.

Ell va parlar sense girar-se.

—Saps perfectament què passarà si véns.

Tot i així, ella el va seguir, i mentre baixava l’escala del soterrani va percebre la inconfusible olor de la gasolina.