9

L’endemà al matí, en McManus el va acompanyar a la que seria la seva nova habitació. Era al segon pis del pavelló C, i per arribar-hi van recórrer un passadís encatifat que no tenia res a veure amb el fred passadís de vidre de la zona de màxima seguretat. En Ted anava vestit amb els pantalons i la jaqueta grisa, però ja no anava emmanillat; les coses començaven a canviar. Des d’una porta lateral, l’Sketch —al qual en Ted va reconèixer de la partida d’escacs que havia presenciat el dia abans— l’observava amb una expressió indesxifrable.

—Deixa’m donar-te un consell —li va dir en McManus abans d’arribar al final del passadís—. Aprofita aquesta oportunitat; no facis cap estupidesa. Sembles un home intel·ligent.

Va semblar una recomanació sincera. En Ted va assentir amb solemnitat. Quan van entrar a l’habitació, va entendre una mica més bé a què es referia l’infermer. En comparació amb l’insuls llit on havia passat les dues últimes nits, aquella habitació era del Hilton. Va recordar la broma que havia fet a la Laura sobre això, i va somriure.

L’habitació era àmplia i tenia un gran finestral pel qual entrava el sol directament. Hi havia dos llits, cadascun acompanyat d’un escriptori i una petita estanteria; tot estava col·locat de manera simètrica, excepte una porta interior que conduïa al lavabo. La meitat corresponent a en Mike Dawson, el seu nou company, estava atapeïda de llibres, retalls penjats a les parets, fotografies i tot el necessari perquè l’habitació fos acceptablement acollidora. En McManus va explicar a en Ted que en Mike feia molt de temps que no compartia habitació amb ningú.

A sobre del matalàs nu hi havia una capsa de cartró amb el nom d’en Ted escrit amb retolador negre.

—Que bé! Ja han portat les teves coses.

Les meves coses?

En McManus es va acomiadar i en Ted es va quedar sol. Es va acostar al finestral per la línia imaginària que dividia el món d’en Dawson, habitat i acolorit, del seu, erm i amb una capsa de cartró que ni tan sols sabia què contenia. Un rectangle de sol era l’únic que amalgamava aquells universos tan diferents. Va entretancar els ulls per mitigar la resplendor i lentament es van anar dibuixant la pista de bàsquet i els senders que travessaven el jardí. Durant una estona, es va dedicar a seguir el caminar erràtic d’alguns pacients.

Es va apartar i va observar les pertinences del seu nou company. Li van cridar l’atenció els retalls de diari enganxats en un plafó de sobre l’escriptori. Va fer un pas cap allà però es va aturar. Va decidir anar fins a la porta del lavabo.

—Mike?

—Què? —Li va arribar la veu des de l’altra banda.

—Sóc en Ted. Necessito un boli o alguna cosa per tallar la cinta de la capsa que m’han deixat aquí sobre el llit. Et molesta si n’agafo un del teu escriptori?

Silenci.

—Mike?

—Esclar que pots agafar el maleït boli. Deixa’m cagar i llegir en pau.

—Perdona.

No hi va haver resposta.

Potser en Dawson no era tan terrible com deia tothom. Es va acostar a l’escriptori. Aquesta vegada no va poder evitar fer una ullada a un dels articles. El titular deia:

Es va apartar. Si en Mike sortia del lavabo en aquell moment, la relació entre ells, que semblava que havia començat amb bon peu, s’espatllaria indefectiblement. Va anar cap a la capsa de cartró. Va trencar la cinta amb la part superior del boli i va obrir les solapes. A dins hi havia una pila de roba ben plegada, llibres, una sèrie de bosses tancades, un llum de taula que va reconèixer de seguida i… un tentacle rosat que va serpentejar fins a desaparèixer.

En Ted va fer un bot. Va deixar anar les solapes i va retrocedir a batzegades fins que va xocar amb el llit d’en Mike i hi va caure a sobre. No podia treure els ulls de la capsa. Alguna cosa es movia a l’interior; no només ho havia vist, sinó que el soroll dels objectes xocant entre si havia sigut inconfusible. I en Ted en sabia el motiu; allò no era un tentacle, sinó la cua rosada de l’opòssum.

Respirava amb dificultat. No podia ser. Les trobades amb l’opòssum havien de formar part d’un malson…

Segur? A casa de l’Arthur Robichaud també?

En aquell moment, en Mike va sortir del lavabo. De seguida va veure que alguna cosa no rutllava.

—Què hi ha a la capsa? —va dir, llançant-se en aquella direcció. Es disposava a tocar-la però a l’últim moment se’n va desdir—. És una rata?

—No —va dir en Ted. La capsa havia parat de moure’s.

En Mike va obrir-ne la solapa amb un moviment ràpid i es va mantenir a distància. De mica en mica s’hi va anar acostant, va ficar la mà a dintre i en va treure el llum, després una bossa, després una altra…

—Aquí no hi ha res. —Va mirar al seu voltant, estranyat.

—He vist la cua. La capsa es movia.

En Mike el mirava amb una cella alçada.

En Ted es va aixecar, brandant el cap.

—T’asseguro que…

En Mike el va interrompre alçant una mà.

—Què has vist?

—Res.

—Què has vist?

En Ted va reflexionar.

—M’ha semblat veure un opòssum, però potser m’ho he imaginat.

—És la primera vegada que en veus un?

La pregunta va agafar en Ted desprevingut.

—Què vols dir?

—És una pregunta ben simple.

—Sí —va dir finalment.

En Mike es va posar una mà a la barbeta i se la va fregar.

—Un opòssum… —va dir, en veu baixa.

—Què passa? Tu també l’has vist? Abans, vull dir.

—No, però després de dinar m’ho explicaràs tot sobre aquest opòssum.

La seva expressió de misteri es va esvair. Va recollir el llibre que havia llançat sobre el llit quan havia sortit del lavabo i es va estirar a llegir sense dir res més.