16

1994

Cinc dies després de l’assassinat d’en Thomas Tyler, el campus seguia trasbalsat. Les activitats acadèmiques s’havien reprès, però la mort del professor era l’únic tema possible de conversa. Les unitats mòbils dels canals de televisió ja no estaven apostades a la UMass, ni hi havia helicòpters sobrevolant el campus, però els mitjans no s’havien oblidat del cas, ni molt menys. El triangle amorós ara era el focus d’atenció. Les notícies anaven acompanyades de fotografies d’en Tyler i la seva família, de la Georgia McKenzie i dues o tres d’en Ted (una era la de l’anuari de l’institut). La Georgia havia tornat a casa per prescripció mèdica, malgrat que la policia havia emès un comunicat en el qual informava que la noia no estava sent investigada per l’assassinat d’en Tyler. Gairebé ningú no s’ho creia.

Eren les sis del matí quan una veu va sorgir pels altaveus del Bloc. Les portes de les habitacions es van obrir. Els estudiants, que s’acabaven de llevar, amb cara de son, els ulls entretancats i encara amb pijama, es miraven els uns als altres intentant assimilar aquelles paraules. El que parlava era el degà. Els instava a baixar en un màxim de deu minuts. S’havia de fer un anunci important a la planta baixa.

Aquella situació era molt inusual. Quin anunci s’havia de fer a les sis de la matinada sense cap mena d’avís previ?

A l’habitació 503 va ser en Ted el que es va despertar primer. El seu company tenia el son més pesat que en Ted havia vist mai, de manera que va trigar uns minuts a tenir un mínim d’activitat cerebral. Quan en Justin va sospitar que allò tenia relació amb el cas, es va posar immediatament alerta.

—No et precipitis, Justin, sisplau. Va, vesteix-te i baixem.

La resta dels alumnes de la cinquena planta passaven mig adormits pel passadís.

Quan van arribar a la planta baixa, els dubtes per si aquell anunci tenia relació amb l’homicidi d’en Tyler es van esvair de cop. Un grup de deu policies van pujar a les habitacions quan alguns encara estaven baixant. La sala general estava plena a vessar. Al costat de la porta hi havia el degà i el detectiu Segarra, al qual tots van reconèixer per les breus aparicions a la televisió arran del cas. Amb ells hi havia alguns policies més i dos homes que escortaven el degà.

—Què cony és tot això? —va mussitar en Justin.

—Segurament algun procediment de rutina —va dir en Ted, amb veu despreocupada.

—Bon dia —va dir el degà—. Seré breu. Com ja us deveu imaginar, necessitem la vostra col·laboració en la investigació que el departament de policia de Massachusetts duu a terme en aquests moments. El detectiu Segarra i la seva gent escorcollaran l’edifici, i necessitem que us esteu aquí mentre ells fan la seva feina.

Una barreja de murmuris i protestes es va estendre per la sala. Llavors va parlar en Segarra.

—Si algun de vosaltres necessita alguna cosa indispensable per a les properes dues o tres hores, que aixequi la mà i un agent l’acompanyarà a l’habitació a buscar-ho. —Va fer una pausa—. Per indispensable em refereixo a medecines.

—Ho poden fer, això? —va preguntar algú.

El degà va respondre.

—Els advocats de la universitat són aquí perquè tot es faci segons la llei.

Ningú no va alçar la mà ni es va formular cap més queixa. En Segarra i els seus homes es van perdre escales amunt. Només dos agents es van quedar a baix custodiant la porta.

Què estava passant?

De tots els dormitoris de la universitat, el Bloc era el primer on es feia una cosa així. Podia ser una casualitat, però la lògica indicava que l’elecció del primer edifici no podia ser aleatòria. A partir d’ara, la resta dels estudiants estarien alertats, i si amagaven alguna cosa rellevant per a la investigació a la seva habitació tindrien temps de desfer-se’n. No, aquell escorcoll no s’estendria a la resta dels edificis del campus: el que fos que els interessés, havia de ser al Bloc.

En Justin, en Ted i uns quants més van formar un grup. Entre els joves reunits, hi havia en Marman i l’Irving Prosser, així com un noi que es deia Joe Stiwell, que de sobte s’havia quedat blanc com la cera i semblava que s’hagués oblidat de parpellejar. En Ted va agrair que l’Stiwell fos allà amb ells, perquè així el terror d’en Justin no seria tan evident.

—Creieu que busquen l’encenedor? —va suggerir en Marman.

En Ted s’havia oblidat de l’encenedor, un mite que va néixer perquè alguns alumnes havien vist el professor amb un caríssim encenedor d’or.

—No hi ha cap encenedor —va comentar l’Irving.

—Doncs què busquen?

A en Ted no li interessava el que buscaven, sinó el perquè. Escorcollar un complex de dormitoris de sis plantes en una universitat no era gens fàcil, això quedava clar, ni tan sols tractant-se d’un cas tan sonat d’assassinat. Malgrat que el degà s’havia mostrat cooperatiu en la conversa de feia uns instants, segurament ell i els advocats hi havien posat tota mena d’objeccions. Un jutge havia d’haver avalat tot el procés. Era massa operatiu per no haver-hi una cosa concreta. Què podia ser?

Poc més d’una hora després, en Segarra i el seu equip tornaven a la planta baixa. En Ted els va comptar. En total eren quinze. La primera conclusió a la qual va arribar era que tots eren policies o detectius, no hi havia membres de la policia científica, amb la qual cosa era molt probable que l’autorització judicial es limités a la cerca d’una cosa específica i no pas a la recollida d’empremtes o de mostres genètiques. Això deia alguna cosa del probable avenç de la investigació, va pensar. La segona conclusió, i la més important, era que amb aquella estona era impossible que aquella quantitat de persones haguessin escorcollat totes les habitacions amb un mínim de meticulositat.

Quan en Ted va pujar les escales, un cop es va autoritzar els alumnes a tornar a les respectives plantes, es va prendre el temps necessari per fer una ullada a les habitacions, i va veure que moltes evidenciaven signes d’haver estat escorcollades. Però això no era possible, per descomptat. De seguida es va adonar del que havia passat: dos o tres membres de l’equip s’havien ocupat de desordenar una mica totes les habitacions, algunes més que les altres, i la resta de l’equip havia fet un escorcoll minuciós a l’habitació que els interessava. No hi havia cap altra possibilitat. Perquè si quinze persones havien escorcollat el Bloc en una hora, era impossible que haguessin fet una feina decent… I en aquest cas, per què molestar-se a fer-ho?

Quan va arribar a l’habitació 503 va confirmar les seves sospites. El desordre era absolut: matalassos fora dels llits, calaixos oberts, roba tirada pertot arreu… no havien fet ni el més mínim esforç per no deixar rastre. Esclar que fins i tot aquell caos l’hauria pogut provocar una sola persona. En Ted va buscar aspectes més subtils, i en va tenir prou fent una ullada a la llibreria per veure que allà hi havien fet un escorcoll a consciència. En Ted tenia molta memòria fotogràfica, i de seguida es va adonar que els seus llibres eren al lloc correcte, però col·locats en diferents profunditats que abans. Algú s’havia pres la molèstia de treure’ls un per un.

—Què és el que et crida l’atenció? —li va dir en Justin des de darrere seu.

—Res —va dir en Ted, sense apartar la vista dels llibres—. Aviat tindrem notícies d’en Segarra.

—Què vols dir?

—Això —va dir, molt seriós—. T’has de controlar, Justin, recordar el que t’he dit. Aquest detectiu voldrà parlar amb tu. I potser també amb mi un altre cop, tot i que de mi ja sap que no n’obtindrà res de nou.

En Ted sabia que en Segarra no havia trobat res. A hores d’ara el detectiu es devia estar lamentant d’aquell pas en fals.