32

Feia mitja hora que eren a la sala d’avaluació del Lavender Memorial. La Laura va descriure per sobre la visita a la Nina, la secretària d’en Lynch. Tanmateix, es va guardar una estona més la revelació final de la dona.

—La policia no la va interrogar, però ella va ser allà amb tu, Ted, abans que entressis al despatx d’en Lynch.

En Ted tenia el cap en una altra banda. La visita de la família i aquella estranya experiència al jardí de l’hospital l’havien pertorbat.

—Tot això té alguna importància?

—Encara no t’he explicat el final. Però abans de fer-ho, deixa’m dir-te que sí que en té, perquè confirma que cada esdeveniment del primer cicle té una base real, i això ens pot ajudar a reconstruir els teus últims dies.

—Si això és veritat, per què hauria d’haver anat a veure un paio com en Blaine?

—Precisament et volia parlar d’això. Quan la Nina se n’anava del despatx d’en Lynch, va sentir que tu li recriminaves que t’havia seguit fins a casa d’en Blaine.

Aquesta frase va cridar l’atenció d’en Ted. La va repetir amb veu pausada.

—No entenc quina connexió vaig poder tenir amb aquest paio.

—Però ara sabem positivament que tu i ell us coneixíeu. És probable que fos un vincle que ningú no sabia, ni tan sols la Holly. Quan et vas adonar que en Lynch t’havia seguit fins a casa seva, et vas enfadar molt.

La Laura es mostrava enigmàtica. Cada cert temps li dedicava mirades particularment incisives, o si més no això va semblar a en Ted.

—Un moment, Laura, a què et refereixes amb un vincle?

—A res en particular, no ens precipitem. Però crec que és important esbrinar-ho. Ted, que et passa res?

Ell va abaixar la vista.

—En realitat, sí, t’he de demanar un favor. Des que he vist les nenes…

—Sí?

En Ted semblava ensorrat. Pensar en la Cindy i la Nadine li va fer recordar la promesa que els havia fet abans que se n’anessin.

—Ted, pots dir-me el que sigui. Vull que em parlis de què has sentit quan has vist la Holly i les nenes, això també ho hem d’abordar.

Ho va dir sense pensar-s’hi dues vegades:

—Necessito sortir d’aquí, Laura. Un dia o dos, necessito anar a la casa del llac, veure les meves coses, estar en el meu hàbitat. No puc connectar-me amb una realitat que no puc recordar… i estar aquí m’ha ajudat, no m’interpretis malament, però tinc la sensació que ha arribat l’hora d’anar al lloc on tot va començar.

—Ted, no sé si és el moment. Estem fent progressos importants.

—Ja ho sé, i t’ho agraeixo profundament. He pogut veure les meves filles gràcies a tu. Però he de seguir recordant, i a la casa del llac hi ha respostes, n’estic segur.

—Per què ho penses, això?

Sabia que si la volia convèncer no tenia cap més remei que parlar-li del que havia vist al jardí de l’hospital.

—Vaig tenir un somni molt estrany. Va ser… una visió, o una cosa semblant. El primer que recordo és el castell rosa de les nenes. Jo m’hi acostava, l’examinava amb atenció i després descobria que al darrere hi havia un camí. Crec que la Cindy era amb mi. Després se n’anava. Vaig seguir el camí darrere de la casa del llac no sé durant quant de temps. Però l’important és el que sentia mentre caminava, com si tingués la certesa que el que m’esperava al final seria una revelació. La clau de tot.

La Laura havia agafat una llibreta i prenia apunts amb rapidesa.

—Llavors em trobava un cadàver. Era un alumne de la UMass; duia la jaqueta de la universitat i una gorra. A sota del cos hi havia un bassal de sang. No li vaig poder veure la cara.

—Quan ho vas somiar, això?

—Ahir.

En Ted no li volia revelar que allò havia passat estant despert i amb en Mike i l’Espósito observant-lo des de la pista de bàsquet. Si tenia una esperança remota de sortir d’allà, no seria pas tan estúpid de dir que havia arribat fins al cadàver seguint un opòssum imaginari.

—Què més va passar?

—Res més. No sé què signifiquen el castell o el noi mort; segurament se m’escapa alguna cosa. El que sé segur és que aquell sender de darrere la casa del llac amaga respostes importants. Va ser una sensació tan forta que no he pogut pensar en res més.

—Ted, ja saps que a vegades els somnis tenen aquesta particularitat. Ens convencem de coses que quan ens despertem no són veritat.

—Ja ho sé. Però això va ser diferent. En certa manera, va ser com si… com si una part de mi em parlés i em donés la resposta que estic buscant.

En Ted sabia que exagerava. Però havia de ser convincent. Quan va veure l’expressió de la Laura va saber que almenys el relat li havia despertat la curiositat.

La Laura continuava prenent notes.

—El que vas veure al sender et remet d’alguna manera al teu pas per la universitat?

—No exactament. Vull dir que la jaqueta i la gorra hi devien ser per alguna cosa, però la veritat és que el meu pas per la universitat és una cosa borrosa. Recordo molts detalls amb claredat, com ara els professors, les partides de pòquer, les feines que vaig tenir, no ho sé, coses així. Amb d’altres, en canvi, em resulta impossible. Suposo que tot el que té relació amb en Ly… amb en Justin. Si ell era el meu company d’habitació i allà ens vam fer amics, suposo que és lògic que no recordi moltes de les coses que vaig compartir amb ell…

La Laura assentia.

—Així, què me’n dius, Laura, de la possibilitat d’anar a la casa del llac?

La doctora va brandar suaument el cap. Tenia un deix de tristesa als ulls.

—No és el moment, Ted. Ho sento. No descarto que molt aviat puguem organitzar una sortida terapèutica. Solem fer-ho quan creiem que pot ser útil.

En Ted es va aixecar. No duia cap restricció a les mans ni als peus. Però en McManus no el perdia de vista des de l’habitació contigua.

—Laura, ho entenc, i confio en tu. L’únic que et demano és que ho consideris. Si aquest sender no existeix, o no condueix enlloc, no hi perdrem res.

En Ted semblava un alumne que hagués de sortir al davant de la classe per recitar la lliçó. La Laura el mirava per sobre de les ulleres de lectura.

—Et prometo que ho consideraré. No obstant això, has de saber que la decisió final no és meva. Jo no sóc la directora d’aquest pavelló.

En Ted va seure.

—Ho entenc. I en tinc prou de saber que hi pensaràs.

—No pateixis. T’ho prometo.