7

La Laura l’esperava en una sala d’avaluació. En Ted, que tenia les mans emmanillades, va esperar que en McManus trobés la clau adequada per deixar-lo entrar.

—Està obert —va dir una veu des de dintre. En Ted la va reconèixer de seguida.

A la cara de la Laura Hill s’hi dibuixava un somriure tebi. En Roger, al seu costat, era un tòtem de serietat, amb aquells ulls grans i freds com dues llunes.

—Doctora Hill… per fi —la va saludar en Ted.

—Em pots continuar dient Laura.

—Laura, esclar. Gràcies per aquesta nit al Hilton, ha sigut molt generós per part teva.

L’infermer el va conduir cap a la taula rere la qual seia la doctora, però abans de seure va exhibir la cadena que li lligava els canells.

—Seu, Ted, sisplau —va dir la Laura. No va dir res de les manilles.

Ell va examinar aquella sala on, realment, no hi havia gaire res per veure: unes depriments rajoles verdoses a les parets, la taula de fòrmica, sis tubs fluorescents que esborraven totes les ombres i una finestra de vidre fosc que segurament amagava una càmera de vídeo. Precisament en el reflex del vidre en Ted va veure que en McManus feia un gest amb el cap i se n’anava.

—Com et sents, Ted?

—No, no, res de «Com et sents, Ted?». Em sento com el cul. Vull saber què hi faig, aquí. I ho vull saber ara.

La Laura va abaixar la vista uns instants, va posar bé una carpeta tancada que tenia davant seu i es va aclarir la gola. Ja no li quedava cap rastre del somriure, i semblava genuïnament contrariada. Duia els cabells recollits, com sempre, les ulleres rectangulars i una bata blanca.

—T’ho explicaré de seguida, però primer necessito saber unes quantes coses. En Roger i jo només et volem ajudar i…

—D’acord, d’acord, talla el rotllo, què vols que et respongui?

La Laura va agafar aire.

—Ahir li vas dir a en Roger que et tancaríem al Lavender Memorial, que ja ho sabies tot. A què et referies?

—Crec que això no necessita gaires explicacions, no? Em referia a això. —En Ted va tornar a exhibir les mans emmanillades.

—Qui t’ho va dir?

—Què importa qui m’ho va dir? S’ha acomplert.

—Va ser en Wendell?

Silenci.

En Ted va recordar la conversa que havia mantingut amb en Wendell al quarto de les eines de la fàbrica abandonada.

Et tancarà al Lavender Memorial, amb els bojos rematats. Té el poder per fer-ho, t’ho asseguro.

—Ja n’hi ha prou, Laura, ara et toca a tu parlar.

La Laura i en Roger van intercanviar una mirada que en Ted no va saber interpretar. La doctora va assentir i va obrir la carpeta que tenia al davant. La va girar perquè ell la pogués veure, tal com havia fet en Lynch a la sala d’estar de casa seva. Però aquesta vegada no hi havia la fitxa d’un criminal, sinó una ressonància magnètica del seu cervell. Va reconèixer de seguida les plaques que en Carmichael li havia ensenyat al consultori; hi havia el seu nom imprès a l’extrem de cada placa.

—Les reconeixes?

—Esclar. Aquí hi ha el tumor. —En Ted va assenyalar una zona específica lleugerament més fosca que la resta.

—Tu no tens cap tumor, Ted.

Per què no et sorprèn?

La doctora es va girar i va fer un gest cap al vidre fosc. Al cap d’uns instants es va obrir la porta de la sala d’avaluació.

—Hola, Ted.

Era en Carmichael, amb les mans a les butxaques i la cara compungida, com el que ha de comunicar una mala notícia.

En Carmichael també està ficat en tot això.

—Em temo que el que ha dit la doctora Hill és veritat —va dir, encara dret al llindar de la porta.

Es va acostar a poc a poc, va donar la volta a la taula i va seure. Ara ja tenia tres interlocutors.

—Li he demanat a en Carmichael que vingués al Lavender perquè t’ho pogués dir ell mateix —va explicar la Laura.

L’home va assentir amb gravetat.

—No hi ha hagut mai cap taca —va dir en Carmichael, amb calma—. Quan va arribar el primer estudi et vaig dir que tenies el cervell perfectament sa, que els mals de cap havien de tenir algun altre origen, que l’esbrinaríem junts, tal com havíem fet amb cada malestar que havies tingut durant tots aquests anys. Tu et vas alterar, i fins que no et vaig dir que faríem l’estudi de nou per estar-ne segurs no et vas calmar. Vaig suposar que d’aquesta manera guanyaria una mica de temps, perquè al teu cervell no hi havia ni el més mínim rastre d’un tumor, i sabia que els resultats es repetirien.

En Ted l’observava sense immutar-se.

—No recordes res de tot això? —va intervenir la Laura.

—Heu canviat els resultats. Com sé que aquestes plaques són del meu cap?

—Ho sento —es va disculpar en Carmichael.

—I què me’n diu, dels mals de cap, de les confusions? —Per primera vegada, en Ted va deixar entreveure indicis de desesperació—. El tumor pot ser petit, o estar allotjat en una zona on la ressonància no el pot detectar. He llegit sobre el tema, no intenteu enganyar-me.

—Seguirem avançant amb el tractament per ajudar-te a…

—Ajudar-me! No entens res, Laura; les últimes sessions et vaig venir a veure de miracle. Si tot hagués anat tal com ho tenia planejat, en aquests moments seria al despatx de casa meva amb un tret al cap. —En Ted va riure—. Això és ridícul. Si no hagués sigut pel torracollons d’en Lynch, ho hauria fet.

Va formar una pistola amb els dits i se’ls va acostar a la templa. Va emular el soroll d’un tret.

Els doctors es van mirar.

—Què passa? —es va impacientar en Ted—. Ja n’hi ha prou de tractar-me com un boig!

Es va aixecar com accionat per un ressort i la cadira va sortir empesa cap enrere. Ningú no es va immutar. El van observar mentre caminava en cercles.

—No m’ho puc creure —deia en Ted per a si mateix. Caminava amb les mans al ventre, la mirada clavada en el terra de linòleum.

—Tens la ferradura? —va preguntar la Laura.

En Ted es va aturar de cop, es va palpar la butxaca dels pantalons tot esverat. Va notar la forma dura de la ferradura. La va treure de la butxaca i la va sostenir entre els dits, contemplant-la com si fos un talismà poderós.

—Te’n recordes, que me’n vas parlar? —va continuar la Laura—. D’en Miller, el teu professor d’escacs, del campionat entre Capablanca i Alekhine a Buenos Aires…

En algun moment, en Roger es va acostar a en Ted i el va conduir cap a la cadira. Ell no en va semblar del tot conscient. Seguia contemplant la ferradura.

—La vaig trobar a casa d’en Wendell —va dir en Ted, meravellat, hipnotitzat davant d’aquell ferro doblegat.

—Ted, mira’m.

Va alçar el cap.

—Aquí les normes són estrictes, i un element metàl·lic tan contundent com una ferradura va definitivament contra aquestes normes. Però permetré que te la quedis. I quan et sentis confós, vull que t’hi concentris, que pensis en en Miller, en les partides d’escacs, d’acord?

—En els bons temps —va mussitar ell.

—Exacte —va dir la Laura, complaguda—. En els bons temps.

No quedava cap rastre del rampell d’ira. En Ted va tornar a abaixar la mirada, la va desviar de la ferradura, que reposava sobre la seva falda i la notava amb els dits.

—Va ser per la Holly? Ella… ella tenia un embolic amb en Lynch, no era en Wendell, sinó en Lynch. He vist les fotografies. Eren en un restaurant.

—No pensis en això ara, Ted. No sé el motiu pel qual vas prendre la decisió de llevar-te la vida. Però l’esbrinarem.

En Ted semblava un nen castigat. Llavors li va canviar l’expressió, com si recordés alguna cosa. Va mirar la Laura i els ulls li van reflectir un autèntic terror.

—La Holly i les nenes estan bé?

—Estan bé. A casa dels seus pares, a Florida.

—Havien de tornar divendres. Quin dia és avui?

La Laura no va respondre. Va tancar la carpeta, que encara estava oberta sobre la taula. El doctor Carmichael es va disculpar dient que tenia feina, va saludar en Ted amb una inclinació de cap i li va dir que tornaria a veure’l, que fos valent, que estava en molt bones mans.

L’horror no havia desaparegut dels ulls d’en Ted.

—Què són tots aquests records, Laura?

—Ja ens n’ocuparem, però em temo que no tinc totes les respostes. Ara per ara, no et vull atabalar. És important que assimilis el que t’acabo de dir. Ens tornarem a veure aquí demà passat, i continuarem parlant. Aquesta vegada només tu i jo, com en els vells temps.

La Laura va fer un somriure compassiu.

—La Holly m’ha tancat aquí? No sóc tonto, sé que ella hauria d’haver donat el consentiment. Ho sap? Sap el que em disposava a fer al meu despatx?

—No ho sap.

—Millor.

—Però entens que t’has de quedar aquí uns dies, oi?

—Suposo que sí.

No, penses que no, però segueix-li el joc. Tot està passant tal com en Wendell t’ho va anticipar. Ell és l’únic que ha sigut sincer amb tu… l’únic que t’ha mostrat proves.

—Passaràs la nit a l’habitació de màxima seguretat, però demà ordenaré que t’assignin una habitació comuna, que hi estaràs més còmode. M’ha dit en McManus que has congeniat amb en Dawson, cosa bastant meritòria. Sol ser molt selectiu.

—No sé si congeniar és la paraula. Hem parlat al jardí, a primera hora. M’ha explicat per què és aquí, res més.

—En un dia t’ha dit més coses del que la majoria li han sentit a dir en tota la vida.

En Ted va arronsar les espatlles. El que menys li interessava era congeniar amb un assassí dement.