14

1994

Els rumors es van avançar als fets al campus de la universitat. Quan en Ted es va assabentar que l’aventura de la Georgia amb el seu professor havia sortit a la llum, la va anar a veure al seu dormitori, on la noia s’havia refugiat presa d’un atac de pànic. En Ted no va perdre el temps amb formalitats i va anar directe al gra; volia saber què havia vist la seva nòvia aquella nit, si és que havia vist res. La Georgia li va dir que els seus pares estaven de camí amb un advocat, o sigui que disposava de poc temps. La seva sorpresa va ser immensa quan la noia li va revelar, tremolant i amb llàgrimes als ulls, que efectivament no només havia estat amb en Tyler aquella nit, sinó que a més havia presenciat el moment exacte en què el van assassinar. En Ted es va quedar de pedra. El relat entretallat de la noia li va confirmar que havia estat amb el professor en un dels bancs del parc, que l’objectiu d’aquella trobada (li va jurar a en Ted que era l’última) era tallar amb ell, i la conversa no es va desenvolupar en termes gaire amistosos. Van discutir i el professor li va dir alguna cosa desagradable (la Georgia no va voler revelar què) i llavors ella es va posar a plorar. Ell va intentar abraçar-la, però la Georgia l’hi va impedir. Al cap d’una estona, la noia es va aixecar i va dir al professor una cosa que, segons les seves pròpies paraules, no tenia intenció de fer. Li va dir que si no la deixava en pau ho explicaria tot a la seva dona. I se’n va anar. Es va allunyar uns quants metres, però el sentiment de culpa era massa fort; va tornar al parc, no pas per demanar-li perdó, sinó perquè en Tyler no es mereixia que li hagués dit allò. I quan era a uns metres de distància ho va veure tot. Una ombra va sorgir dels arbustos i amb una rapidesa extraordinària li va tallar el coll. En Tyler va caure desplomat sense ni tan sols cridar. L’assassí no es va moure durant un segon, a penes era un contorn entre les ombres, i abans d’anar-se’n va fer una cosa estranya: es va inclinar i va buscar una cosa en el cos del professor. La Georgia no va veure què era. I immediatament després va desaparèixer a la velocitat d’un fantasma.

En Ted va escoltar el relat en un silenci absolut. Ella estava asseguda al llit i ell en una de les cadires. No es va acostar ni un moment a consolar-la. No li va semblar apropiat.

—Vas poder veure qui era? —va preguntar en Ted.

—Quan es va ajupir, la llum del fanal gairebé li va il·luminar la cara, però no el vaig veure.

—Ho diràs a la policia?

—No ho sé, Ted. Estic molt espantada. Ahir al vespre em vaig haver de prendre pastilles per dormir. No vaig ni pensar que en Tyler podia haver sobreviscut, per això me’n vaig anar corrent, vaig pensar que era el millor. No t’imagines el raig de sang que li va sortir del coll, i com va caure desplomat a terra. Era…

La Georgia plorava compulsivament. Fràgil i tremolosa, suplicava una abraçada de redempció que mai no va arribar.

—Era com si l’assassí sabés el que feia —va acabar la Georgia.

En Ted va assentir.

—Necessito que em perdonis.

Però abans que en Ted pogués respondre, la porta de l’habitació es va obrir i allà van veure palplantat el detectiu que s’encarregava del cas, un home que es deia Segarra, i dos polis més.

L’endemà la Georgia va prestar declaració i després ho va fer en Ted. No els van permetre tornar-se a veure. Pel que fa a en Ted, es va mantenir ferm en el que li havia dit a en Justin a l’habitació: la nit del crim havia estat a la sala de pòquer de la sisena planta i després havia anat a estudiar. Li van fer tota mena de preguntes, no només d’aquell dia, sinó també dels anteriors, saltant d’una cosa a una altra amb la clara intenció de fer-lo confondre. En Ted no es va contradir en cap moment.

D’alguna manera, els cronistes del cas van aprofitar les declaracions de la Georgia i la seva versió dels fets es va convertir en la història oficial. Desenes de periodistes, alguns apostats al parc fora de l’àrea restringida, van relatar la trobada entre alumna i professor, i com la noia havia tornat instants després per veure’l morir. Molts (incloent-hi en Ted) creien que la filtració d’aquest testimoni estava meticulosament orquestrada pel detectiu Segarra. Si bé la noia no va poder identificar l’assassí, va assegurar que no es tractava del seu nòvio, en Ted, del qual va dir que l’hauria reconegut fins i tot amb la poca llum que hi havia al lloc dels fets. Les especulacions no van cessar i es van anar teixint tota mena d’hipòtesis. Hi havia els que dubtaven de tota la història de la Georgia i l’acusaven com a autora material, i també hi havia els que especulaven amb un possible complot entre ella i el seu nòvio. D’altres assenyalaven la dona d’en Tyler com l’assassina despietada.

La situació d’en Ted es va complicar quan els advocats de la Georgia li van suggerir que ampliés la declaració. La noia ja hi estava de per si, implicada, tenia un mòbil per matar el professor i a més s’havia allunyat de l’escena del crim. Esclar que a favor seu hi havia el fet que era ella mateixa la que havia declarat tot això, però era suficient? Almenys dues de les seves amigues estaven assabentades de l’aventura clandestina, i també hi havia la possibilitat que algú els hagués vist, de manera que el fet d’exposar-ho primer ella podria ser només una pantalla. La qüestió és que amb el pas de les hores les mirades requeien cada vegada més sobre la Georgia. Els advocats li van recomanar que rectifiqués les declaracions respecte al que havia vist aquella nit. La veritat era que hi havia molt poca llum i que la noia no podia descartar ningú, ni tan sols en Ted. Els advocats van dir que la visita que en McKay va fer l’endemà a l’habitació de la noia (de la qual en Segarra havia sigut testimoni casual) havia intimidat la Georgia, i si bé ella no creia que el seu nòvio fos capaç de fer una cosa així i que per això el va descartar des de bon principi, la veritat és que no podia dir res de la persona que havia matat en Tyler. Ni tan sols podia assegurar que fos un home.