27
Època actual
Per algun motiu, en Lee es va pensar que amenaçar en Ted amb l’encenedor podia ser una bona idea. O bé el cop li va impedir pensar amb claredat i en Lee mai no havia sentit a parlar dels vapors de la gasolina, perquè tot just la petita flama es va convertir en una gran bola de foc, la cara se li va transformar per la sorpresa. L’ull inflat se li va obrir al màxim abans que el guàrdia comencés a espolsar-se amb una dansa frenètica, cridant de dolor atrapat en una esfera de flames.
La Laura i en Ted no van tenir gaire temps per reaccionar. Una paret de foc va avançar cap a ells i els tentacles blaus de les flames es van enfilar pertot arreu. Se’n van allunyar tan ràpid com van poder en direccions oposades. Els crits d’en Lee eren cada vegada més esgarrifosos. L’olor de carn cremada omplia l’estança.
El soterrani es va dividir en dos i la Laura va quedar atrapada al costat oposat de la porta. Quan el guàrdia feia els últims crits agònics, ella intentava buscar la manera de passar a l’altra banda, però el foc havia format una barrera que avançava cap on era ella; el fum era cada cop més dens. Les bombetes explotaven d’una en una, pintant una nova realitat taronja i bategant. Les rates xisclaven.
En Ted li cridava que anés cap a la part del darrere mentre intentava moure el sofà verd, on encara no havien arribat les flames, per formar un pont amb l’ajuda d’una taula i uns trastos apilats. No va funcionar. Les flames se li van agafar a la camisa i se la va haver de treure per tapar-se la boca i poder respirar. Va cridar una cosa inintel·ligible.
—Què?! —La Laura era a uns deu metres de distància, però en comptes d’avançar es veia obligada a retrocedir. També es va treure la camisa i respirava a través de la tela, però tot i així començava a notar que les idees li passaven pel cap amb pesadesa.
En Ted ho va tornar a intentar, aquest cop traient-se la camisa de la boca.
—La trapa, Laura. Fica’t a dins i tanca la tapa.
Aquest cop la Laura el va entendre. Tanmateix, es va adonar que seria impossible aconseguir-ho en aquelles condicions. Les flames s’interposaven entre ella i l’obertura del terra.
—Ted, no hi arribo!
Ell li va cridar alguna altra cosa, però la veu va quedar amortida pel crepitar del foc. El fum s’havia tornat molt dens i ja era gairebé impossible respirar fins i tot a través de la tela; la Laura no ho va suportar més i se la va treure de la boca. Un atac de tos la va fer caure de genolls. No havia sigut del tot conscient de la coïssor dels ulls fins que va descobrir que arran de terra l’aire era una mica més respirable. Es va tornar a tapar la cara amb la tela i es va arrossegar per la paret lateral. Es va dir que l’única oportunitat que tenia per aconseguir el seu objectiu era reptar pel costat del sòcol. Hi havia una sèrie de taules d’acer alineades que formaven una mena de túnel pel qual va poder avançar amb relativa facilitat. El foc li va impedir avançar en dues o tres ocasions i es va haver d’enganxar al màxim a la paret i, a vegades, sortir de l’improvisat túnel. A mesura que s’hi acostava el fum es feia més dens, fins i tot allà a terra.
Havia de recórrer només uns vuit metres. Semblava fàcil, però a mig camí va començar a pensar que no ho aconseguiria. Una cortina vermella li barrava completament el pas. Si volia seguir endavant hauria de sortir de sota la taula, però la situació no era gaire millor cap al costat. Quan va mirar enrere, va veure que ni tan sols podia tornar.
Va cridar en Ted a crits, però no va obtenir cap resposta. Havia sortit del soterrani o estava inconscient? La policia estava de camí i arribaria en qualsevol moment; si ella arribava a la trapa i aguantava prou allà dintre, podria cridar fins que algú la sentís des de fora.
Però per a això havia d’arribar a la trapa; no tenia gaire temps. O intentava sortir del túnel i arribar a l’obertura fent una volta, o seguia pel camí més curt i travessava aquella cortina de foc. Ho havia d’intentar, per en Walter.
Es va embolicar el cap amb la camisa, va posar-se el braç al davant com un escut i la va travessar corrent.