5

L’aparició d’en Roger vagant per la propietat d’en Wendell va ser la segona connexió directa entre la fantasia (en Ted no se sentia a gust anomenant-la d’aquesta manera, però quina importància tenia?) i el present. L’altra connexió havia sigut la ferradura i la nota que havia trobat a l’escriptori.

En Wendell pràcticament el va empènyer fora del castell.

—Coneixes aquest paio?

—Sí, suposo que el conec d’algun lloc.

En Wendell va sospirar i va alçar la mirada al cel, com si allà hi hagués la resposta al comportament d’en Ted. El va agafar pel coll de la jaqueta.

—Centra’t! —En Wendell va acostar la cara a la d’en Ted i el va mirar intensament—. Creus que aquest paio t’ha seguit, o t’està buscant a cegues?

—Crec que és això segon.

En Wendell el va deixar anar. Es va fregar la barbeta, va fer una ullada als laterals del castell i va meditar amb la vista clavada a la grava blanca de la zona de jocs.

—Vine amb mi.

Tots dos junts es van endinsar al bosc.

—On anem?

—Vull ensenyar-te una cosa que tinc al cotxe. Però val més que aquest paio no ens vegi.

S’hi van endinsar prou per quedar amagats i van donar la volta a la casa fins que van arribar al camí particular. En aquell moment, en Roger devia ser darrere la casa, de manera que no els podia veure. Es van dirigir a la part posterior del cotxe. Abans que hi arribessin, el maleter es va obrir automàticament.

A dintre, hi havia una sèrie de caixes meticulosament ordenades. En Wendell en va triar una i en va alçar la tapa. Va agafar una carpeta i la va donar a en Ted.

—Què és això?

—Vinga —el va instar en Wendell, sacsejant la carpeta—. Hi ha un paio rondant per casa meva; no tenim gaire temps.

En Ted va agafar la carpeta. Era idèntica a les que li havia entregat en Lynch. La va obrir, i el primer que va veure va ser la fotografia feta al restaurant. En Wendell no li havia mentit. A la fotografia es veia clarament que era en Lynch l’home que acompanyava la Holly, el que li oferia un mos per tastar amb la cullera. No hi havia cap dubte que era actual; els cabells més curts i més clars de la Holly ho demostraven. Va passar a la fotografia següent. Tots dos caminaven per un passeig transitat… agafats de la mà! A la tercera…

En Wendell li va arrabassar la carpeta de les mans.

—No cal que en vegis més.

En Ted es va quedar amb les mans obertes, sostenint una carpeta imaginària, incapaç de reaccionar.

—Convençut? No hi ha cap organització; tot és moltíssim més senzill. En Lynch t’enganya i se’t volia treure del mig inculpant-te del MEU assassinat. Ja ens n’ocuparem, d’en Lynch. Però ara no.

En Ted no va dir res. En Wendell el va sacsejar per fer-lo tornar a la realitat.

—Escolta’m. Camina en aquella direcció. Travessa el bosc i arribaràs a la carretera. És un camí una mica més llarg, però no vull que aquest paio et vegi. Saps com es diu?

—Roger —va mussitar en Ted—. Crec que es diu Roger.

—D’acord. Jo m’ocuparé del nostre amic Roger. —En Wendell es va treure l’arma.

En Ted va esbatanar els ulls.

—Què li faràs?

—És dins de la meva propietat. —En Wendell va esbossar un somriure—. No t’amoïnis, no passarà d’un bon ensurt. Després et truco.

En Ted se’n va anar cap als arbres. Va mirar una sola vegada enrere, per veure com en Wendell s’allunyava. Es va adonar que en Wendell li havia dit que li trucaria, però ell no li havia donat el número, i aquella idea el va fer enriolar. Alguna cosa li deia que allò no seria cap impediment.