9

El soterrani era un cementiri de màquines d’escriure, algunes exposades en taules o estanteries, cobertes de brutícia i teranyines però intactes, d’altres arraconades i en diversos graus de destrucció. També hi havia torns, balancins i altres maquinàries antigues. Les finestres allargades a la part superior de les parets estaven tan brutes que pràcticament no deixaven passar la llum.

Van avançar gairebé a les palpentes per aquell laberint de despulles, topant ocasionalment amb algun trasto, apartant teranyines i esternudant a causa de la pols. Sense fer cas de les advertències d’en Wendell, en Ted es va enfilar a una taula que hi havia arrambada a la paret per arribar fins a una de les finestres. Amb la màniga va netejar el vidre tant com va poder, que no va ser gaire, fins que a l’altra banda s’hi van revelar dues formes humanes que caminaven en paral·lel a l’edifici. Duien bates, i almenys l’home que liderava el grup era de pell negra.

—És en Roger —va mussitar.

—I jo què t’acabo de dir! —En Wendell es va estirar pel braç—. Baixa d’aquí i no tornis a treure el cap.

Després d’un avenç interminable per aquella ciutat futurista, d’atmosfera densa, passatges sòrdids i formes estrambòtiques, van arribar a una escala de fusta.

En Wendell va pujar primer. Va seleccionar la clau adequada en un temps rècord i va obrir la porta, però abans de travessar el llindar es va girar i va aturar en Ted amb un braç estès.

—Val més que et quedis aquí. Vaig a resoldre un assumpte a la part del darrere; després m’ocuparé dels teus amics.

En Ted va recordar el gest d’en Wendell al quarto de les eines, quan en referir-se a en Lynch havia assenyalat cap a l’interior de la fàbrica.

—No miris per les finestres —li va recordar en Wendell, abans d’anar-se’n i tancar la porta darrere seu.

En Ted va sentir el soroll del pestell. No es va molestar a provar de girar el pom o de cridar en Wendell a plens pulmons per exigir-li que el deixés sortir; es va girar i va baixar les escales lentament, aferrat al passamà. Una cosa li va cridar l’atenció i es va aturar a mig camí.

En un racó del soterrani, una torre de ferralla es va ensorrar i el xoc de les peces metàl·liques contra el terra va ser ensordidor. En Ted no s’havia equivocat: alguna cosa es desplaçava entre les ombres.

Va baixar la resta d’esglaons sense apartar la vista del lloc on s’havia produït la destrossa. Va arribar al peu de l’escala i va avançar uns passos, tement el que sabia que passaria en qualsevol moment. Va arribar al costat del que semblava un torn antiquíssim i no es va atrevir a mirar què hi havia al darrere; es va esperar, espantat i resignat, fins que va passar l’inevitable… L’opòssum va treure el cap punxegut per un costat de la màquina, va ensumar l’aire, va badallar i va avançar arrossegant el cos rodanxó cap a en Ted.

Els ulls de l’animal vagaven pel soterrani; la cua serpentejava darrere seu.

En Ted va retrocedir i va xocar contra la taula que una estona abans havia fet servir per espiar a l’exterior. S’hi va enfilar. L’opòssum l’observava des de baix, pacient.

Què?

En Ted es va girar. A través del vidre va veure en Roger i l’altre home; no en el mateix lloc que abans, sinó molt més a prop. Conversaven entre ells; semblava que s’esperessin. Llavors se’ls va unir la silueta inconfusible d’en Wendell, van encaixar les mans i van mantenir una breu conversa. En Wendell va assenyalar l’edifici amb un gest amb la mà.

En Roger i el seu company van assentir.

En Ted es va deixar caure. Assegut a la taula, amb les cames flexionades contra el pit, es va agafar el cap i va cridar amb totes les seves forces. L’opòssum es va acomodar per continuar-lo observant amb atenció i ell no ho va poder suportar més. Va tancar els ulls.

Va veure el seu despatx. Va notar el pes de la Browning. Els cops a la porta.

Va obrir els ulls.

Un altre cop el soterrani poblat d’ombres. L’opòssum.

Es va posar la mà a la butxaca dels pantalons. En va treure la ferradura i la va contemplar, aferrant-la amb força amb les dues mans.

La porta es va obrir. Hi havia en Roger seguit per un altre infermer. A la mà hi duia una xeringa. L’opòssum es va apartar per deixar-lo passar.