12

La Laura l’esperava a la sala d’avaluacions. Tenia una llibreta i un ordinador portàtil.

—Són necessàries? —va dir en Ted, exhibint les manilles. Acabava d’entrar.

—Em temo que sí.

En Ted es va deixar caure a la cadira amb pesadesa. En McManus, que l’havia escortat des de l’habitació, se’n va anar en silenci.

—Has pensat en el que vam parlar, Ted? T’has convençut que aquest tumor no existeix? Sigues sincer.

—No hi he pensat gaire, en el tumor.

La Laura es va treure les ulleres i es va fer massatge al pont del nas, com si es volgués desfer d’una sensació molesta.

—M’ha dit en McManus que t’has integrat bastant bé amb alguns dels pacients.

En Ted va quedar en silenci.

—Hi ha alguna cosa que em vulguis dir, Ted?

—De fet, sí… Hi ha un joc d’escacs a la sala comunitària. L’has portat tu?

El somriure de la Laura va tremolar. La veritat es va deixar veure en els seus ulls durant un instant.

—Vaig pensar que t’aniria bé per sentir-te més a gust —va reconèixer—. Podries jugar-hi amb algun dels teus companys.

En Ted brandava el cap. Va mantenir la mirada clavada al sostre durant un minut.

—El vas dur fa sis mesos —va dir, amb calma.

La Laura va obrir la boca.

—No ho neguis. Sé que és veritat. Ara el que vull saber és com sabies fa sis mesos que jo acabaria aquí.

—Tranquil·litza’t, Ted.

—Estic tranquil, perfectament tranquil. Només digue’m per què vas dur aquell joc d’escacs fins i tot abans de coneixe’m. Va ser en Carmichael? T’ho va dir ell? Tot això formava part del seu pla? Digue’m la veritat d’una puta vegada.

La Laura es va inclinar sobre la taula buscant tota la proximitat que la situació li permetia… la seva mirada ho va dir tot. Ell es va horroritzar.

—Tu i jo ens coneixem des de fa set mesos —va dir la Laura, amb veu suau—. És el temps que fa que ets en aquest hospital.

En Ted la va examinar, buscant en va algun gest que la delatés. No en va trobar cap. Es va aixecar i va retrocedir fent passos llargs amb les cames encadenades.

—Sé que és molta informació per processar, però avui precisament te’n volia parlar.

—Vaig arribar fa tres dies —va assegurar en Ted.

—Acosta’t. Seu. Deixa’m que t’ensenyi una cosa, per això he dut l’ordinador. —La Laura va obrir l’aparell i va esperar que sortís del mode de repòs. Es va tornar a col·locar les ulleres i va buscar una carpeta a l’escriptori. Mentrestant, en Ted va seure i va esperar. L’única manera de mitigar l’ansietat va ser treure’s la ferradura de la butxaca per aferrar-la amb força a sobre la falda.

—Avui és dijous, 18 d’abril del 2013 —va dir la Laura sense deixar de mirar la pantalla, fora de l’abast d’en Ted—. Tu vas ingressar el 20 de setembre de l’any passat. Bé, no vas ingressar en aquest pavelló, sinó en el B, que és on jo exerceixo com a directora. Vaig atendre el teu cas personalment.

Va girar l’ordinador perquè tots dos poguessin veure la pantalla. Hi havia un vídeo filmat per una càmera de seguretat situada al racó d’una habitació molt semblant a la que en Ted havia ocupat a la zona d’aïllament, però en aquesta no hi havia paret de vidre. En Ted estava assegut al llit, emmanillat de mans i peus, sacsejant-se endavant i endarrere rítmicament i gesticulant a l’aire, assentint de tant en tant. Duia una camisa i uns pantalons blaus. En un rectangle, a l’extrem de la pantalla, hi constava la data. Podia ser falsa, per descomptat, però per què en Ted no recordava res de tot allò?

—Vas arribar en aquest estat, Ted, i em temo que al principi la situació no va millorar gaire.

En Ted no podia treure els ulls de la pantalla.

—Amb qui estic parlant? —va mussitar, referint-se al seu alter ego de la pantalla.

—Qui sap. Potser amb en Lynch?

En Ted va apartar la vista. Va mirar la doctora amb ulls suplicants.

—No recordo res de tot això.

—Ja ho sé. Deixa’m ensenyar-te més coses. Aviat ho entendràs.

La Laura va tancar el vídeo. Una finestra mostrava un extens llistat amb altres arxius. En va seleccionar un i un nou vídeo va ocupar la pantalla. Aquest cop en Ted va reconèixer el lloc: era el consultori privat de la Laura. Hi havia l’escriptori, la tauleta amb el got d’aigua que mai no tocava. En Ted duia l’uniforme blau i anava emmanillat. De sobte va sentir la seva veu i es va sobresaltar. Aquest vídeo tenia so.

—Gràcies per rebre’m, Laura —deia el Ted de la filmació—. El viatge amb barca amb el meu soci s’ha cancel·lat.

—Em sap greu això del viatge —li responia la doctora—. M’alegro de veure’t.

—Ahir vaig tenir un malson.

Després d’una breu conversa, la Laura li demanava que n’hi parlés.

—Era a la sala d’estar de casa, mirant cap al porxo. A sobre la taula de fora hi havia un opòssum menjant-se una de les cames de la Holly. La Holly no hi era, només hi havia la cama, però jo sabia que era seva…

La data del racó de la pantalla indicava que les imatges eren del mes de setembre de l’any anterior. La Laura va prémer la barra espaiadora i el vídeo es va aturar. El va tancar i en va seleccionar un altre de la mateixa carpeta. L’únic que havia canviat era la vestimenta de la Laura, que ara duia un jersei vermell que en Ted recordava vagament.

—Gràcies per rebre’m, Laura —deia el Ted de la filmació—. El viatge amb barca amb el meu soci s’ha cancel·lat.

El Ted que observava va obrir els ulls exageradament. Va mirar el racó de la pantalla amb desesperació i va confirmar el que ja s’imaginava: la data era del gener del 2013, dos mesos després que el vídeo anterior.

—Ahir vaig tenir un malson —deia el Ted de la filmació, i començava a explicar els mateixos detalls…

—Prou —va mussitar el Ted de carn i ossos.

La Laura va aturar el vídeo.

—Aquest és el meu despatx, al pavelló B. Hem mantingut sessions cada dos dies durant els últims set mesos. Durant els tres primers, les sessions van girar al voltant del que jo he anomenat el primer cicle. La teva ment va concebre una paranoia i tot es limitava a allò, a la teva trobada amb en Lynch, a la seva proposta per formar part d’aquella mena de club de suïcides, assassinar primer en Blaine i entrar en el circuit, i després matar en Wendell com a part del tracte.

En Ted no recordava haver revelat tants detalls a la Laura, però quedava clar que ho havia fet. Havia deixat de manipular la ferradura, que ara reposava a la seva falda, gairebé oblidada.

—Estàs bé, Ted?

Ell va assentir.

—D’acord. En aquell primer cicle mataves en Blaine, i més tard anaves a casa d’en Wendell. L’assassinaves a la seva casa del llac, però llavors descobries que en Lynch t’havia enganyat respecte a la seva família. Per tant, decidies buscar-lo, i per això recorries a en Robichaud, un antic company de l’escola. Te’n recordes, de tot això, Ted?

—Sí.

—En Lynch era un advocat gairebé desconegut, però el vas trobar i t’hi vas enfrontar al seu despatx. Ell et va dir que en Wendell en realitat formava part de l’organització i que era perillós, i que per tant havia de morir. Així et vas assabentar que t’havia utilitzat, i les coses se te’n van anar de les mans…

—Laura, això és demencial… No sé si vull que em diguis que era en una puta habitació de cinc metres quadrats imaginant-me tot això. He matat realment alguna d’aquestes persones? És per això que sóc aquí?

—Deixa’m que segueixi, Ted…

—No! Respon-me. He matat algú?

—No —va sentenciar la Laura.

En Ted va assentir.

—O sigui que res d’això no ha sigut real? —va preguntar ell, esperançat.

—Em temo que és una mica més complex que això.

En Ted no era capaç d’imaginar-se una cosa més complexa.

—Durant els primers mesos —va continuar la Laura— va ser impossible que abandonessis el primer cicle. Durava una setmana, a vegades dos dies, i llavors era com si fessis un reset i tornessis al moment inicial, al teu despatx, a punt d’engegar-te un tret. La primera vegada que va passar no vaig saber com reaccionar, i em temo que no ho vaig fer gaire bé. Però amb cada repetició en vaig anar aprenent, podia preguntar-te amb més precisió, i així vaig anar coneixent els detalls. El primer cicle es va repetir unes quinze vegades; algunes estaves més disposat a parlar que d’altres. Llavors, un dia, va passar això…

La Laura va buscar un altre vídeo. Corresponia a la sessió del 19 de desembre. Va avançar uns minuts i el va deixar córrer.

El Ted del vídeo va parlar.

—Un paio va aparèixer a la porta de casa. No l’havia vist mai, però tot i així sabia que es deia Lynch. Encara més, recordava haver viscut amb exactitud aquella situació, sabia tot el que aquell home em diria…

La Laura va aturar el vídeo.

—Vas sortir del cicle —va dir la doctora—, i creu-me que al principi no tenia clar el perquè, ni si seria una cosa definitiva. Va resultar que no ho va ser, i quan vas fer el reset va ser per tornar al cicle inicial, una altra vegada al principi de tot.

—Déu meu, Laura, què carai estava passant?

La Laura va fer un lleu somriure esperançador.

—Alguna cosa greu et passava quan el doctor Carmichael et va demanar que em vinguessis a veure. És probable que hagis provat de llevar-te la vida, però per causes ben diferents a un tumor, causes que jo sincerament desconec. Has bloquejat aquells records i els has substituït per aquests, i els has reviscut una vegada i una altra.

—He de recuperar aquells records.

—Sincerament, crec que hem fet avenços significatius. Durant el segon cicle tenies consciència de l’anterior, de manera que les coses eren diferents. Alertat de l’engany, anaves a casa d’en Wendell i en comptes de disparar-li a boca de canó parlaves amb ell; recordes on?

—Esclar, al castell rosa de les seves filles.

La Laura va assentir, pensativa.

—És un detall que sempre m’ha cridat l’atenció. Allà en Wendell et revela que ell i en Lynch es coneixen de la universitat, i que la maleïda organització no existeix, que tot ho ha orquestrat en Lynch per treure en Wendell del mig.

—En Wendell em va ensenyar les fotografies —va dir en Ted, recordant el detall amb molta nitidesa—. La Holly i en Lynch estaven junts en un restaurant. Aquest record ha de ser real.

La Laura va assentir.

—És probable. Cadascun dels cicles representa una visió distorsionada de la realitat. Una manera d’acomodar-la perquè sigui…

—Menys dolorosa —va completar en Ted.

—Em temo que sí.

En Ted va brandar el cap.

—Hi ha una cosa que no entenc. Si la Holly m’ha enganyat amb aquest paio, no la culparia pas. Les coses entre nosaltres no anaven bé. Com més hi penso, més segur estic que no pot ser part del motiu per inventar una cosa així… —Es va aturar abruptament.

—Què passa?

—Has parlat amb ella, Laura? Has d’haver parlat amb la Holly durant aquest temps. Aquests… set mesos. Ella t’ho ha confirmat? Això de l’aventura amb en Lynch, vull dir.

—Preferiria que deixéssim això per a més endavant. Vull que entenguis que si bé estic gairebé segura que els cicles no es repetiran, que finalment n’has sortit, no ens podem arriscar. Ens hem d’acostar a la veritat lentament, trepitjant terreny ferm. Per això aquests primers dies són tan importants i no et vull aclaparar amb tanta informació de cop. És important que meditis sobre el que anirem parlant aquí; durant les pròximes sessions explorarem aquells dies previs.

—Les podré veure? —va preguntar en Ted, inesperadament—. Les trobo a faltar.

—M’ho imagino, Ted. Sóc mare i sé el que sents.

—És que si ha passat tant de temps…

—No t’has d’amoïnar per res, t’ho asseguro.

En Ted va assentir. En aquell precís moment una peça va caure al seu lloc. Per primera vegada pensava en en Roger.

—En Roger, l’infermer, l’he vist diverses vegades, a casa d’en Blaine, i també a casa d’en Wendell.

—M’ho has dit, i al principi això em va preocupar, no sabia si era bo o dolent. Res de la teva rutina al pavelló B interferia amb la teva paranoia, excepte en Roger, suposo que pel vincle que tenia amb tu. El seu paper era semblant al d’en McManus aquí. Durant uns dies li vaig demanar a un altre infermer que es cuidés de tu, però no vaig notar cap canvi. Vaig suposar que en Roger era un element més que feia servir la teva ment per construir aquells records.

—Són records tan reals, Laura —va dir en Ted, gairebé amb incredulitat—, tot és tan difícil.

—La majoria d’aquells records tenen un fort component real, Ted. Tu simplement els has alterat, ordenant-los al teu gust.

—Quan em vaig reunir amb en Wendell per segona vegada, em va dir que vosaltres em volíeu tancar aquí.

—I aquest va ser el nostre cop de sort.

—No ho entenc.

—Deixa’m que t’ho expliqui. —La Laura va tancar l’ordinador i el va deixar a un costat—. Al segon cicle només aconseguies arribar-hi algunes vegades. Gairebé sempre et quedaves en el primer i tornaves a començar. Era frustrant. No tenia ni idea del motiu pel qual passaves al segon cicle. Fins que un dia ho vaig descobrir. La clau era en el teu passat, Ted. Em vaig adonar que les vegades que es produïa un segon cicle coincidien amb les sessions en què parlàvem de temes relacionats amb el teu passat, amb la infantesa, especialment amb les classes d’escacs amb en Miller. Era com si alguna cosa d’aquell passat t’impulsés a tirar endavant, a sortir d’aquell primer cicle d’assassinats i entrar en el segon, on ja no et converties en un assassí i on el teu matrimoni no era feliç però ho acceptaves. Ho entens?

En Ted pensava en en Miller. Realment l’alegrava recordar el vell mestre d’escacs.

—T’animava a parlar d’en Miller —va continuar la Laura—, i un dia em vas parlar de la ferradura que tenia al seu garatge, on t’entrenava, i com la fèieu servir com a amulet per als tornejos. També em vas explicar la història del campionat mundial entre Alekhine i Capablanca, a Buenos Aires. Ho vas fer amb tanta passió… I llavors vaig pensar que si d’alguna manera aconseguia que t’aferressis a aquell passat, potser podries sortir dels cicles definitivament.

En Ted va agafar la ferradura i la va sostenir sobre la taula de manera que la Laura també la pogués veure.

—La importància dels escacs —va explicar la Laura— hi va ser des del principi, però no ho vaig saber veure. En els somnis que m’explicaves, sempre hi eren presents.

—Vaig trobar la ferradura a casa d’en Wendell.

—No. En Roger te la va donar. I tu la vas incorporar a la teva fantasia, perquè per a tu era massa important per deixar-la de banda. I va funcionar. Només faltava veure què vindria després, com sortiries del segon cicle. Llavors, un dia, quan en Roger et va anar a buscar a l’habitació per portar-te a sopar, li vas dir que ho sabies tot, que et volíem enganyar i que sabies que t’internaríem al Lavender Memorial.

En Ted no va poder evitar esbossar un somriure.

—Té el seu costat graciós —va reconèixer.

La Laura també va somriure.

—En Roger m’ho va venir a dir de seguida, i vam veure l’oportunitat de connectar aquella fantasia amb la realitat. Vaig haver de demanar alguns favors; el director d’aquest pavelló és amic meu i em vaig poder saltar el procediment intern sense haver de donar gaires explicacions. Et vam portar aquí i els dos mons es van acoblar.

Els dos mons.

Allò s’assemblava massa a les teories absurdes d’en Mike Dawson.

—La ferradura ha sigut molt important, Ted, i et suggereixo que la portis sempre a sobre.

—Què més ve ara?

—T’has escapat d’una perillosa espiral de negació, però encara et queda un bon camí per recórrer. Hem de refer aquests últims dies de la teva vida, saber què ha passat, què has escollit oblidar.

En Ted va quedar uns instants en silenci i després va dir:

—M’agradaria veure el lloc on he estat tot aquest temps, i també el teu consultori.

La doctora es va estranyar.

—Et refereixes als vídeos?

—No, en persona.

—No sé si és una bona idea.

—Necessito veure-ho amb els meus ulls.