18
En Walter era un nen intel·ligent i sensible, tancat en alguns aspectes. Els caps de setmana, la Laura li preparava un bany d’immersió, li omplia la banyera amb aigua i escuma, li portava les joguines preferides i s’asseia en una punta per parlar amb ell. Els ànecs de plàstic d’anys enrere havien donat pas a vaixells de guerra, naus espacials i Transformers, i des de feia uns mesos en Walter li havia dit molt seriós que ja no podia estar despullat, que quan estigués amb ella havia d’anar amb banyador. La Laura li va respondre, amb la mateixa solemnitat, que hi estava d’acord.
Mentre li rentava els cabells amb xampú, apartant l’escuma perquè no li anés als ulls, en Walter li explicava entusiasmat tot el que havia fet durant el dia amb el seu pare. En el relat, totes les intervencions de l’Scott eren les d’un déu totpoderós. Era una llàstima, deia, que al pare li sorgissin aquells imprevistos i se n’hagués d’anar a treballar. La Laura va prémer els llavis quan va sentir això. El to d’admiració amb què en Walter parlava del seu pare era emocionant i trist alhora; tant era que el decebés, que cancel·lés plans, que no es presentés als actes de l’escola o que incomplís les seves promeses. En Walter sempre ho entenia. La Laura s’havia enfrontat a l’Scott més d’una vegada per aquestes qüestions, i el fet que en Walter es mostrés tan comprensiu era la carta que el penques de l’Scott feia servir cada vegada que sorgien conflictes entre ells. «Escolta, he parlat amb en Walt i ell ho ha entès perfectament». La Laura li deia que el fet que un nen de nou anys idolatri el seu pare i accepti les seves excuses estúpides no li donava dret a comportar-se com un idiota irresponsable. Però era un camí que havien recorregut unes quantes vegades, i no canviava res. L’Scott obria els braços mirant al cel i deia alguna cosa com ara «No em vinguis amb aquestes merdes psicològiques… El nen és intel·ligent i entén les coses». La Laura sempre acabava aquelles converses amb el mateix pensament. Ara et fots, ets tu la que et vas casar amb ell… La pròxima vegada no triïs el rebel de la moto.
No hi haurà pròxima vegada.
—Mare, l’aigua s’està refredant.
—Doncs això vol dir que ha arribat el moment de sortir.
En Walter va treure el tap i junts van mirar com anava baixant l’escuma. La Laura va engegar la dutxa perquè el nen es pogués esbandir. Quan va acabar, el va embolicar amb una tovallola i li va eixugar els cabells.
—Estic molt orgullosa de tu —li va dir.
—Per què?
Per no queixar-te del pare que tens.
—Per tot.
Una hora després, en Walter ja dormia. La Laura va decidir que seguiria el consell d’en Marcus i no pensaria en en Ted. Una part d’ella li demanava anar a revisar els vídeos en els quals el pacient estrella relatava la visita nocturna a casa d’en Blaine, però es va obligar a deixar-ho córrer. Es va servir una copa de vi i va agafar un llibre de Robin Cook de la seva modestíssima biblioteca de ficció. L’hi havia regalat algú per l’aniversari. Quan va obrir la primera pàgina va veure la pulcra cal·ligrafia d’en Marcus: La protagonista d’aquest llibre m’ha recordat molt a tu. Ja ho veuràs… Es va quedar una bona estona mirant la frase. No l’havia llegit abans, d’això n’estava segura, i això significava que no havia fullejat el llibre ni una vegada. Es va imaginar en Marcus en el moment de donar-l’hi, o potser els dies posteriors, esperant una reacció d’ella respecte al llibre, respecte a la protagonista i a la seva semblança. Des del seu aniversari ja havien passat set mesos. Va brandar el cap. Era conscient que amb en Marcus s’estava comportant com una… Era millor no pensar-hi.
Va començar a llegir. Va llegir el primer paràgraf i es va aturar.
Una escalfabraguetes.
—No sóc una escalfabraguetes —va dir a la copa de vi.
Una mica sí.
—No.
Havia aconseguit quedar atrapada per la lectura quan el mòbil li va començar a sonar. Instintivament, va mirar el rellotge; sabia que eren més de les deu. Va córrer cap a la taula de la cuina i va contestar de seguida. Era una trucada de l’hospital. Un infermer del torn de nit del pavelló C li va dir amb veu cansada que un dels pacients volia parlar amb ella i que a la fitxa hi posava que…
—Sí, sí, passi-me’l, sisplau.
—Laura —va mussitar en Ted—. Estan mortes, oi? La Holly, la Cindy, la Nadine… estan mortes.
—Ted, què ha passat?
—Ho he entès. Era a l’habitació i la veritat m’ha colpejat, ho he entès de sobte. Elles… estan mortes.
—La teva dona i les teves filles no estan mortes —li va assegurar la Laura—. Em sents, Ted? Et mentiria amb una cosa així?
—No ho sé.
—Mai de la vida no et mentiria amb això.
—Però…
—Estan bé.
Silenci durant uns segons.
—Ted?
—Necessito veure-les.
—En podem parlar demà?
—No. Necessito veure-les.
—Ted, et prometo el següent: demà a primera hora parlaré amb la Holly. Li diré que estàs més bé, que les vols veure, i a veure què em diu.
Un altre cop silenci.
—Per què no m’hauria de voler veure?
La Laura lamentava haver begut la copa de vi. Entre l’alcohol i la son, no gestionava la situació tal com hauria volgut.
—Ella vol que estiguis bé quan vegis les nenes —va dir la Laura—. Durant tot aquest temps… recordes els vídeos que t’he ensenyat, oi?
—Sí.
—Estàs progressant. Has de ser fort. L’hi explicaré a la Holly i a veure què em diu, intentaré convèncer-la que per a tu seria bo veure les nenes. Segur que elles tenen moltes ganes de veure’t. Però entens que per a elles seria molt important que tu estiguis bé, oi…?
Com que no va obtenir resposta, la Laura va insistir.
—Ho entens, oi, Ted?
—Perdona’m per haver-te trucat a casa. Però és que estava convençut que…
—No ho diguis. I no t’amoïnis. Demà parlaré amb la Holly i després t’explicaré el que m’hagi dit, et sembla bé?
—Gràcies, Laura.
Es van acomiadar. La Laura es va quedar una estona a la cuina, pensativa. Sabia que aquell moment arribaria tard o d’hora.