4

En Ted mirava el lloc exacte on havia trobat la ferradura. Era en el camí de terra que conduïa a casa d’en Wendell. L’edifici es deixava veure en la distància entre el fullatge del bosc, i en Ted va alçar el cap per examinar-lo. Hi havia estat, allà, n’estava segur. Sabia que si s’hi acostava més, si entrava i recorria la mansió, aleshores els records es barrejarien amb la realitat i ja no podria distingir entre les dues coses.

Havia promès a la Laura que es quedaria a casa, però la necessitat de saber havia sigut massa intensa. Va tancar els ulls i va respirar profundament unes quantes vegades, evocant tots els detalls coneguts: el moll privat, la immensa sala amb vistes panoràmiques al llac, la zona de jocs a la part del darrere de la casa. I, no obstant això, se suposava que era la primera vegada que trepitjava aquella casa.

Esclar que has estat aquí! Vas assassinar en Wendell. Quan vas saber que era l’amant de la Holly vas perdre el cap i el vas matar. Així de senzill. Després et vas fer soci del club dels llunàtics per no afrontar la veritat.

Si era així, estava a punt d’esbrinar-ho. Uns cent cinquanta metres el separaven de la casa d’en Wendell. Havia deixat deliberadament la Browning a casa; amb la mà dreta empunyava la ferradura, que bé li podria servir com a eina de defensa però que en aquell moment li servia sobretot per infondre’s valor.

El Lamborghini era al mateix lloc que l’altra vegada i això li va fer pensar que trobaria en Wendell al mig del llac, pescant plàcidament. No va ser així. En Ted va observar des de la vora, al costat del moll, i va escrutar la immensa massa d’aigua esperant descobrir el salvavides de color taronja. No hi havia ni rastre d’en Wendell. Potser estava navegant a l’altre costat del llac, va pensar. Va alçar el cap i va veure una de les nombroses càmeres de seguretat. Va saludar amb un somriure.

La porta de l’entrada estava tancada; un altre canvi respecte a la visita anterior. En Ted es va acostar a un dels vidres fixos. Eren tintats i es va haver d’enclastar al vidre amb les mans al voltant dels ulls per poder veure alguna cosa. Tant li feia si en Wendell el veia a ell, de fet, el que volia era precisament això. Es va quedar encantat amb la catifa del rebedor, el lloc on en Wendell havia caigut abatut i que, no obstant això, no evidenciava ni el més mínim rastre que un home hi hagués mort dessagnat. Eren aquesta mena de detalls els que l’exasperaven. Perquè podia acceptar el fet d’haver visitat la casa del llac i no recordar-ho, però d’on provenia la imatge d’en Wendell mort en aquella catifa?

Va donar la volta a la casa per buscar un altre accés. Podria haver trucat al timbre o picat a la porta, però preferia investigar una mica abans d’enfrontar-se a en Wendell. Si en Lynch li havia dit la veritat, aquell paio era un assassí perillós, i si el marit de la seva amant apareixia allà tot sol i desarmat, no costava gaire imaginar-se quina seria la seva reacció. Durant uns instants, va trobar a faltar la Browning, tot i que la decisió de no portar-la a sobre l’havia ben raonat. Ell no era un assassí.

En Wendell tampoc no era a l’altra banda del llac; la barca esperava amarrada al moll. En Ted va recórrer la part del darrere i va provar si s’obria la porta de l’immens garatge amb capacitat per a uns quants cotxes. Tampoc va tenir sort. Pensava que potser podria trencar un vidre amb la ferradura, i llavors la vista se li va desviar cap a la zona de jocs, en el suau pendent de la part del darrere de la propietat. Hi havia un bonic castell rosa d’aquells de fusta pintada que costen un dineral. Un caminet de grava blanca vorejat de roques conduïa cap al castell. En Ted va pujar el pendent i se’l va quedar mirant. Devia fer uns dos metres, tenia quatre torres als extrems i a les parets hi havia pintades unes quantes princeses de Disney: Bella, Tiana, Ariel… En Ted les coneixia totes. No es va poder resistir a la temptació d’acostar-s’hi i espiar per una de les finestres. A dins hi havia una petita taula de plàstic i dues cadires.

—Qui ets? —va dir algú a la seva esquena.

En Ted encara tenia el cap ficat a la finestra del castell quan va sentir la veu. Era en Wendell. No havia sentit mai la seva veu, i tanmateix li va semblar d’una familiaritat impressionant, molt més reveladora que el seu aspecte. En Ted va alçar les mans en senyal de bona fe i va treure el cap lentament.

—Sóc en Ted —va dir, mentre es girava. No calia aclarir res més, per descomptat, perquè en Wendell el reconeixeria quan el veiés, si és que ja no ho havia fet i només jugava amb ell.

Però en Wendell va alçar les celles, desconcertat. Estava dret al llindar del bosc; portava la mateixa roba que en Ted recordava: texans, camisa de quadres en tons de blau i el salvavides de color taronja. Què hi feia, al bosc, amb un salvavides posat?

—Què hi fas, a la meva propietat? Has vingut sol? —El desconcert semblava genuí. Hi havia alguna cosa en la seva veu…

Per què em resulta tan familiar?

—Sí, he vingut sol.

Altra vegada el desconcert a la cara d’en Wendell. De tant en tant verificava els voltants.

—T’ha enviat en Lynch?

En Ted va somriure. Per fi es començaven a entendre.

—Mira, Ted —va dir en Wendell—, no sé qui carai ets. Si en Lynch t’ha enviat per matar-me, aleshores és un estúpid; tu no faries mal ni a una mosca.

Una pistola va aparèixer com per art de màgia a la mà dreta d’en Wendell. En Ted s’havia concentrat en el seu rostre, i quan va abaixar la vista va veure l’arma.

—La Holly és la meva dona —va dir en Ted, com a defensa. Va ser el primer que se li va acudir.

La cara d’en Wendell es va transformar de cop. Es va fregar la barbeta amb la mà lliure.

—Interessant… —va dir l’home—. Entra.

En Ted va assenyalar el castell.

—Aquí?

—Per descomptat. No et faré entrar a casa meva. I això és només una assegurança —va dir, referint-se a l’arma—, si ens entenem, sortiràs d’aquí caminant. No vull espatllar el castell de les meves filles.

El castell tenia una porta doble per la qual una nena petita podia passar sense ajupir-se, però en Ted gairebé es va haver d’agenollar. El terra era de goma. A més de la taula i les cadires de plàstic, hi havia un prestatge amb un joc de te. En Wendell hi va entrar immediatament després, i tots dos van ocupar les cadires com dos gegants invasors. Allà dins hi havia uns quants graus més de temperatura que a l’exterior, i no hi corria ni un bri d’aire. En Wendell va deixar l’automàtica a sobre la taula.

—Això és ridícul —va dir en Ted.

—Així que la Holly és la teva dona —va dir en Wendell, amb el mateix to de fascinació que abans—. I en Lynch t’ha enviat per matar-me. Deixa-m’ho endevinar, t’ha dit que la teva dona i jo érem amants, oi?

—M’ha dit alguna cosa més.

—Ja.

En Wendell va reflexionar uns segons.

—Necessito que em diguis tot el que en Lynch t’ha dit de mi.

—Impossible.

—És curiós —va dir en Wendell—, per un moment he pensat que no era jo el qui tenia la pistola.

En Ted va sospirar. Es notava una palpitació al cap. Havia anat a la casa del llac per assegurar-se que en Wendell no estava mort, i ara que el tenia al davant no sabia com actuar. L’únic que tenia clar era que si aquell paio era perillós ell ho havia d’esbrinar, pel bé de la Holly.

—En Lynch em va parlar de l’organització, que esmena els errors del sistema i imparteix justícia. Em va dir que tu havies perdut el rumb, que havies començat a actuar pel teu compte més enllà del protocol. Em va demanar que et matés.

En Wendell brandava el cap. La ira modelava lentament la seva expressió.

—Fill de puta —deia en Wendell per a si mateix.

—Per què?

—No hi ha cap organització, Ted —va dir en Wendell amb fúria—. Conec en Lynch des de la universitat i aquesta era una idea estúpida que tenia ell; en aquell moment estàvem força units. D’això ja fa més de vint anys. Durant tot aquest temps ens hem vist de tant en tant, tot i que l’amistat es va anar apagant. Fins que fa uns mesos em va voler fer xantatge amb una cosa del passat que ara no ve al cas. Una estupidesa per part seva, perquè va ser ben fàcil trobar-li alguna cosa. És intel·ligent, però no es va saber cuidar el cul. Ho entens?

—No.

—En Lynch és l’amant de la teva dona, no jo.

—Què?

—Vaig contractar dos paios perquè li trobessin alguna cosa —va explicar en Wendell—. Van esbrinar que sortia amb una dona casada i li van fer un munt de fotografies. Les hi vaig enviar i li vaig dir que la propera vegada que intentés fer-me xantatge aniria molt més lluny. No vaig saber res més d’ell.

—Descriu-me aquestes fotografies.

—Per què?

—Sisplau.

—No ho sé, no m’hi vaig fixar gaire.

—N’hi havia alguna en un restaurant?

—Sí. Era una seqüència feta des de l’exterior, a través d’una finestra. Ells ocupaven una taula, un a cada costat, i ell li donava alguna cosa per tastar.

En Ted recordava la fotografia, però només l’havia vist parcialment. Si el que deia en Wendell era veritat, aleshores l’home que estava amb la Holly en aquella fotografia era el mateix Lynch.

—Que no ho entens? —va dir en Wendell—. En Lynch et va venir a buscar, et va enredar amb això de l’organització i així mataria dos pardals d’un sol tret.

La idea tenia sentit, però tot i així en Ted no se la volia creure cegament. No li havia anat gens bé creient-se en Lynch des de bon principi.

—Per què et volia matar, a tu? —va preguntar en Ted, acomodant-se a la diminuta i incòmoda cadira.

—A part del fet que podria desemmascarar el seu rotllo amorós? Deixa’m explicar-t’ho. En Justin Lynch no ha fet res més que envejar-me des que ens coneixem, i cada vegada ho ha fet amb més intensitat i d’una manera més evident. El seu ressentiment va anar malmetent la nostra amistat fins que la va desintegrar. Mira on visc, mira el cotxe que condueixo, la família que tinc; la meva empresa factura centenars de milions de dòlars a l’any, i segurament ja has vist on treballa ell: en aquell despatx llardós des d’on porta uns casos insignificants de dones despitades i altres minúcies. I ningú no pot dir que al principi no el vaig ajudar… Però per cada decisió correcta que jo he pres, ell n’ha pres una d’equivocada. Et semblen motius suficients per matar-me? Però el molt covard ni tan sols s’ha atrevit a fer-ho ell mateix. Ha recorregut a tu i a aquesta falòrnia de l’organització.

En Ted va reflexionar. Hi havia qüestions essencials que no aconseguia dilucidar. Com ho havia sabut, en Lynch, allò del suïcidi? Era inversemblant que hagués pogut engiponar la falòrnia del cercle de suïcides en tan poc temps. Ho devia haver sabut des d’abans. La qüestió era com. I si ho havia sabut des d’abans, per què no va permetre que en Ted se suïcidés i així li deixés el camí lliure amb la Holly?

Tu no et volies suïcidar.

—En què penses? —va preguntar en Wendell.

—Que tot és molt confús.

—És bastant senzill, creu-me. En Justin no s’hauria atrevit mai a plantar-se davant meu i prémer el gallet; no té collons. Necessitava algú i tu eres el que tenia més a mà. M’estranya que pensés que tu series capaç de fer-ho; és evident que tampoc no sap escollir.

En Ted es va sentir completament ofès. En la seva fantasia havia matat en Blaine i el mateix Wendell com un professional. Fins i tot havia sedat el gos d’en Blaine!

Malauradament, en aquesta realitat l’única cosa contra la qual en Ted havia disparat havien sigut les siluetes negres del camp de tir. En Wendell tenia raó: ell era incapaç de matar un home.

Només hi havia un forat en la teoria d’en Wendell: si efectivament ells no es coneixien, com era possible que en Ted recordés haver estat a casa seva?

No la coneixies, aquesta casa. Avui és la primera vegada que véns.

Un altre cop el mateix pensament desesperant. Volia aferrar-se al que havia experimentat quan havia arribat, palplantat al camí de terra que conduïa a la casa, quan havia pogut evocar cada detall de la mansió sense ni tan sols haver-s’hi acostat. Aquell pensament havia sigut real. S’hi havia d’aferrar. De sobte va pensar en la ferradura; va pensar que si l’aferrava amb força podria esborrar tots els dubtes. Es va ficar la mà a la butxaca.

En Wendell es va posar alerta. Va agafar l’arma a la velocitat de la llum.

Però en Ted va comprendre de seguida que el motiu d’aquella maniobra intempestiva no havia sigut per l’intent d’agafar la ferradura. Mentre l’apuntava, en Wendell mirava per una de les finestres del castell.

—Em pensava que havies vingut sol! —el va acusar en Wendell, sense apartar la vista de la finestra.

—He vingut sol.

—Doncs algú t’ha seguit.

Des d’on era, en Ted no podia veure a què es referia en Wendell. Es va inclinar lleument i va mirar… Es va quedar de pedra. Un home negre amb una bata blanca caminava per un costat de la casa. Era en Roger, el paio estrany que en Ted recordava de la visita a casa d’en Blaine. Se l’havia trobat a la sala d’estar abans d’anar-se’n.

—El coneixes? —En Wendell no havia deixat d’apuntar-lo—. Què hi fa aquest paio a casa meva?

—No estic segur de coneixe’l.

—No n’estàs segur?

En Roger caminava despreocupadament, amb les mans a les butxaques. Quan va arribar a la cantonada de la casa, va girar i es va allunyar d’on eren ells.

—Em sembla que se n’anirà.

—I on anirà? No hi ha res en tres quilòmetres a la rodona. Què hi fa aquest paio aquí?!