6

A la sala d’estar, on abans hi havia la porta vidriera, ara hi havia un mur de fusta. I malgrat que en Ted des de l’interior només podia veure una diminuta finestra, sabia que, des de la part exterior, aquell mur era rosa i tenia dibuixades les princeses de Disney.

Va avançar gairebé a les palpentes. Era de nit i el quadrat de llum el guiava; l’únic que sentia era la succió hipnòtica de les onades que es trencaven al jardí. Va arribar a la finestra i es va haver d’ajupir per mirar-hi a través, tal com ho havia hagut de fer a casa d’en Wendell.

L’oceà llepava el pendent del jardí amb les seves llengües escumoses. Els rínxols blancs que recorrien la vasta massa d’aigua resplendien sota el mantell blavós de la lluna. En Ted va treure el braç per la finestreta i el va sacsejar amb insistència, fins que el sensor de moviment es va activar i l’únic fanal va il·luminar el porxo. No hi havia senyals de l’opòssum ni de la Holly. Tanmateix, al costat de la barbacoa continuava havent-hi la capsa de fusta dels escacs.

En Ted es va estirar el màxim que va poder, els dits fregaven la tapa de fusta, però quan va intentar agafar-la va aconseguir exactament el contrari, és a dir, allunyar-la uns centímetres més. Estava de genolls, es va col·locar bé, va introduir l’espatlla a dins de l’obertura fins que els contorns de fusta se li van clavar al coll i a les costelles, i ho va tornar a intentar, aquesta vegada a cegues, ja que tenia la cara enclastada contra el mur i l’únic que veia era la negror de la sala. Els dits van palpar una punta de la tapa, la van esgarrapar, i d’aquesta manera va aconseguir acostar una mica la capsa. No s’havia aturat a pensar per què tenia tant d’interès en la capsa dels escacs, però tenia una necessitat imperiosa d’obrir-la. La capsa era una mica més a prop, però els dits semblava que la toquessin pel mateix lloc a cada intent. L’absurda il·lusió que la capsa s’allunyava, que surava en aquell mar immens, va prendre forma dins del seu cap. I cada cop que la tocava s’imaginava el seu braç com un membre elàstic i llarguíssim que sortia de la finestra del castell i s’estenia fins a la capsa. No importava l’esforç que hi dedicava, ni com estirava el braç: la capsa sempre s’allunyaria el just i necessari perquè ell a penes la pogués tocar.

La va colpejar amb vehemència, una vegada i una altra, bracejant com un nedador trastocat, amb els dits convertits en urpes que es clavaven sense parar a la punta de la capsa de fusta, però incapaços d’agafar-la. Se sentia impotent, la finestra li seguia exercint pressió contra el cos adolorit i la galta se li començava a adormir.

Abatut, va deixar caure el braç, que de seguida va recuperar la longitud normal. Es va quedar una estona penjat de la finestra, amb el braç per un costat i el cos per l’altre, recuperant l’alè. Va tornar a treure el cap i la capsa continuava al costat de la barbacoa, en el mateix lloc que abans, amb la tapa intacta.

Un soroll va fer que en Ted alcés la vista. En el mar hi creixia una protuberància fosca, una closca regalimant que es va revelar com el sostre d’un cotxe que en Ted va reconèixer de seguida: era el Mustang vermell que el seu pare tenia quan ell era petit. La part posterior del vehicle anava sortint lentament, com una carrosseria decrèpita coberta d’algues, però tot i així recognoscible. Va parar de moure’s quan encara estava mig submergit. Llavors, el maleter es va obrir com per art de màgia i en Ted va sentir una por visceral. No volia veure el que hi havia a dins.

En Roger va arribar caminant des d’un costat de la casa. Quan va ser al costat del maleter del Mustang, va estendre el braç com si convidés algú a ballar, i de dins en va sortir una mà que es va agafar a la seva. La Holly va sortir del maleter amb una certa dificultat. I era lògic, li faltava una cama. Duia el biquini preferit d’en Ted, el mateix que a la fotografia de la nevera, però el color vermell es veia deslluït. Tenia la pell blanca i sabonosa, la cara demacrada havia perdut qualsevol vestigi d’humanitat. Era impossible que ni tan sols amb el membre absent es pogués desplaçar amb normalitat. En Roger la guiava.

Van arribar al porxo i van pujar els esglaons amb penes i treballs. En aquell precís moment, la Holly va semblar que prenia consciència del mur rosa que tenia al davant. A la cara se li va formar un tebi somriure a mesura que anava descobrint les princeses. Però la seva felicitat es va esvair quan es va topar amb la finestra, quan es va topar amb en Ted. Li va clavar una mirada acusadora, carregada de retrets, que va fer que ell sentís l’impuls de ficar-se cap a dins, cosa que per descomptat no estava capacitat per decidir. La Holly el va condemnar a una mirada llarga i després es va dirigir cap a la barbacoa, sempre amb l’ajuda d’en Roger, que no semblava gens interessat en en Ted però sí en la seva feina d’acompanyant.

La Holly va assenyalar a en Roger la capsa dels escacs. Ell es va ajupir i la va agafar amb cura amb les dues mans. La va entregar amb solemnitat a la Holly, que la va rebre sobre el pit com si es tractés d’un nadó. La va pressionar amb força, gelosament, mentre li llançava a en Ted una nova mirada d’advertència: La capsa és meva! Es va girar i va caminar a poc a poc, sempre sota la mirada atenta d’en Roger. En Ted va notar una fiblada de dolor quan va veure aquell embolcall desnerit i demacrat, que no tenia res a veure amb el cos ufanós i fibrós que ell recordava.

La Holly i en Roger van tornar a l’oceà i ella es va tornar a ficar a dins del maleter del Mustang, que es mantenia al mateix lloc, com un monstre de llauna amb les mandíbules obertes. Abans que el maleter es tanqués, la Holly es va girar un cop més per mirar en Ted de manera despietada.

I llavors en Ted no va tenir cap més remei que amagar-se. I despertar-se.