3

1994

El cru hivern del 1994 va marcar un abans i un després en la vida d’en Justin Lynch. Va tallar amb la Lila en una breu conversa telefònica i la seva dedicació acadèmica es va enfonsar en picat. Una cosa no va ser conseqüència de l’altra, tot i que l’origen sí que va ser el mateix. Començava a adonar-se que el motiu d’haver anat a la universitat era perquè no volia ser un cony d’electricista com el seu pare; era una altra manera de castigar-lo, de comportar-se de manera incomprensible per a ell. Amb la Lila passava més o menys el mateix, però era més fàcil de veure. Havia escollit la noia que el seu pare, el Casanova de Deerfield, no hauria escollit mai per a ell ni per al seu fill. El mateix que havia fet amb el seu futur professional. Tot era una merda. El seu pare s’havia convertit en un forat negre l’atracció del qual l’arrossegava cap a un buit inexorable. Tant era si feia les coses per complaure’l o perquè l’odiés, la qüestió és que l’univers seguia girant al seu voltant.

Es va començar a preguntar —segons ell, massa tard— què volia fer amb la seva vida. Realment volia estudiar literatura anglesa? La literatura era una de les poques activitats que aconseguia despertar-li un cert indici de redempció, era una manera de veure la bellesa en un món negre. El que no tenia tan clar era si estava disposat a sotmetre’s als plans d’estudi, al ritme universitari, als exàmens! Una manera d’eludir la pregunta va ser permetre que el vaixell de la seva dedicació acadèmica naufragués lentament; sumir-se en la lectura compulsiva de Kafka, Melville, Borges, Lovecraft. La poesia de Sylvia Plath, una autora local que va viure gran part de la seva vida deprimida i que es va suïcidar als trenta anys, li va captar l’atenció de manera especial, gairebé obsessiva. Sens dubte, no eren les lectures ideals per a algú que cada dia es deixava arrossegar una mica més cap a la boca d’un abisme.

En Ted va ser testimoni de tot, i va ser l’únic que va intentar ajudar-lo. Des dels petits detalls, com instar-lo a afaitar-se o a dutxar-se, fins a acompanyar-lo a les classes i aconsellar-lo. Però no tenia gaire èxit.

En Justin va començar a escriure una mena de diari on abocava tots els pensaments, poesies a mig mastegar i paràgrafs densos on regnava la desesperança. Duia aquella llibreta a tot arreu. A la nit feia llargues passejades pel campus, s’ajeia en algun racó i a vegades fins i tot es quedava adormit. Inclús havia tingut algun incident amb la policia del campus pels seus hàbits nocturns. A vegades, en Ted, que cada dia havia de batallar més a la sisena planta per cobrir les despeses, arribava tardíssim a l’habitació i en Justin encara no hi era.

Una d’aquelles nits, en Ted es va estirar al llit, extenuat, i es va quedar mirant el llit buit del seu amic. No recordava haver fet res significatiu per una altra persona des que era petit, i aquella nit va decidir que volia fer alguna cosa. Alguna cosa per sacsejar en Justin i fer-lo sortir d’aquella espiral sense fi. Es va aixecar i es va tornar a vestir ràpidament. Més o menys sabia els recorreguts del seu company d’habitació, de manera que abans d’una hora ja l’havia trobat. Era al darrere de la biblioteca, assegut en un banc en un petit parc descuidat i poc il·luminat. Si no hagués sigut pel cigarret encès, en Ted segurament no l’hauria vist enmig d’aquella densa foscor.

Va seure al seu costat sense dir res i li va estrènyer l’espatlla uns instants.

—Suposo que m’he tornat previsible —va dir en Justin. Un nuvolet blanc li va sortir de la boca. Feia un fred intens; en qualsevol moment es posaria a nevar.

I aquell dia, per primera vegada, en Ted es va permetre parlar del seu pare. No va ser un relat detallat, només el mínim indispensable perquè en Justin fos conscient que ell també sabia què era que un pare es cagués en la seva família. Li va parlar breument dels viatges a casa d’en Miller per fer classes d’escacs i de la doble vida que tenia el seu pare. En Justin va semblar força impressionat; no amb la història en si mateixa, sinó amb el fet que en Ted s’obrís i li parlés de coses personals. Fins llavors, aquella part de la seva vida havia sigut un enigma.

—Jo també l’odio —va dir en Ted—, i no et vull intentar convèncer que el món no és una merda, perquè ho és. I els culpables són paios com el teu pare o com el meu, i també els inútils amb qui m’assec cada nit a jugar a pòquer, els torracollons malcriats de les fraternitats, tots en són responsables. Saps com ho sé? Perquè jo també el sento. Aquest buit. Jo també el sento.

En Ted va quedar en silenci. Van estar així una bona estona.

—Ells són els culpables d’aquest forat… —va repetir en Ted, ara amb un to ominós—. La qüestió, amic meu, és què fem amb això…

—No ho sé. Estic cansat de mentir a la meva mare. Estic pensant a deixar la universitat.

—Això és justament el que no has de fer. Perquè llavors guanyen ells. Que no ho veus? Això és el que volen, llançar-te a la merda. Ja sé que és més fàcil cedir, creu-me, ho sé. Però has de trobar la manera que les coses funcionin per a tu. Jo penso graduar-me en aquesta universitat dels collons, ho faré amb les millors notes, em casaré, tindré fills, una casa gegant, potser fins i tot una casa de cap de setmana… Seré ric!

En Justin va somriure.

—Tant de bo tingués la teva confiança, Ted McKay.

—Mira, Justin, és veritat, tinc la facilitat de memoritzar totes aquelles putades dels llibres, això ho tinc a favor. Cadascú té els seus punts forts. I no em diguis que no saps els teus. Els has d’explotar, trobar la manera de donar menjar a la bèstia; aprendre a conviure-hi.

—Fas que sembli senzill.

—És que ho és! Creu-me. Aquesta foscor és… com un paràsit horrible que t’acompanyarà sempre. No pots permetre que et devori.

En Justin va aixafar el cigarret amb la bota.

—Què me’n dius, d’aquella noia de qui em vas parlar? —va preguntar en Ted—. La de la classe d’escriptura creativa…

—La Denise Garrett.

—Exacte.

—No ho sé… A vegades parlem. Però no vaig gaire a classe últimament.

—Convida-la a sortir, o al cine, o a algun lloc. Pot ser un inici.

En Justin va assentir.

—I ara marxem d’aquí, que ja no em noto les orelles —va dir en Ted—. M’he oblidat d’agafar la gorra, hòstia.

Van caminar de tornada al Bloc fent broma en un to més distès, rient i entrexocant amb les espatlles sense treure’s les mans de les butxaques.

—Així que sóc un retardat —deia en Justin—. Doncs sort que sóc guapo.

—Exacte. Em feia por que no ho entenguessis.

—Imbècil.

—Sí, però un imbècil que es preocupa per tu, fill de puta.