Capítol 2

Des de la finestra del vestidor l’Henri Fiocca veia com la Nancy caminava cap a la casa. Se li va esponjar el cor i va experimentar les habituals sensacions d’emoció, por i ràbia. Fins i tot el dia del seu casament se n’havia d’anar per complir una missió. Segurament cartes per a la Resistència, papers falsos per a un altre refugiat desesperat per sortir de França, peces de ràdio per a cèl·lules de la Resistència a Marsella mateix, a Canes, a Tolosa. La Nancy sempre estava a punt per arriscar la vida per portar diners i missatges a algun amic d’un amic misteriós. L’Henri ho detestava. El caràcter improvisat i flexible de la xarxa de la Resistència obligava la Nancy a confiar en desconeguts, i en aquell moment només es podia confiar en la família. L’Henri era un patriota, odiava els alemanys amb la mateixa ràbia ardent que la Nancy, i per això compartia la seva riquesa i la seva taula amb qualsevol que pogués perjudicar l’enemic. Però continuava desitjant no haver de compartir la seva futura esposa amb ells. La Nancy semblava haver nascut sense por, però l’Henri sabia què era la por. El seu amor per ella li havia ensenyat aquella lliçó.

Quan ella va entrar a la casa, va posar la mà al marc de la finestra i va pronunciar el seu nom baixet. La Nancy, aquella noia que s’havia introduït a la seva vida com un meteorit i havia repartit llum, màgia i caos a parts iguals al seu pas. Se n’havia enamorat immediatament, absolutament, la primera nit que es van conèixer. Va ser com caure per un penya-segat i anar a parar al mar amb un sobresalt, però no tenia del tot clar què en treia, ella. Ell era molt més gran, i la seva vida, per luxosa que fos, era avorrida comparada amb la d’ella. Al cap d’un any es va adonar que a ella no li importaven els diners. S’ho passava bé gastant, com s’ho passava bé amb tots els plaers nous que descobria, però ho feia amb la il·lusió d’un infant. A poc a poc, va anar sabent dels anys miserables de la infància de la Nancy i el seu periple d’Austràlia als Estats Units i a Londres amb setze anys; la desesperació per posar un oceà, mig món, entre ella i una infància desgraciada, que s’havia convertit en un afany animal de plaer i una independència ferotge. Al cap d’un altre any, l’Henri va veure que fins i tot la Nancy necessitava algú en qui repenjar-se de tant en tant i que l’havia escollit a ell.

L’havia escollit a ell.

Se li va inflar el pit d’orgull.

Aquella nit, podria anomenar-la esposa. Sabia que pel fet de casar-se amb ell no pararia de gastar els seus diners ni de córrer riscos impossibles per ajudar la Resistència; no es feia il·lusions sobre això, però aquell dia i aquella nit, si més no, sabria on era, i sabria que era seva.

—Potser hauria de parlar amb la Nancy —va dir una veu per darrere d’ell, fina i nasal—. Si no pot arribar a temps perquè la pentinin el dia del seu casament, potser és que no té ganes de casar-se.

L’Henri va mirar enrere. La seva germana estava asseguda a la vora del llit com una grua revellida. Havia estat bonica de jove, fins i tot amb aquella cara allargada i els llavis prims, però d’alguna manera, tot i la seva riquesa, havia aconseguit agrejar-se i era allò el que ell creia que l’havia enlletgit. Havia insistit a pujar amb ell quan havia dit que s’anava a vestir, en un últim intent desesperat per fer-li anul·lar el casament.

—Ho pots provar si vols, Gabrielle. Però et dirà que callis i la deixis en pau. Recorda que no està limitada per l’amor fraternal. Potser jo no et faré fora de l’habitació, però ella sí.

La Gabrielle va ignorar la indirecta, per descarada que fos. Va continuar amb la seva veu aguda i gemegosa com un mosquit.

—Una cosa se li ha de reconèixer: pot renegar en francès com un mariner a l’última hora de permís a terra. On diantre ha après aquest llenguatge, Henri? És fastigós.

L’Henri va somriure. Sentir la Nancy renegar en la seva llengua d’adopció era un dels gran plaers de la vida.

—És lingüista de mena, Gabrielle.

—Bestieses! No té dot! Es nega a convertir-se al catolicisme! Creu en Déu, com a mínim?

—Ho dubto.

El gemec va assolir una nota més aguda.

—Com és possible, Henri, com pots contaminar la nostra família amb aquesta meuca australiana?

Allò va ser anar massa lluny; fins i tot l’amor fraternal tenia els seus límits. L’Henri va aixecar la seva germana del llit agafant-la per les espatlles i la va empènyer amb fermesa cap a la porta.

—Gabrielle, si tornes a parlar davant meu de la meva dona d’aquesta manera, no tornaràs a posar els peus a casa meva. Si hagués de canviar els meus diners, els meus negocis, la meva estimada família per una hora en companyia de la Nancy al bar més barat de Montmartre, ho faria sense dubtar-ho ni un moment. I ara ves-te’n.

La Gabrielle es va adonar que havia anat massa lluny i el seu to es va tornar suplicant.

—Només penso en tu, Henri —va dir, mentre ell li tancava la porta als nassos.

«Encara bo que no sap res de la feina que fa la Nancy per a la Resistència», va pensar l’Henri. «Aniria com una fletxa a denunciar-la a la Gestapo; una barreja d’odi contra la Nancy i cobdícia per la recompensa la tornaria ansiosa per embrutar-se les mans de sang».

Va tornar al mirall i es va allisar els cabells. Els amics li deien que s’havia rejovenit des que havia començat la guerra. No els havia volgut dir que eren ells els que envellien a un ritme més ràpid. No els volia ofendre, lleials com eren a la seva manera a les seves esposes, fent notar que la Nancy, una adolescent fugitiva de l’altra punta del món, li havia donat un objectiu a la vida i esperança, mentre que ells estaven paralitzats per l’impacte de la derrota de França, la fugida de Dunkerque dels soldats anglesos i després el terrible bombardeig de la flota francesa a Mers el-Kébir, a la costa de l’Algèria francesa, ordenat precisament per Churchill. Més de mil francesos morts per bombes angleses. Allò havia trastornat els seus conciutadans, i tants d’ells s’havien tancat a casa després d’això que els alemanys es pensaven que eren els amos del país. No ho eren. Un dia França es tornaria a aixecar. La Nancy l’hi havia fet creure. Com hauria estat la seva vida sense ella? Es va esgarrifar. Infernal, grisa.

I, a més a més, la Nancy també semblava tenir amistat amb tots els estraperlistes de la Riviera. A taula sempre tenien carn, que compartien amb els amics que no disposaven de connexions ni diners. L’Henri no creia que hagués menjat mai sol amb la Nancy a casa des de feia un any.

Van picar a la porta.

—Què? —va dir de mal humor, pensant que la seva germana podia haver-se animat prou per fer un últim assalt.

La Nancy va entrar, lleugera com un gat. Només devia fer deu minuts que era a la casa, però ja era allà, amb els cabells ondulats i recollits emmarcant-li la cara en forma de cor, els llavis plens pintats de vermell cirera, i la pell blanca i empolvorada. Portava un vestit blau ajustat, que li marcava les formes plenes dels pits i els malucs.

—Sempre que piqui al teu vestidor em rebràs així a partir d’ara, Henri?

Ell va caminar cap a ella, amb els ulls espurnejant, però la Nancy va aixecar una mà.

—Ara no em despentinis, monstre! Només et volia dir que estic a punt perquè facis de mi una dona decent, si la Gabrielle no t’ha convençut del contrari. —Li va picar l’ullet—. Em sembla que l’he vist amb el mocador al nas al replà de baix i dedueixo que ha fracassat.

Ell li va posar les mans als malucs, tocant la seda blava del vestit arrapat al seu cos, però no va intentar besar-la.

—Com has pogut sortir avui, Nancy? Enmig d’aquest infern. El dia del nostre casament.

Ella li va posar una mà a la galta.

—Em sap greu, però no em grunyis com un os. Per a mi era important. I ara soc a casa.

—Has vist els nous cartells que ofereixen cent mil francs pel Ratolí Blanc? Sembla que la teva jugada per treure els presoners de Puget no ha passat desapercebuda.

—Va valer la pena —va dir ella, i va apartar-li les mans suaument dels malucs abans que la pressió fes malbé la seda delicada i extremament cara—. Ara aquells homes podran fer coses. Tot i que l’aviador anglès era un imbècil. Es queixava del menjar i de l’atapeïment de la casa segura, com si no ens haguéssim arriscat tots a ser afusellats per salvar la seva miserable pell.

L’Henri va recular un pas. La Gabrielle sempre parlava de les altres dones que podia haver triat perquè fossin la seva esposa, belles, elegants, obedients i franceses. No haurien malgastat els diners, s’haurien quedat a casa callades. Però qualsevol altra dona del món es fonia quan pensava en la Nancy. El foc que desprenia, la seva llengua brutal. La negativa a deixar-se acovardir. Sortia a lluitar contra el món com una boxejadora professional. La contradicció de les dues imatges que tenia al cap, una boxejadora plena de cops i aquella noia preciosa vestida amb seda blava i amb pintallavis vermell, el va fer riure i ella el va mirar estranyada.

—Ratolí Blanc no t’escau, Nancy. Ets un lleó. Què? Ens casem?

Es va posar la jaqueta de l’esmòquing i ella es va avançar per ajustar-li la corbata. Ell va sentir l’aroma de Chanel que desprenia la pell càlida de la Nancy.

—Sí, Monsieur Fiocca. Casem-nos.

La festa a l’Hôtel Louvre et Paix va ser un triomf absolut. Ni tan sols les mirades d’amargor de la família de l’Henri van poder aigualir l’alegria victoriosa de la reunió. Si algú es va preguntar com s’ho havia fet la nova Madame Fiocca per arreplegar tal abundància de luxes, es va guardar els dubtes per a un altre moment i es va llançar de cap a gaudir sense límits del plaer.

La Nancy estava contentíssima. Sabia que la festa seria el tema de conversa de la ciutat i que l’Henri n’estava molt cofoi. Totes les hores que s’havia passat debatent i discutint amb xefs, floristes i modistes havien valgut la pena. Aprèn-ne, Marsella. Va agafar la mà de l’Henri per sota la taula a la capçalera de la sala de ball daurada. Ell estava girat d’esquena a ella, rient amb un dels directors de les seves drassanes, però li va prémer les puntes dels dits i li va fregar el palmell de la mà amb el dit gros d’una manera que la va fer estremir.

—Madame Fiocca —va dir una veu al seu costat.

Era en Bernard, el maître de l’hotel i un dels millors amics de la Nancy. L’home es va apartar per deixar que un dels seus subordinats posés el cubell platejat de gel i les copes davant de la Nancy i l’Henri. Després va aixecar l’ampolla freda del gel, l’hi va ensenyar, i quan ella li va fer un senyal amb el cap, la va obrir. El tap va sortir amb un sospir sota la seva mà experimentada. El cambrer els va servir.

L’Henri es va girar, va veure l’etiqueta i l’anyada, i va riure de gust.

—Com t’ho has fet, Nancy?

—Ja t’he dit que avui havia sortit en una missió molt important, os meu.

Ell va brandar el cap i va agafar la copa que li oferia en Bernard amb un somriure reticent als llavis.

Ella es va posar dreta i va picar la copa plena amb una forquilla. De cua d’ull va veure que la Gabrielle, asseguda amb el seu pare, en Claude, tan hostil com ella, s’enravenava. Una núvia que feia un brindis en un casament? On s’és vist! Doncs, mira, sí, la Nancy anava a fer un brindis.

Va gesticular.

—Calleu, maleïts.

El líder de la banda va silenciar els músics de cop i els amics de la Nancy es van fer callar els uns als altres en un cor de «xxt!» i rialletes. La Nancy va aixecar la copa.

—Gràcies! Avui el meu pare no ha pogut ser aquí, però ens envia records des de Sydney. —La Nancy només s’ho podia imaginar. No el veia des que tenia cinc anys—. I la meva mare no hi estava convidada, que si la coneguéssiu, entendríeu que és un regal que us faig a tots. —Aquella dona mesquina i retreta, a la seva casa mesquina i retreta, amb una Bíblia en una mà i un bastó a l’altra, ja es podia podrir—. Per tant, em faré jo mateixa el brindis. Brindo pel meu marit aquest vespre —va parar per deixar que aplaudissin i xiulessin— amb un Krug 1928, perquè és l’anyada que va demanar la nit que ens vam conèixer, quan França encara era lliure. Però amb guerra o sense, amb els nazis als nostres carrers o sense, aquest vespre us dic que, mentre siguem lliures de cor, França continuarà sent lliure. Henri, sé que soc una esposa difícil, cara i conflictiva, però ets el meu puntal i junts construirem una vida que serà mereixedora d’aquesta anyada. T’ho prometo.

L’Henri es va posar dret i va fer picar la seva copa amb la d’ella, i per un moment, mentre es miraven als ulls, van ser les úniques persones al món.

—Madame Fiocca —va dir l’Henri, i va beure un glop de xampany.

Algú entre els convidats va sospirar sorollosament i la mateixa Nancy va sentir una fiblada de llàgrimes sentimentals al fons dels ulls. No. Aquella nit era una festa.

—A fer punyetes el decòrum —va dir, i es va acabar la copa, es va girar i va mirar els convidats amb el seu somriure més gran i més impossible de resistir.

La van ovacionar, un rugit deixat anar de felicitat i desafiament. El líder de la banda de música va copsar el moment i es va llançar a una versió a ritme accelerat de «When the Saints Go Marching in». Els cambrers es van posar a desparar taules i a apartar-les perquè comencés el ball, ajudats amb entusiasme matusser pels amics menys recomanables de la Nancy.

L’Henri va deixar la copa a la taula i la va besar. De cua d’ull la Nancy va notar que la Gabrielle s’eixugava els ulls amb un mocador de fil, i per això li va tornar el petó amb intensitat, posant-se de puntetes i estrenyent-se contra ell com una estrella de Hollywood a punt de desmaiar-se. Els aplaudiments i les aclamacions van ser prou fortes per sentir-se per tot el litoral.