Capítol 10

La minyona de la Nancy l’esperava quan va obrir amb la clau la imponent porta principal. Estava dreta enmig del rebedor amb una maleteta de cartró al costat i amb el seu millor abric posat.

—Madame Fiocca, jo…

La Nancy es va treure els guants. No es veia amb cor de mirar la noia.

—És clar que has de marxar, Claudette. Aniràs a casa de la teva mare, a Saint-Julien? —La Nancy va treure una altra clau de la seva bossa de mà i va obrir un calaix d’un escriptori del rebedor. L’Henri sempre hi tenia una cartera de pell plena de bitllets. La Nancy va agafar un parell de milers de francs i els va donar a la noia.

La Claudette va mirar els diners brandant el cap.

—No puc, Madame. Precisament ara que l’estic abandonant.

—I tant que pots, dona —va etzibar la Nancy—. Agafa’ls.

La Claudette va agafar els diners tímidament dels dits de la Nancy i va murmurar un «gràcies». Després es va guardar els bitllets en una butxaca interior de l’abric.

—Surt pel jardí de darrere, Claudette. I no miris a ningú.

—Bona sort, Madame. M’ha agradat molt treballar per a vostè.

La Nancy es va atrevir a mirar-la finalment. No, aquella noia no era la persona que havia traït l’Henri. Tenia la sensació que li havia de donar un consell, dir alguna cosa memorable i inspirada que la Claudette recordés tota la vida, alguna cosa que l’ajudés a ser millor persona, alguna cosa que pogués explicar als seus fills i nets. Un pensament motivador. No tenia res a dir. Necessitava una copa i prou. En fi, a ella ningú no li havia dit res de l’altre món quan havia fugit de casa. Per tant, la culpa era d’ells.

—Me n’alegro. Au, ves, maca.

La Claudette va agafar la maleta.

—El seu amic Philippe és a la cuina, Madame Fiocca.

—Gràcies.

La Claudette va tornar enrere, cap al fons de la casa, i va deixar la Nancy dreta al rebedor, encara amb l’abric de pèl de camell, la bosseta de mà de pell sota l’aixella. Hi havia flors fresques a la taula, la barana de fusta estava polida al màxim, les pintures a l’oli de Marsella i de marines amb vaixells estaven penjades d’una guia en files ordenades. No s’hi havia fixat mai. La pintura era cosa de l’Henri. Va anar a la sala i d’allà al vestidor, va treure el decantador i es va servir un bon brandi en una de les copes gruixudes de cristall. Se’l va empassar, va agafar una altra copa i el decantador i va anar a la cuina.

En Philippe es va aixecar quan la veure entrar. La Nancy va deixar les copes i el decantador a la taula de fusta refregada, va servir les copes, es va asseure, es va treure l’abric i va encreuar les cames. Es va acabar la copa. En Philippe va continuar dret.

—Vols fer el fotut favor de seure? —va dir ella, tornant a agafar el decantador. Ell va fer una ganyota—. Què passa? No has vist mai una dona bevent?

Ell es va asseure, a poc a poc, però va rascar la cadira contra les rajoles i va sonar com un gemec.

—Em sap molt de greu, Nancy.

Ella es va posar a tremolar. Era de ràbia o de culpa? No tenia ni idea de què sentia, però fos el que fos li estremia els músculs i li feia petar les dents contra el vidre de la copa.

—És culpa meva. Sempre em deia que anés amb compte, però jo no afluixava, i no parava de demanar diners. —Era culpa, el que sentia, doncs.

En Philippe va girar la copa entre les mans i va brandar el cap.

—L’Henri va decidir per ell mateix. No li prenguis això, Nancy.

—Però…

—Ara has de decidir tu —va dir. Ella sabia què anava a dir, i no ho volia sentir. «Calla. Calla». Li tremolaven tant les mans que amb prou feines es podia acostar la copa als llavis. Ell no va callar—. T’hem de treure d’aquí. Ara mateix.

—No el puc abandonar amb ells! —Va deixar amb força la copa a la taula, i la coberteria dins dels calaixos va dringar—. Em calaré foc davant d’ells. Els fotré una granada pel cul. Entraré i mataré el recepcionista. L’Henri no em pot fer marxar!

En Philippe va deixar també la seva copa a la taula, i va sonar un clic com una bala que es carregués a la recambra.

—Sé que no et fa por morir, Nancy. Però te n’has d’anar. Si no ho fas per tu, fes-ho per ell. L’obligaran a veure com pateixes i patiràs tu. T’agafaran viva i us torturaran fins que tota la xarxa estigui desmantellada. Sé que callarà tant de temps com pugui, però també sé que diria el que fos per salvar-te. O sigui que, pel bé de tots, ves-te’n.

La Nancy va cloure els ulls com si es pogués amagar de la veritat que sentia.

—Té advocats. Advocats cars. Potser el podran alliberar…

En Philippe va abaixar la mirada i va contestar en veu baixa:

—I, quan ho facin, el traurem de França. L’enviarem amb tu. Però tu te n’has d’anar ara.

La Nancy va parpellejar intentant contenir les llàgrimes.

—M’ho jures?

—Et juro que faré el que pugui, Nancy. És suficient? —va contestar.

Almenys va assentir. Era el màxim que podia prometre, i ho sabia.

—Aquesta ha estat la primera casa que he sentit meva.

Ell es va acabar la copa.

—Estigues a punt quan es faci fosc, Nancy. Ja han posat un vigilant davant i darrere de la casa, però els oferirem una distracció. Surt per davant. Agafa l’últim autobús a Tolosa. Ja saps l’adreça de la casa segura d’allà.

Ella només va fer que sí amb el cap, temorosa que si deia alguna cosa més no seria capaç d’aguantar-se les llàgrimes.