Capítol 59

Les benes noves a les cuixes li van durar uns vint quilòmetres; quan el camí va començar a fer pujada, se li van girar i enrotllar i li va tornar a quedar la carn a l’aire. Les dels turmells li devien durar vuit quilòmetres. Un. Dos. Un. Dos. Empènyer avall amb un peu i després l’altre, avançant amb penes i treballs per la pista irregular, amb l’ombra dels roures. L’aire era fresc, però el bosc semblava estranyament silenciós, sense piuladisses d’ocells, i no hi havia brisa que bellugués les fulles, ni fru-frus. La Nancy només sentia la seva respiració.

Massa pujada. Si el camí hagués estat pla, hauria aconseguit trobar un ritme, i llavors potser el dolor s’hauria esmorteït amb la repetició constant, però la pujada pronunciada del terreny ho feia impossible. Cada vegada que girava la roda era un turment nou. Les corretges de la ràdio se li clavaven a les espatlles i la pell de l’esquena on es repenjava la vora de l’estoig se li començava a aixecar. I encara li quedaven qui sap quants quilòmetres per fer, gairebé tots en pujada.

Li venien els pensaments a batzegades i en flaixos. L’Henri llegint el diari tot esmorzant abans que esclatés la guerra, deixant la tassa a la taula. El moment a la claror de la lluna quan l’Antoine es va volar el cervell. La secretària a la seu de les forces de la França Lliure. En Böhm, aguantant-se la cara ensangonada amb la mà. Un. Dos. Un… Dos… Sabia que estava a punt d’arribar a una cruïlla, el moment que la seva pista es trobava amb un dels camins de grava. Hi hauria patrulles. Al cap d’un parell de quilòmetres es podria tornar a desviar, però mentrestant seria vulnerable.

Començava a fer calor, fins i tot a l’ombra dels arbres. Va entrar al camí i el gradient va augmentar una mica. La sang li regalimava de les cuixes com riuets de suor per la part interior de la cama. Va mirar amunt. El sol ja havia sobrepassat el zenit, i havia sortit de la masia abans de l’alba; per tant, què? Feia set hores que pedalava? Li semblaven cinc minuts i una eternitat.

Darrere seu va sentir el rugit d’un motor de gasolina. Merda. Allò volia dir alemanys.

Es va eixugar la suor dels ulls i va mirar a dreta i esquerra. Les vores del camí eren altes, i la canal al costat, poc fonda i plena de vegetació. Només podia continuar endavant i esperar que els que venien per darrere no busquessin una dona amb un estoig lligat a l’esquena. Però havia de semblar normal, com una dona que havia sortit feia un parell de quilòmetres i que anava fins al poble següent. «Aixeca el cap, Nancy. Tira enrere les espatlles, Nancy. Somriu. Que sembli que t’ho passes bé». El dolor la travessava per dins. El soroll del motor va augmentar, va arribar al seu costat i la va passar de llarg, un flaix de verd fosc, lona, rodes enormes, un núvol baix de pols aixecat pels pneumàtics. Va continuar mirant endavant, amb el cap alt.

Un. Dos. Tres camions. No van reduir la velocitat, només es van apartar una mica per no treure-la del camí. L’últim anava ple de soldats alemanys, amb els cascos grisos i els uniformes verds, atapeïts com sardines als bancs, els uns davant dels altres. El soldat del final al cantó dret, un noi de menys de vint anys, li va somriure i li va aixecar la mà, com saludant-la. Ella li va tornar el somriure, i va continuar somrient fins que van desaparèixer de la vista en un revolt.

La pista que la va treure del camí principal era difícil, terra en alguns llocs, grava en altres, amb bassals de fang de tant en tant. Pujava i baixava, pujava i baixava. La bicicleta trontollava i botava sobre els sots creats per les pluges d’estiu i les esquerdes obertes per carros tirats per cavalls. La llum del dia es va anar apagant, i ja va ser qüestió de temps. Un canvi de direcció del camí entre camps, un gradient en descens més pronunciat del normal cap a un rierol ample i poc fondo, una branca gruixuda caiguda en una de les sobtades tempestes d’estiu, que ningú havia apartat encara.

La roda de davant es va encallar i la Nancy va sortir disparada per sobre el manillar. Va volar un moment endavant i de cantó i va ser massa lenta per protegir-se. Va aterrar amb força sobre el costat esquerre i es va quedar sense respiració.

Va perdre la consciència un segon, potser dos; era difícil de dir, perquè el seu cap feia hores que era una mena de no-res blanc i mort. Que bé que s’hi estava, estirada a terra. Sentia el riu a cent metres baixant pel turó i, a mesura que la terra es refredava, l’aire finalment va bellugar les fulles molt suaument, com una mà a l’aigua.

—Nancy.

Ell era allà. Se n’havia anat? Estava molt contenta que fos a casa.

—Nancy.

És clar, havia tornat ahir al vespre, abans del que la Nancy s’esperava, i s’havia burlat d’ella per la manera com s’havia llançat a sobre d’ell i li havia enllaçat les cames a la cintura. No havien arribat a dalt, havien fet l’amor al sofà elegant de la sala, sense despullar-se gaire, tan gran era la necessitat immediata i absoluta.

—Nancy, bonica.

On havien anat després? A l’Hôtel Louvre et Paix, naturalment, al port, on podien sopar a la terrassa i mirar les anades i vingudes dels vaixells amb la llum minvant, els pescadors portant els cistells de llagostes directament a la cuina, on el xef les esperava per preparar el sopar de l’Henri i la Nancy. Havien ballat? Ah, sí, al Metropole! El cambrer d’allà entenia que preparar un còctel era un art. La Nancy no va poder evitar riure, veient-lo tan seriós, però quines copes que preparava, i sempre tenien els millors grups de música. La Nancy hi havia vist la Rita Hayworth una vegada, i en Maurice Chevalier, dues.

—Escolta’m, Nancy.

A casa, pujant el turó amb el cotxe esportiu preferit de l’Henri, la mà d’ell sempre ferma sobre el volant per molt que hagués begut. Li encantava veure conduir un home. Després fer l’amor una altra vegada. Aquesta vegada al llit, i adormir-se abraçada a ell sota la frescor dels llençols blancs.

—Nancy, t’has d’aixecar.

Va mig obrir els ulls. Ell estava entre ella i els finestrals de la terrassa; les cortines de punta es bellugaven darrere seu en onades. Que estrany. La Nancy no sentia la brisa. Que guapo que era, el seu Henri. Que bo que era amb ella.

—No vull, Henri, amor meu, no m’ho facis fer —va dir.

Ell la va continuar mirant. Per què estava tan trist? Per què estava trist en un dia tan preciós?

—Obre els ulls, Nancy.

—Jo…

Els seus ulls encara eren bondadosos; la seva veu, més ferma.

—T’ho demano, Nancy. Obre els ulls.

Ho va fer. Marsella havia desaparegut. L’Henri havia desaparegut. Estava estirada a les fosques en un camí de l’Alvèrnia, amb una ràdio lligada a l’esquena, la sang assecant-se-li entre les cames, els músculs encarcarats, les costelles adolorides, morta de set. I ara algú plorava, uns sanglots sorollosos, un so terrible, que et trencava el cor. Va escoltar, meravellada, tot un minut, fins que es va adonar que era ella.

«Henri, la vaig espifiar. Ho vaig espifiar tot. Em sap tant de greu. Vaig ser molt estúpida. És que… no ho sabia». Els arbres i la terra i l’aire fosc no van dir res. «Les coses que he vist, Henri! Les coses que he fet. He mort homes, he fet matar homes. Aquella noia, Déu meu, què soc? Merda, els alemanys han matat gent per culpa del que vaig fer».

Al final els sanglots es van calmar. No havia canviat res. Continuava allà, a la França ocupada. Els morts encara eren morts i els vius l’esperaven.

Es va posar de genolls, trontollant pel pes de la ràdio, es va posar dreta i va agafar la bicicleta.

En Fournier va deixar anar una tirallonga d’obscenitats quan la va veure. El vigilant de la pista, cent metres més avall, havia intentat ajudar-la i ella l’havia engegat a pastar fang, i per això s’havien hagut de conformar de caminar al seu costat fins que van arribar a la caseta de la cuina i als barracons que havien construït a la masia abandonada, a un quilòmetre de l’estable on els havia deixat, acompanyant-la i procurant que no ensopegués amb cap de les trampes de mines que havien col·locat al camí.

Per un moment va semblar que travessaria el campament i continuaria pedalant, com si hagués oblidat com parar, però en Tardivat va agafar el manillar i el va retenir. La Nancy el va mirar, amb els ulls apagats i desorientats.

—Que algú l’ajudi, per l’amor de Déu! —va cridar.

En Fournier va córrer i va intentar aixecar-la del seient, però ella se’l va treure de sobre. Va ser una empenteta, però ell va recular, obrint els braços mentre ella baixava lentament de la bici. Tenia el vestit estripat i brut, tacat de sang.

En Denden li va treure amb compte la ràdio de l’esquena i li va alliberar els braços. Aleshores va caure. En Fournier la va atrapar i la va aixecar, com si fos un noi acabat de casar, i la va portar a la casa, cridant perquè hi anés un sanitari.