Capítol 48

L’Henri era viu. La idea que el podia salvar li va obrir i esponjar el cor. Se’l va imaginar arribant a Marsella, rebut pels seus vells amics, fins i tot el seu pare i la seva germana, i l’alegria que va sentir la va deixar sense respiració. No sabia, no havia estat conscient, de fins a quin punt desitjava bescanviar la seva vida per la d’ell. Abans només pensava a accelerar el final de la guerra, i es comminava a sobreviure fins aleshores. Allò era molt millor. El camí passava sense que li quedés enregistrat al cap; no es va adonar que havien arribat fins que el morro del camió no va enfilar la pujada del campament. Alguna cosa no anava a l’hora. Potser era la falta de comitè de recepció. Els homes sabien que havien anat a buscar bazuques i normalment la perspectiva de nou equipament els esverava com si fossin canalla esperant els Reis. Tampoc no hi havia fogueres a la cuina. Va veure que en Juan corria cap a ella pel camp. La postura del seu cos va confirmar les seves pors.

Va baixar del camió.

—Espera’t aquí —va dir a l’Anne mirant enrere—. Queda’t al camió. No parlis amb ningú més que amb en René i en Mateo.

En Mateo havia anat a saludar el seu germà, i tots dos van tornar cap a on era ella.

—Què hi ha?

—Mon colonel, en Gaspard ha enxampat el capità Rake amb un recluta. En Fournier i en Tardivat són al campament de baix. En Gaspard…

—Merda!

Va pujar a grans gambades. La majoria dels homes es mantenien a distància, però un grup de vint aproximadament estaven reunits al voltant d’un dels forats excavats per a les deixalles, rient i clavant-se empentes. Un parell d’ells van fugir dissimuladament quan la van veure venir, sense parar-se a avisar els seus companys de l’arribada de la Nancy. Un d’ells tenia la cigala a la mà i pixava dintre del forat.

Finalment el pixaner la va sentir arribar i es va mig girar, amb la cara greixosa encara vermella de rialles. La Nancy el va colpejar, amb força, en un costat de la mandíbula, i el noi va caure i es va mullar de pixum els pantalons.

—On és en Gaspard?

Els homes van començar a recular. Per primera vegada la Nancy va mirar dins del forat. En Denden estava arraulit en un racó del pou, sobre una pila de porqueria i ossos d’animals. Es tapava la cara amb les mans, però li va poder veure morats al coll i la galta. Primer l’havien estovat. L’impuls de disparar contra algú va ser gairebé insuportable.

—Mon colonel. —Era en Gaspard, que sortia de la línia d’arbres amb un cigarret entre els dits gruixuts, com aquell que torna de fer un volt.

—Tregui’l d’aquí —va dir la Nancy.

En Gaspard va arronsar les espatlles.

—Han enxampat el pervertit corrompent un recluta.

—I m’imagino que el recluta s’ho passava bé.

La irritació va llampegar a la cara d’en Gaspard.

—Aquests homes no s’han presentat voluntaris per ser la presa d’un invertit fastigós.

La Nancy va parlar baix i amb claredat.

—Gràcies a aquest oficial britànic vostè té armes, municions i informació. Sense aquest oficial britànic altament qualificat, no és res més que un abusador que roba ovelles als pagesos i juga a cuit i amagar amb els col·laboracionistes. Tregui’l del forat ara mateix.

La mirada d’en Gaspard no es va moure de sobre la Nancy —un, dos, tres—. Després va aixecar la mà i un parell dels seus homes es van ajupir a la vora del forat i van estirar les mans per ajudar en Denden a pujar.

—No —va dir la Nancy, encara amb calma, però canviant-se la posició de la Bren sobre el pit—. Comandant. Baixi i ajudi’l a pujar.

La brisa va canviar entre els arbres, i una ombra clapejada es va passejar sinuosa pel seu davant. La Nancy va sentir que en Mateo s’escurava la gola discretament darrere d’ella.

En Gaspard va parpellejar. Es va asseure a la vora del forat de les deixalles i va saltar-hi a dins. Les botes se li van enfonsar en la porqueria i els ossos, i la Nancy va pensar que cauria de cara sobre la brossa, però va aconseguir mantenir-se dret. Va fer tres passos precaris sobre la muntanya pudent i irregular i va estirar la mà.

En Denden la va agafar i es va aixecar. Estava cobert de porqueria, li rajava sang del nas i tenia un tall sota l’ull. No va dir res.

Els homes de fora que eren més a prop d’ell es van estirar de bocaterrosa, fent ganyotes per no respirar la ferum, i van allargar els braços. En Gaspard va aixecar en Denden per sota i els altres el van estirar i el van treure del forat. Va rodolar sobre l’herba. Es va posar dret i va trontollar un moment. Un dels combatents li va agafar el braç i el va sostenir, i quan en Denden va recuperar l’equilibri, va tocar la mà del noi, que el va deixar anar. Després va caminar a poc a poc en direcció al bosc sense mirar ningú.

La Nancy no es va quedar a veure com ajudaven en Gaspard a pujar. Va anar a la tenda d’en Denden, va buscar una camisa i uns pantalons curts a la seva motxilla, va agafar una tovallola i el va seguir.

Ell l’esperava al costat del gorg i quan la va veure es va descordar la camisa.

—En Gaspard ho pagarà —va dir la Nancy, tot deixant la roba neta a terra. El va ajudar a treure’s la camisa pudent de sobre.

—No passa res —va dir ell.

—És indignant, hòstia.

Es va girar perquè ella li pogués treure la roba de l’esquena, que duia enganxada.

—He dit que no passa res.

La seva veu era rabiosa i clara. La Nancy volia insistir, però llavors ho va entendre. En Denden tenia l’esquena plena de teixit cicatritzat. Les marques gruixudes de les fuetades.

—Denden…

Ell es va ajupir per descordar-se les botes i descalçar-se.

—Sabies que no era la primera vegada que venia a França, Nancy. Hi vaig ser el 39. Vaig fer una gira amb el circ i vaig acabar a París, transmetent informació per a la xarxa d’allà. Vaig durar gairebé tres anys. Em van entrenar per operar la ràdio sobre el terreny quan queia un altre dels agents. Vaig ser un dels que van arrestar quan van desxifrar els nostres codis de ràdio.

—La Gestapo?

Es va treure els pantalons i es va llançar àgilment des de la plataforma de roca a l’aigua. Estava tan prim i musculat com ella. Tenia els braços bronzejats des del colze fins al canell. La Nancy es va asseure a la vora amb les cames encreuades mentre ell se submergia i tornava a sortir apartant-se els cabells de la cara.

—Qui vols que fos? Em van tenir tancat sis mesos i em van deportar, però vaig saltar del tren amb un parell de presos més. Vaig arribar a la costa bretona. Vaig trobar un pescador dels nostres.

—Per què no m’ho havies dit? —va preguntar ella, amb la barbeta repenjada a la mà.

Ell es va llançar aigua calenta sobre la pell fent cassoleta amb les mans, i es va fregar els cabells.

—Perquè no hauria d’haver d’ensenyar a la gent les cicatrius per demostrar que no soc cap marieta covard.

La Nancy es va esgarrifar. Ho havia dit ella. A un home que havia sobreviscut tres anys al París ocupat. A un home que sabia exactament què li podia passar si l’arrestaven. Al seu amic.

—Denden, el que vaig dir… no ho pensava…

—Sí, sí que ho pensaves. —Va agafar més aigua, es va fregar el pit, i encara més per netejar-se la sang al voltant del nas—. Tothom pensa que els marietes són covards. Em feia por que tinguessin raó: crec que és per això que vaig començar a passar informació. —Va tirar el cap enrere, entomant l’aire a la cara, amb els braços estesos. Semblava Jesús sent batejat—. Et penses que ets una noia moderna, Nancy. Però encara ets filla de la teva mare. Encara tens ficada a dins tota aquella xerrameca depriment de la Bíblia, que ens jutja a tots.

Va sortir de l’aigua i ella li va donar la tovallola. Se la va lligar a la cintura i es va asseure al costat de la Nancy.

—Potser tens raó. Jo també em jutjo. De vegades em sembla que soc un cabró miserable.

Es va estirar sobre la pedra freda i va fitar el cel.

—Era en Jules, el noi amb qui t’han enxampat?

—Aquestes coses no es diuen.

La Nancy estava a punt d’explicar-li el que havia passat amb la milícia, i amb en Böhm, el que pensava fer, però aquella frase breu i tallant li va aturar la confessió a la gola. L’havia tret literalment de la merda, i havia intentat disculpar-se. No li devia res més. Sí, sí que l’hi devia. Sabia què li devia, però no l’hi podia donar.