Capítol 58

Queia la nit i la Nancy només havia pogut fer tres quilòmetres com a màxim —realment llastimós— quan va pensar que estava perduda. Davant seu veia llums, potser a uns cinc-cents metres. O sigui que havien posat controls fins i tot en aquells camins remots. El seu primer pensament va ser amagar la bicicleta, trobar un lloc per ocultar-se ben lluny del camí i esperar. Llavors va sentir uns lladrucs al darrere, va parar de pedalar i va mirar. Veia llanternes en moviment als camps, com llums d’aiguamoll, a tots dos costats del camí, i tenien gossos.

Necessitava ajuda i no li quedaven amics. Aleshores va veure una casa de pagès a uns cent metres del camí. En la mitja foscor només va distingir llum en una finestra. Havia de fer nous amics.

La dona la va mirar i va intentar tancar la porta, però la Nancy la va empènyer, va posar un peu al llindar i va gemegar de dolor quan li va quedar atrapat amb la porta.

—Ai, perdoni! —va dir la dona.

La Nancy va parpellejar i va mirar la dona amb atenció. De fet, era una noia d’uns vint-i-cinc anys. Portava els cabells nets i ben recollits en una castanya, i un vestit de cotó d’estar per casa descolorit però planxat. L’esposa francesa rural ideal.

—Deixi’m entrar —va demanar la Nancy—. Per França, deixi’m entrar.

Llavors va veure el crucifix que la noia portava penjat del coll i es va tocar el que li havia donat en Tardi.

—D’una cristiana a una altra.

Tenia la pell molt clara i no portava gens de maquillatge. La Nancy li va poder veure la por i el dubte, i una lleugera tensió a la mandíbula, fins que es va decidir.

—Es pot amagar al soterrani. —Va obrir la porta.

La Nancy va entrar, una cuina, una escala. La dona va obrir una trapa sota l’escala i va empènyer la Nancy per una escala petita i en la foscor més absoluta. Va sentir la terra sota els peus. Feia olor de pomes i de palla. Entre els llistons de la trapa de sobre s’escolava una mica de llum. Just a sobre el seu cap. Era un soterrani de sostre baix, no hi havia prou altura per estar-s’hi dret. Es va arraulir en un racó sota l’escala, es va desfer la corretja de la cintura i va sentir l’alleujament i la cremor a les espatlles alliberades del pes de la ràdio. Va caure a terra des d’un pam més o menys, i després, com un eco, la Nancy va sentir el cop a la porta de la petita masia. Va doblegar els genolls i se’ls va agafar fort amb els braços. A dalt la llum va tornar a canviar quan la noia va anar a obrir la porta una altra vegada. La Nancy va esperar, intentant no respirar.

—Bona nit.

—Bona nit, Madame. Busquem una dona. Una dona molt perillosa. —Una veu alemanya. Un dels oficials de la Gestapo—. Un dels meus homes ha vist una dona que s’acostava a casa seva fa un moment.

La veu de la noia va ser tranquil·la.

—Devia ser jo. He sortit a veure com estaven les gallines. Hi ha guineus, sap?

La Nancy va notar que exagerava una mica el seu accent.

—Sigui com sigui, Madame… Espero que no li molesti que fem un escorcoll.

—No amago res. —La seva veu desprenia el punt just d’irritació continguda.

Les botes van arribar a la cuina, seguides dels esclops de la dona.

—Què hi ha aquí baix?

—Menjar. Quan en tenim.

L’home estava situat just a sobre.

—Si fa el favor d’obrir, Madame.

La Nancy va deixar de respirar. La trapa es va aixecar i la llum traïdora va il·luminar el quadrat de terra del fons de l’escala.

—Faré una ullada ràpida. Aparti’s una mica, sisplau.

La llanterna es va encendre i la llum va començar a explorar els racons més allunyats de la Nancy, un parell de caixes, uns sacs d’arpillera buits.

L’escala del pis va grinyolar i la llanterna va sortir del soterrani.

—Què ha estat això? —va dir l’alemany, amb la veu alarmada.

La Nancy va sentir l’espetec de la pell quan l’home va desenfundar la pistola.

—Mami? —La veu d’un infant, una nena—. Què passa? Qui és aquest home?

La seva mare va respondre en un to tranquil·litzador.

—No passa res, reina, ves-te’n al llit. —Llavors va continuar, ara amb una indignació tremolosa a la veu—. Crec que se n’hauria d’anar. Està espantant la meva filla.

L’home no va dir res.

—O es pensa que la meva filla de quatre anys és una dona perillosa?

Una tos, i després el soroll de la pistola que tornava a la funda.

—No, Madame. Sisplau, avisi’ns si veu o sent alguna cosa sospitosa.

—És clar.

Els passos es van retirar, i després que la porta s’obrís i es tornés a tancar, la Nancy va respirar fondo. Una frase li va travessar la ment: «Les bones persones no són tan escasses com em pensava». Va somriure. Va recordar el pessigolleig d’esperança que va sentir quan va llegir aquelles paraules sota el porxo de la seva mare, entre aquells altres feixos estrets de llum.

La dona va parlar des de dalt, amb claredat, com si res.

—Espero que no s’hagi mort de por aquí sota. Val més que s’esperi una mica abans de pujar, per si tornen. Vaig a fer el sopar. Em dic Celeste.

«Quin nom més bonic», va pensar la Nancy, i es va endormiscar.

La Nancy no va ser conscient d’haver dormit fins que la trapa no es va obrir i això la va despertar. Va agafar la ràdio —aquell trasto pesava com un mort— i va pujar, amb les cames encarcarades i tremoloses, a la cuina.

La taula estava parada per a dos. La Nancy es va asseure, amb molt de compte, i va mirar com la Celeste servia estofat en dos plats blancs de porcellana, i en acabat s’asseia i es posava a llescar una barra de pa. A la Nancy li va venir salivera.

—Mengi, Madame.

La Nancy no s’ho va fer pregar. El menjar era deliciós: pollastre amb salsa, pastanagues i cebes petites; el pa era tou i lleuger. Quina meravella. Una autèntica meravella.

—O sigui que és una dona molt perillosa? —va dir la Celeste, començant a menjar a un ritme més pausat—. No m’ho digui, val més que no ho sàpiga. Només espero que faci tant de bé com està rebent ara.

La Nancy va assentir, encara mastegant, i s’ho va empassar amb satisfacció.

—I el seu marit?

—Soc vídua —va contestar la Celeste—. A en Guy el van matar durant la invasió.

—Ho sento.

La Celeste no va contestar de seguida; el clic de les culleres sobre la porcellana va ser l’únic soroll que se sentia a l’habitació.

—Vaig fent. Però costa molt tirar endavant el mas. Es fa el que es pot. Per la canalla.

El tauló de l’escala va grinyolar i la Nancy es va girar, pensant per un instant que tot allò, aquella bona rebuda, el menjar, només eren una broma cruel i que la Gestapo encara era a la casa. Però era la nena que havia interromput l’escorcoll dels alemanys. Era prima com un fideu, amb uns cabells llargs foscos que li arribaven gairebé a la cintura. Portava una camisa de dormir blau clar i duia un osset a la mà agafat per una pota.

—Mami?

—Al llit ara mateix, Maria!

La nena va fer morros.

—Però és que tinc gana i no tinc son.

La Celeste va aixecar una mà.

—Ja has sopat. Al llit. Ara mateix.

La Maria va llançar l’osset, que va rebotar fins al peu de l’escala, i va tornar a pujar sorollosament. A dalt es va sentir un cop de porta.

La Celeste va anar a recollir la joguina, la va espolsar i la va asseure al balancí de davant del foc. La Nancy es va imaginar la nena baixant d’amagat a buscar-lo a trenc d’alba i el seu alleujament quan descobrís que no havia passat la nit de qualsevol manera.

—Una dona molt perillosa —va dir la Nancy amb un somriure.

La Celeste es va tornar a asseure i va agafar la cullera.

—Espero que sí. Espero que continuï amb aquest caràcter. Costa molt pujar una criatura tota sola. Es pensa que soc una tirana, però només intento sobreviure.

La Nancy va tenir una imatge de la seva mare, una imatge habitual, girant-se d’esquena als armaris de la cuina quan ella tornava d’escola, feia petar la porta i llançava l’abric a terra, i començant-li a cridar. Però, per primera vegada, va ser conscient de la buidor d’aquells armaris, i de com estaven de descolorits i gastats els vestits de la seva mare.

Va sentir una opressió a la gola.

—És una bona mare.

La Celeste va assentir, acceptant el compliment.

—Ha acabat? Doni’m el seu vestit, que el rentaré mentre vostè s’arregla una mica i es cura les ferides. Mentre s’eixuga pot dormir una mica, i després se’n va.