Capítol 17

La targeta va portar la Nancy a una finca d’oficines d’aspecte més aviat avorrit sobre un concessionari de cotxes destrossat. Hi havia uns quants timbres, com si fossin pisos. L’únic que tenia una etiqueta era el de baix, amb una petició una mica metafísica: «Truqui, sisplau».

Així ho va fer i va esperar i esperar. Per favor, a veure si li tornaven a fer el mateix que les forces de la França Lliure. Un brunzit tot d’una i va empènyer la porta. Va pujar a un vestíbul ampli per un tram estret de graons poc alts. Feia vint anys devia ser una finca art déco elegant, però llavors tot semblava una mica deixat. I hi regnava el silenci. Només parets de fusta clara de roure i un ascensor amb el rètol de NO FUNCIONA a la porta. No passaven oficials pagats de si mateixos, i la Nancy no tenia clar si allò li semblava un bon senyal o no.

Aquesta vegada la recepcionista era més jove, això sí, i va somriure a la Nancy amb una alegria irritant. Portava un pintallavis vermell escandalós.

—Vol comprar bons de guerra, senyora?

La Nancy li va donar la targeta que li havien passat i la noia va pitjar immediatament un botó discret de la seva taula.

—M’encanta el color del seu pintallavis —va dir la Nancy—. Però si vol saber per què soc aquí, no en tinc la més petita idea.

—És un dels inconvenients de la condició humana —va dir una veu d’home per darrere, i la Nancy es va girar. Va veure que en Garrow obria una porta amagada discretament entre els plafons de fusta.

Li va oferir la mà. Ella va aixecar la barbeta.

—Ja em perdonarà si no l’hi dono, Garrow. Ahir a la nit em va agredir un desconegut i ara soc desconfiada.

—Bé —va contestar en Garrow, i la va convidar a passar amb una petita reverència—. Així avui no haurem de sentir a parlar de la seva vagina.

La recepcionista va riure i va intentar dissimular-ho com va poder estossegant.

—Gràcies, senyoreta Atkins —va dir en Garrow, i va entrar a l’habitació darrere la Nancy.

L’oficina donava directament a un passadís. L’home va girar a la dreta i va enfilar encara un altre passadís. La distribució semblava impossible tenint en compte la forma de l’edifici on havia entrat la Nancy. Van pujar un tram curt d’escales. En Garrow va trucar a una porta i, sense esperar resposta, la va obrir i la va fer passar.

L’habitació no tenia finestres i les parets estaven empaperades amb mapes de França. Almenys era més gran que el cau de conills on l’havien rebut a Carlton Gardens, però la taula, posada de cara a la porta, era de cavallets i totes les cadires eren plegables, de metall i roba, un horror. On havien anat a parar les cadires normals quan va esclatar la guerra?

L’única persona que hi havia a l’habitació era un home alt i prim amb un bigoti gruixut, que estava assegut a la taula, amb una tassa de te en una mà. Entre ell i la paret hi havia un carretó amb una cafetera, una altra tassa amb plat i una safata de galetes més aviat llastimoses. S’estava mirant un expedient i va aixecar un moment el cap per veure-la. No la va convidar a seure. L’aire pudia a tabac.

—Garrow, et vaig dir que necessitava reclutes, no una borratxa masegada.

La Nancy va pestanyejar.

—La guerra ha mort tots els que valien la pena —va contestar en Garrow. Es va acostar al carretó i es va servir un te.

Com s’ho feien els anglesos per beure tant de te?

—Tampoc és tan maca com a les fotos —va dir l’home de la taula, girant un full.

—Que divertits que són vostès dos —va dir la Nancy, i va somriure amablement.

—Potser la podríem fer servir de secretària —va dir l’home de la taula amb un sospir—. Encara se’n recorda, de la taquigrafia?

Va passar un altre full. Allò amoïnava la Nancy. L’expedient l’amoïnava.

La Nancy va treure l’encenedor de la bossa de mà i es va acostar a la taula, es va inclinar, amb el mateix somriure inofensiu a la cara, i va calar foc a la carpeta. L’home que la tenia a la mà se la va mirar alarmat tres segons ben bons, cosa que va permetre que el foc agafés bé, i després la va llançar a terra davant d’en Garrow. Ell la va trepitjar, va agafar la tetera del carretó que tenia darrere i va ruixar les pàgines fumejants amb el te. Les fulles de te van caure a terra amb una bonica esquitxada.

Hi va haver un silenci llarg i els dos homes es van mirar les restes xopes i carbonitzades. La Nancy es va guardar l’encenedor a la bossa després de tancar-lo.

—Això no ho havia fet mai ningú —va dir l’home de la taula. Es va aixecar i va allargar la mà—. Madame Fiocca, benvinguda a la Direcció d’Operacions Especials (Especial Operations Executive, SOE). Soc el coronel Buckmaster, cap de la Secció Francesa.

—Aleshores França està perduda —va contestar la Nancy—. I crec que mentre l’Henri sigui un convidat de la Gestapo, és millor que utilitzi el meu cognom de soltera. Wake.

—Temo que l’hem ofès —va dir en Garrow, i a la Nancy li va semblar detectar un indici d’humor a la veu—. Segui, Nancy.

Va dubtar, però al final va seure, perquè, si no, què havia de fer?

—En Garrow m’ha explicat que vol combatre —va dir en Buckmaster, tornant a seure—. És veritat?

—Sí.

—Bé. —En Buckmaster es va treure una pipa de la butxaca i la va començar a omplir—. Perquè, a diferència de les forces de la França Lliure, li podríem donar l’oportunitat de fer-ho. Churchill vol que el SOE incendiï Europa i, en vista de la seva petita demostració, la feina li escau d’allò més bé.

La Nancy no va dir res.

—Veig que viu a França des dels vint i…

—Era periodista a Hearst.

En Buckmaster la va fer callar amb un gest.

—Sí, escrivia malament, però es veu que es va moure pertot arreu. Després va fer servir la fortuna del seu marit, Henri Fiocca, per crear una xarxa a Marsella i es va fer dir el Ratolí Blanc.

El fet que l’expedient de la Nancy s’hagués convertit en un manyoc xop no semblava representar cap dificultat per a en Buckmaster. La Nancy va tenir la incòmoda sensació que ho havia memoritzat tot abans que ella arribés.

—No em feia dir el Ratolí Blanc, m’ho deien els nazis.

—Ha mort mai ningú, senyoreta Wake? —va interrompre en Buckmaster.

—No, però…

—Ha d’aprendre a fer-ho, senyoreta Wake. Ha d’aprendre moltes coses. En què creu que consisteix la lluita a França? A donar als nazis un motiu per enrabiar-se? —Va sospirar, amb un somriure trist desesperant—. Si supera l’entrenament…

—I no serà fàcil —va afegir en Garrow.

—No ho serà, no. —Aquell parell actuaven coordinadament—. Si supera l’entrenament, l’enviarem a treballar amb una de les cèl·lules de la Resistència a França. Durant el breu període que aconsegueixi sobreviure, s’haurà d’embrutar les mans de sang i veure morir persones d’una manera horrible sense poder fer-hi res de res per ajudar-los. Així doncs, està segura que no preferiria ser secretària?

De debò que esperava que es fes enrere? Que es posés a tremolar com una fulla i deixés la lluita per als homes? Els nazis li havien capgirat la vida. Era una vida que havia lluitat molt per tenir i li encantava, i estimava França i l’Henri, amb tota l’ànima i el cor. Volien que es quedés mirant com un altre la recuperava per ella mentre es distreia amb una mica de mecanografia. Va pensar en aquell noi del Barri Vell, en l’Antoine amb la pistola a la boca.

—Seré més útil a França.

—A qui, Nancy? —En Buckmaster va abandonar el to cordial i es va tornar com un dimoni rabiós. Va picar fort amb el puny sobre la taula i la tassa va tremolar. La Nancy no es va immutar—. A mi? A Anglaterra? O al seu marit? Això no és una missió de rescat de conte de fades. És una lluita perversa cap a la mort. Per l’amor de Déu. Hi ha persones que no ho volen entendre.

—A mi no m’ho ha d’explicar, fill de puta condescendent —va dir la Nancy amb calma i precisió—. Ho he viscut. Conec França, conec els francesos i conec els alemanys. Sé el que se sent veient morir algú, havent-te d’eixugar la seva sang de les mans i continuar amb la missió, i també sé que necessita agents sobre el terreny més del que necessita una altra secretària, o sigui que pari de marejar-me i deixi’m començar.

Ell la va mirar una bona estona i, per primera vegada, la Nancy va pensar en els homes i les dones que s’havien assegut en aquella cadira abans que ella i havien dit el que deia ella. Portava, ell, el compte de quants eren morts, quants vivien, quants havien desaparegut en la boira de la guerra? Però llavors les comissures de la boca d’en Buckmaster es van apujar. Tornava a ser l’oncle cordial.

—Molt bé, Nancy. Pot començar. —Va agafar una altra carpeta de la pila i es va posar a llegir.

En Garrow es va aixecar.

—Vingui, Nancy. Anem a fer els papers.

I ja està. La Nancy va seguir en Garrow a un despatx al costat de la porta de l’entrada. Va escollir una altra carpeta de les que hi havia sobre la taula i en va treure mitja dotzena de fulls mecanografiats. La Nancy va agafar el bolígraf i va signar on li anava indicant, sense llegir-ne cap, mentre ell parlava.

—Oficialment, estarà contractada com a infermera. Rebrà els papers a l’adreça de Piccadilly, i pot esperar marxar de Londres d’aquí a una setmana, o sigui que no faci plans.

En acabat, va ajuntar els papers i es pot dir que la va empènyer al petit vestíbul deixat. Quan gairebé li estava tancant la porta al nas, la Nancy va notar que feia un petit cop de cap a la senyoreta Atkins de la recepció. Si va voler dir alguna cosa, alguna de les mil preguntes o enginyoses respostes que segur que li voltaven pel cap, no va poder fer-ho. La porta es va tancar, i una mica atordida i sense saber ben bé què fer, la Nancy va baixar l’escala.

—Ei, Nancy. —Es va girar. La senyoreta Atkins li va llançar alguna cosa i la Nancy ho va entomar. Un pintallavis—. Es diu V de Victòria, Elizabeth Arden. Benvinguda a bord.